La vídua de Francesc Arnau: “Tant de bo hagués pogut acomiadar-me d'ell, li diria mil vegades t'estimo”

Seguir endavant. Pels seus fills. Per la seva vida. I per ell, per “Pasti”. Pasti era Francesc Arnau, el seu marit, el seu company, el seu confessor. El seu tot. El gironí, exdirector esportiu de l'Oviedo, va morir el 21 de maig i a ella ara li toca lluitar. Ella és María José Camacho, la seva vídua. Per a ell era “Pepa”. Encara no s'explica el que va passar. Probablement mai ho farà. Recorda al detall els bons moments d'un romanç immortal que va començar, com no, amb una pilota pel mig un dijous a Barcelona. Camacho no es va poder acomiadar del seu marit perquè el seu adéu va ser “sense anestèsia”. Sap molt bé el que li diria si pogués: “Li diria mil vegades t'estimo”.

–Com va començar en el futbol?

–Vaig començar tard, amb 17 anys. Lo meu era el tennis. Vaig jugar al futbol en l'institut i em va fitxar el Terrasa. Al cap de poc em va convocar la selecció espanyola i la catalana. El Barcelona i l'Espanyol es van fixar en mi i vaig decidir fitxar pel Barça. En aquesta època hi havia molts prejudicis amb les dones i el futbol. La meva mare no ho portava molt bé.

–Es va creuar amb Arnau tot just arribar.

–Va ser just quan vaig arribar. Jo estava a l'A i vam jugar un partit contra el B. Recordo que era dijous. El millor amic d'Arnau entrenava a les petites i ell l'ajudava de tant en tant. Ens vam veure aquest dia per primera vegada.

–Enamorament sobtat?

–Vam començar a parlar des d'aquest dia. Vaig marcar tres gols al partit i recordo que em va preguntar alguna cosa sobre futbol. Jo no sabia qui era. Va haver-hi una companya que em va dir després que era Arnau, el porter del Barcelona. Llavors alternava amb el filial i el primer equip. De tant en tant ell venia als nostres entrenaments i a totes ens agradava. En sabia molt de futbol i plantejava entrenaments molt dinàmics, sempre amb pilota.

–Van continuar parlant, no?

–Sí. Ho fèiem pel Messenger i a través del xat intern de la Blackberry. No es lligava com ara. Era divertit, perquè Arnau era molt introvertit i vergonyós. Jo, en canvi, estava boja. Em vaig fer una mica més tranquileta amb el temps per ell. Ell es va fixar molt en mi i jo al principi estava a les meves històries, en el meu món. A poc a poc em va començar a fer gràcia. Era guapet, alt i ros. Em va enamorar a poc a poc i fins al final, perquè vam estar 24 anys junts.

–El va canviar triomfar en el futbol?

–Per res: al contrari. Era molt humil i sempre va ser el mateix. Quan vam començar a sortir jo m'amagava perquè no volia que em veiessin amb ell. Sabia que la gent em jutjaria i no volia. Ell ho veia bé. Em deia: “Una altra ho publicaria”. Va arribar un moment que vam haver de formalitzar-ho. En la seva nit estel·lar a Wembley ja parlàvem molt, però no estem sortint encara. Van passar molts mesos. Ell sempre feia broma amb això. Deia que li havia costat més sortir amb mi que ser futbolista del Barcelona.

–Màlaga, la seva vida.

–Portàvem sis mesos junts quan el Màlaga el va voler fitxar. Em va dir que potser acceptaria l'oferta i que si me n'aniria amb ell. Jo vaig dubtar molt. Com anava a marxar? Tenia ofertes del futbol, la meva vida a Barcelona i a més estava estudiant Infermeria. Ho vaig pensar i li vaig dir que sí. Ho vaig deixar tot. Va ser una aventura que va funcionar des del principi. Aquell mateix estiu em va demanar matrimoni i vaig passar molt de temps preparant les noces. Ens vam casar a Barcelona. Va ser un "bodorrio". A ell, que li agradava passar desapercebut…Vi per a tothom i va ser en gran. Ho vam passar genial.

–Li va costar molt deixar Barcelona?

–Va tenir moltíssims dubtes, però l'oferta era boníssima. La meva mare és granadina i li va preguntar si tenia por d'anar a Andalusia. Li va dir: “Si hi vas, no voldràs tornar”. Anys després li va dir a la meva mare, perquè es va enamorar de Màlaga. És una ciutat genial per a viure i aquí vam fer la nostra família i la nostra història. Els nostres fills, Pol i Marc, van néixer a Barcelona, però són malaguenys.

