En Jordi Moreno té aspecte de vell rocker. D'aquells que van sobreviure a les èpoques dures i han assolit la maduresa quan ningú no ho esperava. De fet, quan estàvem fent la sessió de fotos al carrer, alguns s'han parat, mirant i xiuxiuejant, com intentant reconèixer el cantant. No saben que en Jordi no va tocar mai en cap grup dels vuitanta. Encara que la seva història podria ser ben bé una d'ells: la d'Antonio Vega, per exemple.
En Jordi Moreno té aspecte de vell rocker. D'aquells que van sobreviure a les èpoques dures i han assolit la maduresa quan ningú no ho esperava. De fet, quan estàvem fent la sessió de fotos al carrer, alguns s'han parat, mirant i xiuxiuejant, com intentant reconèixer el cantant. No saben que en Jordi no va tocar mai en cap grup dels vuitanta. Encara que la seva història podria ser ben bé una d'ells: la d'Antonio Vega, per exemple.
Un projecte de:
by:
Text: Guillermo Errea
Fotos/vídeos: Vicens Giménez
“Un cop ja s'ha començat, el problema és que l'heroïna no té fi. Bé, sí, la mort, l'hospital, la detenció...” Així comença la conversa amb en Jordi Moreno. I continua: “La droga s’acaba apoderant de tot. Em vaig emportar dues vegades la caixa de la fàbrica on treballava, em van treure dues vegades del cotxe de la Guàrdia Civil… Ho justifiques tot, el món és una merda, i continues sent un rebel. Ja ho veus. Però van atropellar el meu fill…”
Ens ha rebut a casa seva, a Badalona, en roba esportiva, sense pretensions. Té els cabells grisos, abundants, i ens reconeix a contracor que se’ls ha arreglat fa poc. Completen el retrat unes celles molt poblades sobre ulls marrons foscos, un nas gens menyspreable i un floc de cabells sota el llavi inferior, el que s'anomena perilla tipus pegat. I dues arracades a l'orella dreta. En Jordi mostra una cara treballada pel temps: “És que no hi sento bé per aquí, així que l'orella només em serveix per a les arracades”, explica rient. Fuma i parla sense parar, anant d'una història a una altra. Té una memòria prodigiosa per recordar les coses que li van passar fa molt de temps. “Però m'embolico amb les coses més recents”, apunta. I és veritat: és un torrent de noms, dades, situacions que recorda dels anys 70 i 80 com si les hagués viscut ahir. I, no obstant, moltes de les dates recents no quadren bé.
En Jordi Moreno porta amb el VIH a sobre al voltant de quaranta anys. No ho sap amb precisió. “En aquella època no se sabia gairebé res”, reconeix. Però la veritat és que el VIH no ha estat per a ell una càrrega insostenible. És un cas atípic. L'estigma no l’ha fet efecte mai. “Bé, gairebé mai”, puntualitza. “Al principi, quan te n'assabentes, estàs preparat per morir en qualsevol moment, perquè ho veies al teu voltant”. No va ser el cas. Potser perquè és un rebel impenitent, i “per portar la contrària, que és el que m'agrada”. Per a ell, la veritable lluita han estat les drogues. I això que la seva primera dona, la Pepi, va morir de sida (oficialment va ser càncer) gairebé als seus braços, a l'hospital, el 1995. Encara que en Jordi viu des de fa vint anys amb la Montse Casanova, amb qui es va casar el 2004, reconeix que la Pepi va ser el seu gran amor. Ho diu sense nostàlgia, només recordant-ho. Però això va ser després…
“Al principi, quan un s'assabenta que té VIH, estàs preparat per a morir en qualsevol moment, perquè el veies al teu voltant”
Jorge Moreno.
