Andreu Buenafuente: «Em trobo còmode arreu, el meu país és la comèdia i aquesta no té fronteres»

Cinc anys de Singlot. No hi ha ensurt que el liquidi?

He, he, el Singlot es fa gran i es compleix el pla inicial, que era que fos una cosa de llarg recorregut. Si no, no m’hi hauria ficat. S’havia d’anar construint a poc a poc.

Construint-lo, però vostè a més d’arquitecte hi treballa d’obrer.

Això m’ha acompanyat tota la vida, invento coses i després també les haig de fer. Però n’estic encantat, és una manera de retrobar-me amb el públic de casa. Porta més feina, perquè has d’estar per tot. Per a mi la temporada és com una etapa ciclista llarga que acaba en muntanya, i el cim es diu Singlot.

Com va venir a parar aquí? Què té la Costa Brava que no tingui la Daurada?

Coses de la vida. Em van dir de sumar-me al Porta Ferrada i vaig dir que sí, però amb un petit festival dins del festival. Em trobo com a casa, jo també soc de fora de Barcelona, m’agraden aquestes ciutats petites on tot baixa una mica d’intensitat.

Tot i estar tan oprimits, els catalans tenen ganes de riure i divertir-se?

Més que mai. El riure allibera, desconnecta. En cada època hi ha un bon motiu per riure, i en aquesta també.

Participa amb Berto Romero a l’espectacle «Nadie sabe nada». Ningú no sap res però tothom opina de tot?

Sí, sembla que tothom està obligat a opinar de tot. És cosa dels temps actuals, en els quals el dubte i el desconeixement semblen estar penalitzats, i tothom opina de tot. Per a això hi som nosaltres, per recalcar que no cal que ens ho creiem tot.

Vostè té dubtes?

Moltíssims. Convisc sempre amb el dubte. El dubte és meravellós, et fa créixer, et recorda la teva condició humana. Jo dubtaré fins a l’últim moment, segur.

És dur, que arreu on va tothom esperi que digui alguna cosa graciosa?

Ha, ha, la veritat és que estic encantat de la vida que he escollit, i com ha anat i com em tracta la gent. Encara que el que diré sembli una mica naïf, jo només recullo inputs positius. La gent m’agraeix bones estones passades... la vida d’un còmic, si la saps disfrutar, és molt bonica.

Què el fa riure?

Els nens petits. Tenen un pallasso a dins i no ho saben.

Què no li fa gens de gràcia?

La part que no m’agrada de la condició humana, aquests comportaments foscos, negatius. La gent que no està al món per fer-lo millor em posa de molt mala llet.

Criticar amb ironia fa més mal que fer-ho seriosament?

El que passa és que tots volem agradar, i quan arriba un discurs que posa en dubte, ens molesta. A vegades la crítica amb sentit de l’humor rebaixa la gravetat i aconsegueix més resultats. El que és important és tenir esperit crític, el no creure-t’ho tot.

Diria que s’ha perdut bastant.

Ens falta autocrítica, tots pensem que som autocrítics i sovint no és així. Començant per mi mateix. Saber riure’s d’un mateix és de les coses més difícils. M’ho recordo molt a mi mateix. Ens hauríem de relaxar tots una mica més.

Es troba tan còmode treballant a Madrid com a Barcelona?

Absolutament. El meu veritable país és la comèdia, i aquesta no té fronteres.