–Arnau tenia moltes inquietuds més enllà del futbol. La política era una d'elles.

–El primer que li vaig preguntar en començar a sortir va ser que si era d'Esquerra Republicana. Li vaig dir, de broma, que llavors aniríem malament i que a casa meva no entraria. Ell sempre va ser molt discret amb les seves idees.

–Com va portar vostè ser la “dona de”?

–És normal, és que abans…Tant de bo hagués nascut deu anys més tard. Jo era davantera titular i pichichi del Barça. L'altre dia em van comentar el que guanyava una jugadora de Primera i em vaig dir: “Mare meva”. Ara els entrenaments són més complets i tot està més professionalitzat. Quan me'n vaig anar a Màlaga vaig passar d'estar a Primera a Preferent, encara que vam aconseguir pujar. Jo estava embarassada de cinc mesos i mentrestant entrenava.

–Arnau va ser un ídol a Màlaga en la seva època de jugador, com ho va aconseguir?

–L'estimaven moltíssim, encara que l'equip va tenir alts i baixos. Van baixar a Segona un curs que va jugar poc i l'any següent va ser molt important. Era el capità. L'equip va ascendir i la gent estava amb ell. Valoraven el seu treball i personalitat.

–El va afectar passar tan ràpid del camp als despatxos?

–El xeic li va dir el mateix dia de la seva retirada. Li va dir que seguís vinculat al club, que comptaven amb ell. Ell no ho tenia clar, però el xeic el va insistir. “Demà comences’”, li va dir. El seu primer lloc va ser d'enllaç entre el primer equip i la directiva, però només va estar-hi una setmana. Al director general no li va quadrar molt i llavors va passar a la pedrera, amb Manel Casanova, que va ser el seu pare esportiu i era un home genial. Aquí va aprendre moltíssim de futbol i li encantava estar amb els xavals. Va estar quatre anys i el xeic li va dir que ho portés tot, que fos el director esportiu.

–La seva vida va canviar.

–Els dos primers anys van ser molt bons. Recordo que va agafar a l'equip en descens i van guanyar a l'Atlètic de Madrid. Es movia molt bé en el món i tenia contactes. Van quedar cinquens i per a la gent del Màlaga, al principi, Arnau era com un déu .

–Sentia pressió?

–No li agradava veure's tant en el focus i sempre va anar una mica pessimista. Deia que els resultats manaven i tenia molt clar que el futbol és dur. Sempre va tocar de peus a terra.

–El seu cessament va ser dur?

–Li va fer molt de mal i va ser la primera vegada que realment vaig veure malament al meu marit. Mai havia tingut, que jo sabés, un problema psicològic, però en aquest moment sí que estava, no sé si en una depressió, però almenys en un moment molt dolent. Per a ell, el prioritari era el futbol i la família.

–Què li deia vostè?

–Jo li deia: “Mira Pasti (així li cridava), ara estàs fora, oblida-ho”. Em deia que ho havia donat tot. Es va bolcar en el pàdel, amb els nens, i va començar a comentar partits. Va superar el mal moment i el xeic li va dir de a tornar a la pedrera. Li vaig dir que ni se li ocorregués. “Ni morta tornes després de com ho has passat”, li vaig dir. Em va fer cas.

–Quan s'assabenta que ve a l'Oviedo?

–Li va sortir una oferta boníssima de la Xina. Tenia el vol agafat i el visat llest. Si dic el que li anaven a pagar…Analitzant-ho fredament no sé ni com es va pensar això de l'Oviedo. Dues setmanes abans de viatjar a la Xina el va trucar Puyol. Li va dir que li havia de fer un favor i li va comentar això de l'Oviedo. Recordo que li va dir: “Hòstia Puyi, no fotis, que me'n vaig a la Xina”.

–Què pensava vostè?

–Jo vaig ser molt clara: li vaig dir que no m'anava a Oviedo ni boja. A la Xina sí, a Oviedo no. Estava molt equivocada, perquè a Astúries vaig ser molt feliç. Em va encantar la ciutat, la gent, el club…Els meus fills van estar molt feliços. Signaria tornar a anar a Oviedo.

–Com van estar allà?