En Jordi repeteix que, malgrat tot, el VIH no ha estat el seu problema més gran. I llança una frase que sona a recomanació: “Soc un desastre per a tot, però de les pastilles no me n’oblido, nen”. Per al Jordi, prendre's la pastilla diària contra el VIH no ha suposat mai una càrrega, al contrari. Per a ell, “la pastilla em recorda que segueixo viu, i que he de seguir viu. Gràcies al fet que em prenc regularment el tractament tinc una analítica increïble des de fa anys”.
La seva germana Maruja recorda que al principi ho va portar “molt malament”. “Després, es va centrar. Ell sol dir que aquests anys van ser un regal de vida que ell no pensava haver-los viscut, i que no pot demanar més”.
Tot i això, hi ha un tema que li costa. “Em diu el metge que puc cardar sense condó i que no contagiaré ningú perquè soc indetectable”. Això és així: si una persona amb VIH pren la medicació i és indetectable no pot transmetre el virus a una altra persona. Tot i que en Jordi ho sap, reconeix que no ha estat capaç de fer-ho sense condó, “per si de cas. Després de viure el que he viscut...”.
Li han canviat diverses vegades el tractament per algunes resistències que va generar amb el temps. Això passa quan els organismes que causen una patologia muten i s'adapten de manera que poden sobreviure a l'exposició a un medicament que anteriorment els eliminava o controlava. Amb la medicació actual, el tema va bé, encara que les darreres analítiques no han estat tan bones (se les va fer després d'aquesta conversa).
Josep Maria Llibre, investigador clínic al departament de Malalties Infeccioses de l'Hospital Universitari Germans Trias i Pujol de Badalona, explica que les persones que porten tant de temps amb el virus solen presentar índexs més alts de resistències als medicaments1. “Els fàrmacs que teníem a la primera època eren pitjors, més tòxics. La gent solia interrompre el tractament amb més freqüència. A més, la barrera davant del desenvolupament de resistències era menor. Si el tractament no se'l prenien de forma adequada, era normal que fracassessin i desenvolupessin aquestes resistències”. Per als que avui presenten resistències (“pocs”, puntualitza Llibre), “hi ha noves generacions de medicaments que les eviten”, afegeix el facultatiu.
“Encara avui em ficaria un pic en qualsevol moment. Si no ho faig és perquè he après que tinc una relació amb el meu fill, que Montse no s'ho mereix, ni la meva família...”
Jorge Moreno.
A Jordi Moreno (Barcelona, 1958) l'arribada de la democràcia el va agafar amb 17 anys a la Zona Franca de Barcelona, un barri dels considerats conflictius en aquells anys, quan encara existien les anomenades “cases barates”, que es van construir amb l’objectiu d'acollir els treballadors de l'Exposició Universal de Barcelona del 1929. La majoria d'aquests habitatges van ser demolits el 2004.
Va conèixer la Pepi quan ell tenia 14 anys i ella, 12. La descriu amb molt d'afecte: “Rossa, gairebé albina, d'ulls blaus, molt baixeta, però molt dona. I la veritat és que se'm va ficar als ossos, nen. Se'm va ficar més endins d'on diuen que es fiquen les drogues”. El paral·lelisme té la seva importància perquè la història d’en Jordi, la Pepi, l'heroïna i el VIH van de la mà.
“Aquella rossa d'ulls blaus tan voluptuosa, ella que a mi tan loquito em posava, es va consumir. Va morir als meus braços de sida”
Jorge Moreno.
La parella va començar aviat a flirtejar amb l'alcohol, els porros, els tripis, les amfetamines... “Al principi era una història d'amics. Però, és clar, això va canviar ràpidament. El cavall no el vaig provar fins després de la mili”. Va fer el servei militar a Madrid, a Villaverde, amb 19 anys. S'enfrontava als comandaments i va protagonitzar nombroses baralles, cosa que li va procurar molt de temps al calabós tot i ser nebot d'un comandament militar.
