Demi Moore, Cannes i la tornada del fantasma de la primesa extrema

Demi Moore ha arribat a Cannes vestida de manera impecable, però no ha pogut evitar que la conversa viri cap a un altre lloc: als seus braços, a la seva clavícula, a aquesta primesa extrema que comença a ocupar una altra vegada el centre de l’alfombra vermella. Ja va passar als últims Oscars, no només Moore, també Nicole Kidman i Emma Stone van despertar el fantasma de l’‘heroin chic’ dels 90. I el mateix acaba de passar fa tan sols uns dies amb Olivia Wilde, obligada a respondre amb un «I’m not dead» («no estic morta»), després que una aparició al Festival de San Francisco es tornés viral pel seu aspecte gairebé als ossos i amb els ulls desencaixats.

No són casos aïllats: dels Oscars a la Met, de Cannes als BAFTA, Hollywood sembla estar assajant la tornada d’una silueta que vam jurar haver enterrat, que vam jurar que no tornaríem a aplaudir.

La diferència és que aquesta vegada no torna amb ulleres grunge ni amb la barra nihilista d’aquella Kate Moss dels 90. Torna perfumada, enjoiada, amb firmes de luxe, entrenador personal i paraules com «inflamació», «neteja», «disciplina», «proteïna», «longevitat»... Abans es deia dieta. Ara es diu optimització, Ozempic, Wegovy o Mounjaro.

Models d’infart

Demi Moore, jurat a Cannes, sap vestir. Això no admet discussió. Al ‘photocall’ ha brillat amb un vestit blanc de pics multicolor de Jacquemus, de la col·lecció tardor-hivern 2026, amb bossa a joc, ulleres ‘cat-eye’ i sabates blanques. Per a la inauguració va triar un altre Jacquemus platejat de lluentons, paraula d’honor, acompanyat de diamants de Chopard. Després va arribar el Gucci malva, de xifó drapat, escot ‘off shoulder’, màniga llarga, obertura lateral i cua vaporosa; i més tard, un Gucci vermell escultòric, amb coll dramàtic i efecte paper arrugat. També ha lluït un vestit ‘halter’ blau nit amb brodats florals, lluentons i pedreria per a la gala Women in Cinema. Moore escull bé: teatralitat justa, luxe reconeixible, punt de risc, cap cop de volant, tret del d’aquesta melena que mou com ningú. Però aquesta precisió estètica no tapa l’evident: la moda torna a semblar més cara com menys cos conté.

No es tracta de diagnosticar Demi Moore, ni de convertir el cos d’una actriu de 63 anys en una tertúlia. Aquesta és la trampa. Si es comenta, sembla crueltat. Si calla, es deixa que la roda continuï girant i es doni per bo el que no està bé, ni és sa, ni és exemple de benestar. La qüestió no és si Demi està massa prima, sinó per què la indústria torna a il·luminar com a ideal cossos cada vegada més estrets, més angulosos, més pròxims a la desaparició.

Demi Moore, a més, encarna una ironia perfecta. Ve de protagonitzar ‘La substancia’, una pel·lícula sobre la violència estètica contra les dones i el terror a envellir. I ara la veiem a Cannes convertida en una imatge fascinant i inquietant alhora.

Era Ozempic

Revistes com ‘Vogue’ ja parlen que l’era Ozempic està canviant ‘el look’ de la moda; les passarel·les tornen a estar dominades gairebé per complet per talles mínimes.

El cas d’Olivia Wilde és revelador per un altre motiu. Ella ha dit que la van agafar en un mal angle, amb una lent deformadora, durant una entrevista en vídeo. Després, va mirar de desactivar-ho amb humor: en un vídeo publicat a les xarxes socials, el germà de Wilde, Charlie Cockburn, va preguntar en to de broma: «Olivia Wilde, ¿t’agradaria abordar els recents rumors que ets un cadàver ressuscitat?». «Era un objectiu ull de peix. No sé per què era tan a prop de la càmera. No tenia per què estar-hi. Això no és cert», va dir ella, abans de dir entre rialles: «No estic morta».

Restriccions, diners i temps

L’abdomen impossible és el nou fetitxe. La premsa britànica ha parlat de l’‘ab-shred’ després dels BAFTA: ventres ultradefinits, greix corporal al mínim, una estètica que es ven com a fortalesa però que sovint exigeix restriccions, diners, temps i una vigilància gairebé militar del cos. No és exactament primesa dels noranta; és la seva versió ‘boutique’. L’‘ heroin chic’ passat per Pilates, suplements i medicina metabòlica.

La moda sempre ha tingut una relació problemàtica amb la carn; la de les dones. Durant uns anys, la indústria va fer penitència: diversitat corporal, campanyes inclusives, discursos d’acceptació. Però allò, vist ara, sembla més una pausa que una revolució.

L’inquietant d’aquesta tornada és la seva bona educació. Ningú diu «vull estar esquelètica». Es diu «vull estar desinflada». Ningú diu «vull desaparèixer». Es diu «vull estar neta». L’extrema primesa ha après a parlar l’idioma del benestar, i per això resulta més difícil discutir-la sense semblar antiga, histèrica o moralista.