El sexe a les residències: els professionals demanen "acabar amb el tabú" i normalitzar que “el desig encara existeix als 90”

A la pel·lícula Maspalomas (2025), el protagonista, un gai setantí que es veu obligat a amagar la seva condició sexual quan ingressa en una residència de gent gran, presencia una escena xocant poc després d’arribar al centre assistencial: en ple dinar, dos avis -home i dona- comencen a fer-se tocaments davant la indiferència de la resta de comensals. Tot seguit, uns cuidadors acudeixen a separar-los i se’ls emporten, cadascun per una banda, i el dinar continua com si no hagués passat res.

L’episodi eròtic de la parella i el conflicte afectiu del protagonista reflecteixen un aspecte de la vida als geriàtrics, real i quotidià, però del qual rarament s’explica: la sexualitat dels residents. «Gairebé no se’n parla per edatisme i per tabú. És com si el sexe desaparegués quan la gent gran travessa la porta de la residència. Això no obstant, el desig perdura als 80 i als 90, i ens acompanya fins al dia de la mort», adverteix la sociòloga Carmen Núñez, autora de l’assaig La auténtica sensualidad comienza a los 50.

Els professionals de les residències en són ben conscients, testimonis tots d’infinitat de situacions lúbriques protagonitzades pels interns. Però més enllà del relat anecdòtic del dia que van descobrir un avi masturbant-se al saló social o una parella tocant-se d’amagat al jardí, els que atenen cada dia les persones grans coincideixen a assenyalar que la qüestió sexoafectiva dels residents és una qüestió «delicada i difícil de gestionar», i que està pendent de ser resolta a la majoria dels centres.

«Els responsables de les residències reconeixen que aquesta realitat existeix, però s’aborda poc o es fa amb incomoditat. Falten protocols, formació per als professionals i criteris clars per saber com actuar davant de cada situació», admet Ignacio Fernández-Cid, president de la Federació Empresarial de la Dependència i director d’un grup amb 10 residències, que reclama: «Aquest tema no s’hauria de tractar ni des del tabú ni des de la frivolitat».

Són molts els factors que contribueixen al fet que la sexualitat dels usuaris de residències es mantingui en una zona d’ombra i que aquesta demanda s’ometi en la llista de prioritats dels asils. Al «paternalisme i el rebuig amb què la societat sol mirar el sexe entre persones grans» que denuncia la sociòloga Carmen Núñez, s’hi afegeix la difícil situació que sovint afronten els que gestionen els centres.

«No ens enganyem, els seus clients no són els interns, sinó els familiars, i a aquests no els sol fer gràcia saber que l’avi ha sigut descobert tocant-se o que l’àvia té un amant a la residència. És un dret dels residents, però sol acabar convertint-se en un problema per als cuidadors», assenyala el psicòleg Feliciano Villar, director del Grup de Recerca en Gerontologia de la Universitat de Barcelona, que afegeix: «El mateix disseny arquitectònic de la majoria dels centres sol ser un obstacle. Falten espais per a la intimitat».

En un estudi portat a terme per aquest equip universitari sobre ‘La regulació de la sexualitat en residències de gent gran’, que va comptar amb la participació de gairebé 800 professionals, més de la meitat reconeixia haver sigut testimoni de «petons i tocaments» entre interns, el 35% referia masturbacions d’homes i un 20%, de dones. Un altre 20% d’assistents esmentaven relacions sexuals heterosexuals als asils i més del 10% parlava de pràctiques homosexuals.

Però Villar destaca una altra dada significativa d’aquesta investigació: «La majoria dels cuidadors defensen que els impulsos sexuals dels residents han de ser respectats, però reconeixen que l’habitual és que es reprimeixin», remarca l’expert, coautor també d’una guia per orientar els professionals a l’hora de gestionar la sexualitat de les persones grans.

La falta de formació específica en aquesta matèria és una altra demanda habitual entre els treballadors de les residències. En els seus currículums acadèmics, les indicacions relacionades amb les necessitats sexuals dels interns simplement no existeixen i, sovint, aquesta mancança s’ha de suplir amb cursets i tallers extres.

«La principal recomanació és que aquest desig ha de ser respectat, valorat i gestionat, però mai no ha de ser bloquejat. Sobretot, cal evitar que la persona gran que l’expressa se senti culpable», aclareix Verónica Bordetas, treballadora social amb 15 anys d’experiència en residències, on ara ofereix cursos al personal perquè aprengui a gestionar la sexualitat dels interns. «És una necessitat humana més, com menjar, beure i sentir afectes, i en aquestes edats, encara que es visqui d’una altra manera, continua existint i cal donar-hi cabuda», afegeix.

Atenció centrada en les persones

Aquesta filosofia s’ha obert camí els últims anys, sobretot després de la pandèmia, entre els que proposen una concepció de les residències de gent gran més centrada en l’atenció a les persones i menys enfocada a l’assistencialisme, com passava tradicionalment als geriàtrics.

«Avui, la gent gran viu en residències, no estan tancades en residències. Per tant, els seus drets i desitjos han de ser respectats i facilitats. El sexual també», distingeix Mercè Mas, membre de la Federació d’Associacions de Gent Gran de Catalunya, on coordina el programa ‘La residència on m’agradaria anar a viure’. «Pel que fa a la sexualitat, aquesta residència ideal hauria d’oferir espais perquè les persones que ho desitgin puguin viure-la amb intimitat i seguretat», explica aquesta antiga directora de residències jubilada.

«A falta d’una normativa general per a aquesta qüestió, cada centre sol actuar d’acord amb els seus protocols interns, el seu model assistencial i el criteri dels seus equips professionals», reconeix Ignacio Fernández-Cid. Mercè Mas recorda que, a l’última residència que va dirigir, va arribar a crear una habitació perquè els residents que ho volguessin poguessin mantenir relacions sense que ningú els molestés. «Les coses han canviat molt en els últims anys i aquest tema avui s’intenta tractar amb normalitat als comitès de bioètica de la majoria de les institucions», assenyala Cintia Pascual, de l’Associació Catalana de Recursos Assistencials.

Al tram final de Maspalomas es produeix un canvi en la direcció de la residència i el nou equip arriba anunciant «grups de convivència més petits i pròxims». L’escena de la parella encaramel·lada es torna a repetir al menjador, però en aquesta ocasió els condueixen junts fins a una habitació i col·loquen un cartell a la porta que adverteix: «No molesteu».