Però va arribar la fi de la mili. S'havia posat en forma i li feia il·lusió “recuperar la llibertat”. La Pepi era a Menorca treballant en un restaurant i l'havia deixat per un amic seu, en Joan. Tot i que aquest amic li va prometre que no tornaria a estar amb la Pepi, ella s'hi havia enganxat. I també a l'heroïna. Tot la colla, que era a l'illa, ja estava enganxada al cavall. Els amics van haver de fugir de la policia, però al cap de poc van tornar. I llavors també va arribar en Joan, amb una altra xicota, però en Jordi va notar que la Pepi seguia enamorada d'ell. Va passar una cosa que l’hi va confirmar. “L'endemà, amb ràbia, vaig demanar al meu amic que em xutés. Me la va punxar ell”. Va ser el primer contacte amb l'heroïna. “Per a mi, va ser medicina, nen. Tota aquella angoixa, del darrer any, tot aquell mal rotllo… dissolts com per art de màgia”.
“Al principi tot era molt bonic, però en poc temps t'hi enganxes, i comences a mentir, a manipular”. En Jordi explica que aquesta és una de les coses que explica quan fa xerrades a joves que tenen problemes amb la droga. Els diu: “Teniu curiositat? D'acord, proveu, proveu el que vulgueu. Però… i si us agrada? Perquè a mi em van agradar totes les drogues. Conec molt poca gent que les hagi provat i no li agradin. Aleshores, teniu un problema”.
Al cap de poc, encara junts, la Pepi i ell van tornar a Barcelona. Arrencaven els anys 80. En Jordi va començar a robar. A atracar. No era la primera vegada. Fins que li va remoure la consciència. “Un cop vam robar a una persona gran i al pobre gairebé li té un atac. Em vaig dir: això no està bé. I ho vaig deixar. Aleshores passes de tenir una colla a estar sol”. Així va començar el primer intent de desintoxicació.
“La primera vegada que vaig anar a curar-me, el psiquiatre només es va quedar a treballar amb la Pepi; a mi em van fer fora perquè, deien, era un cas perdut”. A més a més, la Pepi es va posar a estudiar medicina. “Ella s'ho va currar molt, però jo era un trasto terrible”, comenta. El 1982, la Pepi es va quedar embarassada. Potser tots dos ja tenien el VIH, encara que no ho pot assegurar. No sap ni quan ni com, però el van haver d’agafar en aquestes dates. “Llavors, la meva família va prendre cartes a l'assumpte. Em van ficar a El Patriarca”, una institució d'origen francès per a la rehabilitació de toxicomanies.
El 1983 va néixer l’Héctor. En Jordi i la Pepi feia un temps que estavenbé, però a El Patriarca van decidir separar-los i portar en Jordi a França per seguir amb el seu tractament. Aquí es va acabar tot. “Es va presentar allà amb el nen, i me’n vaig tornar amb ells a Barcelona…”. Al cap de poc es va tornar a enganxar. “No ho proveu mai, si us plau, us ho demano”, implora. “Se’t menja, és gairebé impossible sortir-ne, la teva vida es converteix en una merda que no et pots ni imaginar”.
Els anys següents van anar passant entre heroïna i bronques amb la Pepi. Al final, el 1986, es van separar. “Ens les vam fer grosses”, reconeix. El punt d'inflexió va arribar quan un dia, per una distracció seva, a l'Hèctor el va atropellar un cotxe. Afortunadament, l’accident no va tenir conseqüències greus. “La meva reacció va ser fer-me la bossa i anar-me'n el més lluny possible. Jo era conscient que l'única possibilitat, si és que en tenia alguna, era posar-me bé. Però de debò. Me n'havia d'anar”.
“Va ser horrible veure com s'anava ficant en aquest món, com s'anava deteriorant, com l'anàvem perdent. Però malgrat tot, ell aconseguia un equilibri per a no allunyar-se del tot de nosaltres”
Maruja, germana de Jorge.