–Genial, el primer any va estar encantat. En Pol se'n va anar amb ell des del principi i jo vaig haver d'esperar una mica més perquè el meu fill Marc havia canviat de col·legi i no podíem fer un altre canvi a meitat de curs, en ple desembre. A més, Arnau havia signat sis mesos i només seguia si l'equip es mantenia. Va estar sempre encantat a Oviedo, encara que en l'última etapa va estar més aclaparat. Em deia que ara havia de convèncer i que tenia feina doble. Que li posaven pegues. A Arnau li fotia que la gent no confiés en ell 100%.

–Va tenir ofertes per a marxar?

–El Barcelona el volia, no va haver-hi negociacions serioses, però sí interès. Jo l'animava i li deia: “Carinyo, és el Barcelona”. I ell recalcava que estava molt bé a Oviedo, que tenia un nivell de compromís enorme amb el club. No sé què se li devia passar pel cap aquest dia (el dia de la seva defunció).

–Com estava ell?

–Aquesta setmana el vaig veure malament. Era ja gairebé ple mercat de fitxatges i sé com funciona, el nivell de trucades que hi ha i l'estrès que pots tenir. El meu marit era molt perfeccionista amb el seu treball. Va començar a dormir pitjor i jo el veia atabalat, encara que l'equip ja s'havia salvat. Em va comentar algun problema a la feina, però eren coses normals. Estava atabalat amb els fitxatges i amb el mercat que li venia a sobre. Aquell dia ell estava sol a Oviedo. Pol estava a Santander i jo me n'havia anat amb en Marc a Barcelona per un assumpte d'un immoble. El següent dilluns tenia pensat anar a Madrid a Fitur (Fira Internacional de Turisme) i ara recordo que em va dir que no hi anés. Si hagués sabut que passava alguna cosa ho hauria enviat tot a la merda. Mai vaig imaginar què passava, encara que li veia atabalat. Estava desanimat. Quan van guanyar al Màlaga i es van salvar estàvem a casa i van venir diverses noies de l'Oviedo Femení. Vam demanar unes pizzes. Ell estava seriós i deia que no calia celebrar res.

–Estava pendent de les crítiques?

–L'afectaven i mirava molt les xarxes socials. Ell feia alguna cosa que creia bona, llegia alguna cosa i deia: “Fins i tot això em discutiran?”. Jo li deia que s'aïllés, que no llegís els comentaris de la gent. Molts eren anònims. Quan van perdre contra el Rayo em va trucar des del cotxe i el vaig veure fart de crítiques que llegia. L'insistia que no les llegís.

–Té dos fills, com segueix cap endavant?

–Ho porto molt malament. Jo no tenia cap responsabilitat. Jo era el seu suport, però no em ficava en res. Vaig tenir negocis de salons de bellesa a Màlaga i els vaig traspassar abans de venir a Oviedo. No paro de pensar en el que va passar perquè ell estava molt feliç. Tenim familiars amb problemes psicològics i ell sempre estava allà, però per a ell no s'ho va aplicar. Recordo que em deia que mai hagués pensat que jo hagués d'anar a Oviedo i que els fes cada dia el menjar. A Arnau li encantava la seva feina i la feina era la seva vida. Nosaltres podríem estar vivint sense treballar, de rendes, però per a ell era com una droga.

–Quin consell li donaria a una persona que passi per una situació com la seva?

–Cada cas és un món. El que diré és dur, però ho penso així. Tant de bo el dol que estic passant hagués estat per una cosa natural, per una malaltia o un accident. Per alguna cosa que sàpigues que no pots fer-hi res. Sempre et queda el pensar si hagués dit això, si hagués fet allò o si l'hagués portat al metge. Això no és un dol normal. Quan veig la pèrdua d'altres persones per un càncer penso per pel meu interior que tant de bo el que li va passar al meu marit hagués estat això. M'hauria acomiadat i li hauria dit mil vegades t'estimo. Tant de bo hagués pogut acomiadar-me. Això és traumàtic, de sobte, sense anestèsia. No tenia discussions amb ell. A toro passat ho analitzes molt tot i crec que em va deixar molts inputs, però me'ls quedo per a mi.

–S'ha intentat aïllar?

–He llegit barbaritats: que si els estàvem separant, que si estàvem malament, que si la meva vida a les xarxes socials… Ell tenia el meu Instagram al seu mòbil i em feia les fotos que comparteixo.

–Com era Arnau després del focus?

–Amic dels seus amics, amb un nivell altíssim de lleialtat i molt pacífic. Sempre es posava al lloc de l'altre. Bastia ponts i ajudava a la gent.