El cas de Leyla Kazim, la dona que no va fer res a la feina durant un any: «Vaig deixar de treballar per veure quant trigaria algú a adonar-se’n»

És possible passar mesos o, fins i tot, un any sencer en una oficina sense fer pràcticament res i que ningú ho noti? Tot i que sembli improbable, l’experiència d’una treballadora britànica ha reobert el debat sobre la utilitat real d’algunes feines en el món corporatiu.

La rutina de fitxar, asseure’s davant de l’ordinador i aparentar productivitat forma part del dia a dia de milions d’empleats. Tanmateix, darrere d’aquesta imatge d’activitat constant, alguns llocs de treball podrien estar més enfocats a la percepció que al resultat real. És en aquest context que el cas de Leyla Kazim ha guanyat notorietat, després d’explicar la seva pròpia experiència en una gran empresa.

Kazim treballava en una companyia de ‘software’ a Londres i assegura en un article publicat al seu perfil de Substack que tot va començar després d’un canvi en l’estructura interna de l’empresa. «Vaig desenvolupar la sospita que el meu lloc era irrellevant i inútil. A més, el meu nou responsable semblava tenir molt poques habilitats de gestió i ni tan sols tenia clar en què consistia la seva funció», explica.

Posar a prova el sistema

Va ser llavors quan va decidir posar a prova el sistema: «Vaig decidir fer un experiment: vaig deixar de treballar per veure quant trigaria algú a adonar-se’n». El que esperava que durés només unes setmanes es va acabar allargant durant un any sencer sense aixecar sospites. «Els resultats van canviar per sempre el meu enfocament professional», exposa Leyla Kazim.

Per mantenir aquesta mentida, Kazim va desenvolupar una estratègia basada a simular que estava treballant: «No hi ha engany més gran en una oficina moderna que un full de càlcul. La gent passa, veu tot aquell text petit i les columnes, i simplement assumeix que estic treballant».

Planificant un llarg viatge de deu mesos

Mentre els seus companys i superiors donaven per fet que estava fent les seves tasques pendents, ella dedicava el temps a planificar un llarg viatge de deu mesos: organitzant itineraris, pressupostos i allotjaments. De fet, només dedicava uns 15 minuts d’esforç per generar correus o documents que justifiquessin la seva feina.

A més, confessa que la seva ubicació a la feina facilitava que ningú l’enxampés: «Sempre tenia una pàgina web preparada que semblava de feina, per poder treure de la pantalla la meva investigació de viatges. Tenia el monitor inclinat i, a més, vaig tenir la sort d’estar asseguda davant d’una finestra, lluny del pas de la gent, així que rarament algú veia la meva pantalla».

Manca de supervisió real

A més, l’autora reconeix que el sistema facilitava aquesta situació: la manca de supervisió real i la importància d’aparentar productivitat per sobre dels resultats eficients i reals.

A les reunions, n’hi havia prou amb utilitzar llenguatge corporatiu i oferir actualitzacions superficials perquè tot semblés en ordre. «Feia servir frases com “estic fent grans progressos” o “els stakeholders estan alineats”», confessa.

L’experiment no va acabar perquè fos descoberta, sinó perquè va decidir deixar el lloc de feina. Lluny de sentir alleujament, l’experiència va reforçar la seva percepció sobre la manca de sentit del seu treball.

Segons explica, això la va fer replantejar-se la seva carrera i entendre l’entorn laboral com «una mena de teatre», on la seva feina era inútil.