Així va ser. Es va separar de tot i de tothom. Va aparèixer a Vitòria, gràcies a una persona que havia conegut i que s'havia desenganxat a Remar, una oenagé cristiana evangèlica que va néixer per ajudar a la rehabilitació de persones marginades. “Vaig baixar del tren. Anava amb el mono i me'n vaig anar a buscar heroïna. No havia estat mai a Vitòria, però en vaig trobar”. Va ser el seu darrer xut: 29 de novembre de 1989. “Fixa't si la cosa és dura que encara recordo la data”. I afegeix: “Encara avui em xutaria en qualsevol moment. Si no ho faig és perquè he après que tinc una relació amb el meu fill, que la Montse no s'ho mereix, ni la meva família...” Rememora amb dolor que s'ha drogat davant dels pares, l'Enrique i la Nati. Tots dos van morir ja fa molts anys. “Fins i tot somiava que algun dia em faria porros amb el meu fill. Quin horror! Que estúpides que podem arribar a ser les persones. Fa temps que vaig demanar perdó al meu fill”.
Una parella d'amics homosexuals el va anar a veure a Vitòria. Van descobrir les males condicions en què vivia. Se'l van emportar a Madrid. Van intentar buscar feina. “Aleshores, apareix la meva germana, monja, enviada per la meva mare, i em porta a Proyecto Hombre, a Madrid”. En Jordi té set germans a qui adora. Però parla amb especial devoció de Maru, Maruja, la seva germana monja. I de la seva mare, Nati: “Amb la meva mare mai no hi estava d'acord, però reconec que ella sempre hi era. Ho podia fer millor o pitjor, però ella sempre hi era”.
La seva germana Maru explica que “va ser horrible veure com s'anava ficant en aquest món, com s'anava deteriorant, com s'anava perdent i com el perdíem”. Però afegeix que “malgrat tot, ell aconseguia un equilibri per no allunyar-se del tot de nosaltres”.
“Des de Madrid, ens van enviar al Bierzo perquè una monja de la congregació de la meva germana, que estava ajudant a Proyecto Hombre, l’hi va recomanar. A la meva germana li van dir que no podia venir amb mi, però va venir. I encara sort!”, explica en Jordi. Se'n van anar tots dos a un pis perquè pogués seguir amb el tractament. “Em feia anar a missa cada dia, va ser la seva única condició. I jo hi anava i em posava el primer allà, davant del capellà, desafiant-lo”.
La Maru ho va tenir clar des del principi: “Crec que jo era la persona que estava en millors condicions d'acompanyar-lo, perquè feia molt de temps que estava fora de casa, no m'havia intoxicat d'aquesta tensió que generen aquestes persones del seu entorn. Jo soc creient i crec que Déu em va donar la gràcia per viure aquell moment i vaig saber com donar-li el que necessitava”.
En Jordi reconeix que va aguantar per ella i perquè el seu germà Fernando li portava regularment l’Hèctor, malgrat que la Pepi havia refet la seva vida i ja era metge. “Jo no era conscient de fins a quin punt estava triturat psicològicament. Realment, aquell cop sí que havia tocat fons”.
En Jordi es va anar recuperant. Passava el temps i seguia net. Però li sortien “coses rares”. El VIH va aparèixer finalment després d'una analítica. En Jordi diu que ja ho sabia. Que ho sabia des del 1984. Però que ho havia aparcat perquè “no hi havia solució”. “Al fons estava esperant la mort”, repeteix. “Paios com roures queien en dos, tres o quatre anys. A mi em van arribar a declarar sida una vegada perquè tenia tres oportunistes alhora. Però vaig tirar endavant”. Mira al cel, entre desafiador i agraït. “Sempre he pensat que el Senyor deu voler alguna cosa de mi perquè si no no s'explica; però com que estic sord no el sento, no sé què vol”, diu mig de broma mig de debò. I allà hi havia la Maru, que el va ajudar a anar resolent els problemes mèdics, un per un.
