Sense nostàlgia, amb optimisme i un punt d’ingenuïtat. Xarli Diego ha recollit al llibre 'Gràcies per la Música!' (Pagès editors) les seves experiències com a locutor d’èxit, sobretot en la seva etapa al capdavant de 'Caspe Street', el mític programa de Ràdio Barcelona. Estirant el disc dur de la seva memòria retrocedim als anys 70 i 80. Tornem al mític estudi Toresky de l’emissora, que ja no existeix, a una peixera per la qual van passar tots, des de Miguel Bosé, els nois de Mecano i la sense parió Rocío Jurado a Leif Garrett, els Manhattan Tranfer, Nikka Costa i el seu amic Joan Baptista Humet. 

Va reunir a Manresa, en un festival, a Pablo Abraira, Miguel Gallardo, Betty Missiego, Ángela Carrasco, Deblas, Rumba tres, Toto Cutunyo, José Vélez... 300 pessetes costava l’entrada. Molt abans que Justo Molinero, a la ràdio musical manava vostè? Això va ser amb 21 anys i treballant a Ràdio Manresa, quan no hi havia autopista i arribar a Manresa era una aventura. Bages Music va ser d’alguna forma el precedent de 'Caspe Street'. L’esforç logístic va ser l’hòstia. Ho penso ara i dic beneïda joventut. Jo tenia un estil diferent del de Justo Molinero que, per cert, va estar en la presentació del llibre. M’ho pencava i tenia molt poder de convocatòria. Era un comunicador, un enamorat de la ràdio i la gent i pensava que havia de tornar el seu afecte i fidelitat als oients. Però això, després, a Ràdio Barcelona, muntem partits de futbol sala amb els cantants. Les cròniques del partit recordo que sortien a 'El Periódico'.

Llavors la ràdio no havia de lluitar, diu vostè, amb Netflix i HBO. Ni contra víkings ni dracs. Hi havia dos canals de televisió i la gent jove escoltava molta més la ràdio que ara. Quan explico a la gent jove que el programa era en l’ona mitjana no saben ni de què parlo. Allò sonava com una caixa de galetes.

Les xarxes van matar les estrelles de la ràdio?

No únicament les xarxes socials. Ara en les emissores manen les fórmules. No hi ha cap programa on hi hagi algú que posi els discos que vulgui i li portin els artistes nacionals i internacionals perquè els entrevisti com feia jo llavors. Això va ser irrepetible i passava a 'Caspe Street'. Allà és on vaig poder donar curs a la meva faceta de comunicador, d’animador, de ‘showman’. Perquè jo no era crític musical ni ho pretenia. Simplement crec que tenia bon olfacte per al pop rock comercial i enrotllar-me se’m donava bé.

La indústria discogràfica era indústria i vostès, part del negoci? La gent ens veia com estrelles que érem al costat de les estrelles. Jo era un tio que sopava amb Miguel Bosé i dinava amb Luz Casal. Era un més d’aquest univers. I en aquella època és veritat que els departaments de promoció i de màrqueting de les discogràfiques manaven molt perquè la música es comprava, no es piratejava. Jo de tota manera no vaig fer mai diners com a locutor a la ràdio, per això feia extres portant els cantants perquè fessin 'play back' a les discoteques. Tampoc, com explico en un capítol del llibre, vaig guanyar diners llançant la nena Nikka Costa a Espanya.  

Cita al llibre a Ana Belén i Luz Casal com les úniques que es mantenen. És que el públic es va morint. Elles han sabut d’alguna forma reinventar-se. Ana, amb la seva elegància, escollint bé, i Luz, canviant de registre, cantant boleros i triomfant en francès. Però elles, que estic segur que van ser número 1 de Los 40 Principales, ja no sonen en aquesta emissora. Ara és tot molt anglosaxó o molt reggaeton. 

Troba a faltar la música en directe a televisió? És clar. On són 'Tocata', 'Aplauso’ i els programes que van venir després, com 'El séptimo de caballería'? Sembla que se’ns hagi passat el tren. I jo em pregunto seriosament: ¿On són els substituts de Serrat, Sabina i Llach? Hi ha molta gent que canta molt bé, a mi em cau la bava, però on són les cançons, on són els autors.

'OT' ha fet molt mal a la música? No seria tan taxatiu. 'OT' ha fet que canti tothom i que es presentés tothom als càstings, però això no ho és tot, això no fa un artista. Un artista ha de ser als escenaris, no a les revistes del cor. La televisió ha vulgaritzat els continguts d’una manera extraordinària i els artistes no haurien d’haver caigut en els paràmetres d’algunes televisions. Mira ara la Pantoja a 'Supervivientes'. Jo ja entenc que han de fer caixa, però bé...

