Javier Bardem: "El Marroc se sent més embravit que mai per exercir pressió migratòria gràcies al suport dels Estats Units"

Una càmera no jutja. I tampoc no posa límits. Però pot convertir-se en una eina incòmoda quan qui hi ha darrere confon dirigir amb manar. Aquesta frontera recorre El ser querido, la pel·lícula que Rodrigo Sorogoyen estrena aquest dimecres i amb la qual Javier Bardem torna al cinema espanyol. Interpreta Esteban Martínez, un director de fama internacional que torna al país i ofereix un paper a Emilia, la seva filla, a qui fa 13 anys que no veu. No és exactament un retrobament, sinó una ferida oberta sota els focus. I aquí comença tot: allà on l’afecte i el poder es confonen.

Esteban mana. Decideix la presa i fins on ha d’arribar un actor. El problema és què passa quan aquesta autoritat surt del pla. Sorogoyen i Isabel Peña hi situen una de les preguntes incòmodes de la pel·lícula. Bardem no l’esquiva: «És una línia vermella que no s’ha de creuar. No hi ha cap justificació creativa per a la manipulació i l’abús d’un ésser humà. Això és simplement crueltat. Qualsevol actor sap arribar a llocs difícils si el director li demostra respecte i sensibilitat envers el material que estan treballant. És cert que els pot proposar exercicis perquè la imaginació vagi més enllà, però sempre que els faci sentir protegits».

La trama, a més, mira més enllà del rodatge. La pel·lícula que Esteban roda dins d’El ser querido està ambientada al Sàhara Occidental, una idea ben acollida per Bardem, implicat des de fa anys en aquesta causa. «El Sàhara és un exemple de com un protector va abandonar a la seva sort el seu protegit, deixant-lo en mans d’un maltractador. En aquest cas, el Marroc. La nostra responsabilitat com a administradors únics de la seva necessitat i supervivència ha estat trepitjada per tots els nostres governants, amb independència del seu color. El lliurament de la seva sobirania al Marroc per part de Pedro Sánchez només evidencia la injustícia crònica que pateix el poble sahrauí. Mereixen llibertat i independència. Així ho ha reconegut la comunitat internacional a través de l’ONU», subratlla.

No rebaixa el to quan la conversa arriba a Rabat. Ho fa en plena crisi migratòria a Ceuta i dies després que el ministre de Justícia marroquí reivindiqués «drets històrics i geogràfics» sobre la ciutat autònoma, cosa que Exteriors va rebutjar immediatament. Bardem ho interpreta així: «Gràcies al suport mediàtic i diplomàtic dels governs dels Estats Units i Israel, el Marroc se sent més envalentit que mai per exercir la pressió migratòria que vulgui amb l’objectiu de sembrar el caos en un país que considera oposat en el fons i en la forma. Els tractats de pesca, el control de les fronteres, els acords sobre el gas algerià i, per descomptat, el reconeixement del Sàhara com a propietat marroquina són, entre d’altres, les raons per les quals subornen Espanya. I, aquesta vegada, ho han fet disparant contra éssers humans desesperats com a actitud coercitiva».

Fort compromís social

Parlar així tampoc no és nou en ell. El 2012 va produir Hijos de las nubes, la última colonia, un documental sobre el Sàhara que va guanyar el Goya. Per aleshores ja havia recorregut mig món: el fill de Pilar Bardem es va fer popular amb Jamón, jamón i va ser el primer intèrpret espanyol a guanyar un Oscar gràcies a No es país para viejos. Una carrera plena de fites que mai no ha desplaçat el seu fort compromís social. Amb aquest currículum, la paraula valentia podria sonar solemne. Ell, en canvi, la porta a terra. «Ser valent com a actor, per a mi, significa el mateix que ser-ho com a lampista, professor o bomber. El problema és considerar audaç qualsevol persona que doni suport al compliment dels drets humans. És aquest escenari el que ens hauria de fer pensar què és el que considerem normal i acceptable», apunta.

A Bardem li queden pocs territoris per conquerir. El ser querido, però, el retorna a un de delicat: el cinema espanyol i un personatge que viu de ser admirat mentre fracassa en la intimitat. La pel·lícula va competir per la Palma d’Or a Canes i en va sortir sense premi, tot i que la seva presentació va acabar amb més de vuit minuts d’aplaudiments i l’enfrontament amb Victoria Luengo va concentrar bona part dels elogis. Potser per això Esteban incomoda tant. No és un monstre llunyà. És un home brillant que ha confós talent amb permís, autoritat amb impunitat. Bardem ha interpretat malvats més evidents. Però pocs, probablement, tan reconeixibles.

Subscriu-te per seguir llegint