En Jordi, pel seu caràcter, sempre ha deixat anar la seva condició serològica sense complexos. A les primeres de canvi. I això que en aquells anys no existia medicació (els primers antiretrovirals efectius van arribar el 1996). “Hi havia molt de rebuig en algunes persones, però jo pensava: millor, així m'estalvio tractar amb algú que és una merda. Gràcies, nen. M'ho has posat superfàcil”, diu sense pèls a la llengua.
La Pepi, en canvi, mai no havia volgut fer-se la prova. I no volia ni veure en Jordi. Havia tallat d'arrel. Tenia una relació amb un altre metge amb qui es volia casar. Almenys, això és el que li explicava l'Hèctor quan l’anava a veure al Bierzo. Però el destí va voler que la Pepi no es casés, i alguna cosa el va empènyer a intentar veure'l. En Jordi va acceptar, entre desitjós i sorprès. I la Pepi s’hi va presentar amb l'Héctor un cap de setmana. “Jo flipant. Molta tensió. Ni una paraula. I, de sobte, em deixa anar: et puc fer un petó? Va ser el pitjor petó de la història (ho diu rient). I ve l'Hèctor amb la pilota i deixa anar: veus com sí que tens xicot, mama? Aquí el meu destí es va escriure”.
Van parlar. Es van sincerar. També es van deixar algunes preguntes sense contestar. Van començar a veure's. A poc a poc. 1991. “La veritat és que amb aquella dona em passava alguna cosa. Hi havia empatia, química, desig”, reconeix.
“Has d'estar prenent precaucions. Conec uns altres que ho porten millor que jo, però en el tema del sexe, només en això, vaig amb compte. És que soc una mica cagueta”,
Montse Casanova, dona de Jorge Moreno.
En Jordi va decidir acabar el procés de Proyecto Hombre, cosa que li va costar una topada amb els coordinadors, i mudar-se a Barcelona una altra vegada. El seu germà Fernando li havia aconseguit una feina d'electricista. Havia fet un curs al Bierzo. “Començàvem de zero amb trenta anys i escaig. Jo només volia treballar i estalviar per a un pis per a tots dos. La Pepi treballava com una boja. Tenia dues feines i es guanyava bé la vida. Però l'Héctor i jo li vam dir que en deixés una, que volíem veure-la”.
I una condició: “Li vaig dir que s'havien de fer anàlisis de VIH, tots dos. Em va costar. Ella, com que era metge, no en volia deixar constància. Així que vam anar a València, amb unes monges que tenien un hospital que portava la salut dels del Proyecto Hombre”. I va sortir seropositiva, amb un índex de CD4 de 114. Al mínim. Els CD4 són els glòbuls blancs que ajuden a combatre infeccions. El rang normal del recompte de cèl·lules CD4 és de 500 a 1.600 cèl·lules per mil·límetre cúbic de sang en persones sanes. “Mare meva, ja estava molt avançat”, exclama el Jordi com si estigués passant avui. 1992.
Aleshores va morir el pare d’en Jordi, cosa que ell va utilitzar per endarrerir la decisió del casament, en què ella insistia. “No volia posar a les seves mans una altra vegada el meu destí. Tenia por”. Però va passar l’any i no va trobar més arguments. “Teníem el casament preparat: les invitacions, el restaurant, tot. I, de cop, la criden de l'hospital Bellvitge de l'Hospitalet de Llobregat perquè hi anés urgentment. Ja no en va sortir. La Pepi tenia la sida molt avançada”.
Van decidir casar-se el 23 de desembre del 1994, a l'hospital. Era una data assenyalada per a ells: el dia que havien començat a sortir 22 anys abans. Va estar amb ella fins al final. Poc abans, ja entrada en coma, l’Hèctor va anar a acomiadar-se’n. “L’Hèctor li va dir, mare, mare! De sobte, la Pepi es va despertar, es va acomiadar del nen i es va tornar a quedar adormida. No es va despertar mai més. Això ho he vist jo”. 21 de gener de 1995. “És una de les experiències més dures, tristes i terribles que he viscut. Aquella rossa d'ulls blaus tan voluptuosa, ella que em tornava tan boig, es va consumir. Va morir als meus braços”.