Recorda que quan Miguel Bosé anava a l’emissora revolucionava l’estudi. El cantant amb més glamur, descriu. ¿L’afligeix la seva situació d’ara? Em sap greu perquè és dels que ha sabut deixar la seva vida privada al marge i ho ha fet fantàstic fins que tot ha saltat pels aires. Entenc el drama personal i tot el que s’ha muntat. Però ell és artista i ha dirigit molt bé la seva carrera. Sense una gran veu, però amb molta personalitat i un estil propi s’ha anat adaptant als temps i continua omplint estadis.  

Allò de ‘Caspe Street’ va ser per influència de la ‘gauche divine’? Totalment. Per Tusset Street. El programa va néixer el 1979 i mirava de reüll cap al pop anglosaxó. Que a mi m’anomenessin Xarly és d’aquella època. A l’emissora, a part dels cantants espanyols, van sonar molt més els artistes anglesos que altres d’altres nacionalitats. Hi van venir tots.

Com preparava les entrevistes? A consciència. Nosaltres dèiem que la millor improvisació és la que està guionada. En això són uns 'craks' els americans. Perquè els fulls de promo que escrivien les discogràfiques eren tots iguals i eren plens de frases fetes i de tòpics. Jo tampoc pretenia fer-li la pilota a l’artista que venia amb el disc sota el braç ni entrava en la seva vida privada, no era el 'Lecturas' o l’'Hola!'. Intentava buscar l’equilibri, ser creatiu, que quedés àgil, que la cosa tingués ritme. En anglès era una mica més complicat, més que res per la traducció. En fi, s’havia de fer bé perquè en aquella època, tots els que volien treballar a la ràdio començaven posant discos, els agradés o no. Un dels meus mestres, Joaquim Maria Pujal, va començar així. Jo esperava també que se m’enganxés alguna cosa del gran Luis Arribas Castro.

El 23-F el va agafar entrevistant els Pecos. Estàvem acollonits. Vam haver d’abaixar la persiana. Era la Ser, una cadena no precisament de dretes, així que amb un cop d’Estat...

De Chunguitos, Tijerita i El Fary a Tino Casal, Mari Trini, Pedro Marín o Boney. Una fórmula molt transversal. Perquè no hi havia especialització. Érem molt eclèctics i es punxava de tot menys clàssica. Jo afortunadament no soc gaire fetitxista i no conservo gaires discos. He anat deixant anar llast en les mudances que he fet i que han sigut unes quantes. Jo estic encantat amb la digitalització. Guardo els meus imprescindibles, els que moriran amb mi. Però que consti que també em sembla bé el retorn del vinil. No han de desaparèixer les coses que estan ben fetes, ni els vinils ni els bons locutors.

Ho recorda tot molt blanc, molt professional, molt per a tots els públics.  Jo no vaig voler mai barrejar coses. Ni ficar la pota ni fer el ridícul. He sigut molt conseqüent amb això i alguna vegada m’hauria agradat no ser-ho, per exemple amb una cantant belga que es deia Lio. Sempre estava de carrabina algú de la discogràfica.

Les fans eren un informe essencial del programa? -Eren una part i jo era una mica atenció a l’oient. Al ‘hall’ de Caspe donàvem números perquè entressin per orde a l’estudi quan venien els convidats. Avui venen les de Pecos, avui les de Tequila.... i parlo en femení perquè elles guanyaven per golejada. 

I va deixar la ràdio per anar-se’n a la televisió a fer de guionista de Rosa Maria Sardà. Cobrant quatre vegades menys i sense donar la cara, però volia il·lusionar-me amb nous reptes i ser feliç treballant amb una dona que és un geni. 

Un enamorat de 'Ne em quitte pas' i 'Amor particular', qui tindria ara en la seva llista d’èxits? Començaria amb Robbie Williams. El tio m’agrada perquè canta swing, pop i és tot un ‘showman’. Segueixo Eurovisió i em va agradar la cançó del portuguès Salvador Sobral, 'Amar pelos dois', crec que va dignificar el concurs tot i que aquest any no ha estat a l’altura. Em continuen emocionant les lletres de Manolo García. I la força en escena de Rosalía. També Txarango, Els Catarres, La Pegatina, Els Pets i Sopa de cabra. 'Boig pe tu' és una meravella. I si a sobre la canta Luz Casal, què més es pot demanar.