Amb la mort de la Pepi va arribar el duel i la lluita per tirar endavant. Va estar sis o set anys sense sortir amb ningú. “Els meus amics em deien: noi, has de seguir, també per l’Hèctor”. A en Jordi, lluitar pel seu fill sempre l'ha animat a ser metòdic amb la medicació. Per poder continuar vivint i cuidar-lo. “Ell ha sabut això del meu VIH sempre. Jo li he demanat que vagi al metge per fer-se controls, i que tingui tota la cura del món. Se'n va anar de casa amb 21 anys per viure la seva vida. És un fenomen”, diu amb orgull. L’Hèctor ja n'ha complert 40.
La Montse i en Jordi es van conèixer fent voluntariat el 2002. Ella és onze anys més jove que ell. Després d'un període col·laborant amb Proyecto Hombre, li van oferir anar a Can Banús, una llar-residència a Badalona per a persones afectades pel VIH/sida que pateixen exclusió social. Va entrar en funcionament el 1996. “Ajudàvem la gent amb sida que havia de morir, perquè tinguessin una mort digna”.
Ella el va captivar a Can Banús. Després d'un primer intent fallit, van començar a quedar. Un dia, la Montse li va reconèixer que el fet que tingués VIH la superava. “Em va dir que ho havia intentat, però que no podia. Vaig deixar de veure-la”. La Montse ho diu sense embuts: “Vaig pensar, on t'estàs ficant? Pel tema del VIH, és clar. Em vaig espantar una mica, em preguntava quant duraria en Jordi. Ho dic així mateix”. Però uns mesos més tard, la Montse va tornar a presentar-se i li va demanar un petó. La història es repetia. I, encara que el Jordi es va fer pregar, “ja estava tot fet”, somriu.
En Xavi Alegre, un sacerdot jesuïta a qui admira i amb qui té molta relació, els va casar el 17 de setembre de 2004. Fins avui. Van estar una temporada a l'Hospitalet, però fa tres anys es van mudar a Badalona, a la casa on ens rep, gràcies a l'empenta de la Montse.
La Montse confessa que el VIH li ronda sempre pel cap. “Has d'estar prenent precaucions. En conec d'altres que ho porten millor que jo, però en el tema del sexe, només en això, vaig amb compte. És que soc una mica cagueta”, reconeix.
En Jordi Moreno va treballar fins al 2008. Aleshores va venir la crisi. “La metge de capçalera em va donar la baixa, deia que m'estaven fent ‘mobbing’. Jo no volia, però em van trucar del tribunal i, sense buscar-la, em van donar la incapacitat absoluta, per VIH, hepatitis, gairebé cirrosi, depressió crònica… No ho sé, un munt de coses”. El Jordi mira el rellotge. Fa gairebé quatre hores que parla. Diu que ja és hora de dinar. Es canvia. Es posa una samarreta negra dels Red Hot Chili Peppers i uns texans. Se li veuen dos grans tatuatges, un a cada braç.
I acaba: “He tingut la sort de tenir al meu costat gent molt bona. No me l'he guanyada ni me l’he merescut, però l'he tinguda. Tothom mereix una oportunitat. La majoria volem el mateix, tirar endavant, tenir un projecte familiar, una feina…”. La seva germana Maruja dona la cara per ell. Creu que en Jordi “és el millor de tots els germans. És un paio assenyat, afectuós i generós, ha estat un pare formidable per al seu fill. En realitat, un pilar per a tota la família”. “Crec que hauria estat un gran conferenciant, o un magnífic professor”, subratlla. No hi ha cap dubte.
