"Com a triatleta, viatjo moltíssim. Conduir és una cosa indispensable per a mi"
Jairo Ruiz

Explica Jairo Ruiz que cada vegada que va a un circuit nou de kàrting es repeteix la mateixa història. Es posa la granota i el casc, baixa a pista i l'encarregat d'assignar-li el kart es fixa que li falta l'avantbraç esquerre, el mira espantat i intenta dissuadir-lo: N’estàs segur? Ho has provat abans? Mira que aquests cotxes no tenen direcció assistida, el volant és dur, podràs? "Al final de la cursa sempre s'acosta de nou i em demana perdó perquè ha vist que no només puc sinó que jo solc ser el més ràpid de la pista", explica Jairo. I és que mentre als seus amics "simplement els agrada i van a passar l'estona", a ell la velocitat l’"apassiona des de petit", ell va a competir.

Un bronze històric

No podria ser d'una altra manera. La competitivitat, l'esforç i la tenacitat són trets del caràcter d'aquest noi d’Almeria de 30 anys, establert a Madrid. La seva discapacitat de naixement no li ha suposat cap limitació per "pilotar" la seva vida cap al més alt en el món del triatló, esport al qual es dedica professionalment des de 2015. Jairo competeix dins la categoria PT5, que emmarca discapacitats considerades més lleus de cara als tres esports que componen la disciplina: natació, ciclisme i carrera a peu. En aquest moment és el tercer en el rànquing mundial en la seva categoria i entre la multitud de trofeus i medalles recollides en campionats d'Espanya, d'Europa i del món, hi ha un metall que brilla amb una intensitat diferent: el bronze aconseguit en els Jocs Paralímpics de Rio de Janeiro 2016.

No només va ser el fet d'aconseguir una medalla olímpica, una cosa ja de per si difícil, sinó fer-ho l'any que el triatló feia el seu debut paralímpic. "Imagina't quant va significar aquest pòdium que si em donessin l'oportunitat de canviar totes les meves medalles per una en els Jocs de Tòquio 2020 diria que sí sense pensar-m'ho. Fins i tot si em diguessin que a canvi d'aquesta medalla no en guanyaria cap més en la meva vida, acceptaria. On cal signar?", confessa entre rialles l'atleta. Però la realitat és que no hi ha tracte que valgui i des de fa unes setmanes Jairo ja prepara la temporada 2019 amb l’"únic objectiu d'aconseguir la classificació per a Tòquio".

A la seva ciutat natal consideren Jairo "un referent, un exemple de superació i un gran ambaixador d'Almeria pel món". Així ho proclamava l'alcalde el passat mes de juny a la reinauguració del poliesportiu del seu barri, La Palmera, sota el nom "Centre Esportiu Jairo Ruiz". Enrere queden els anys en què aquest pavelló era "la seva segona casa", els seus inicis en el taekwondo i els seus primers triomfs en natació. Jairo recorda amb humilitat que "a la piscina tenia cert nivell, però no estava fent res superextraordinari. Jo volia arribar a competir amb la selecció però no complia els criteris i mai em van seleccionar per a cap prova internacional. El triatló sempre m'havia cridat l'atenció i no hi perdia res per provar-ho".

I com s'enfronta un al que està considerat gairebé unànimement com l'esport més dur que existeix? No li va suposar una limitació la seva discapacitat? Jairo respon amb un "no" rotund, tot i que matisa: "la meva discapacitat mai ha estat un problema, però sí que és novetat que el procés d'aprenentatge és més dificultós i lent. Quan tu vols fer una cosa que no saps, normalment et fixes en un altre, veus com ho fa i l’imites. Per a mi aquest procés sempre ha estat més complex perquè no tens figures a qui imitar. Per exemple, a l'hora d'aprendre a lligar-te els cordons de les sabates, realment tothom ho fa amb dues mans, és molt difícil trobar-te amb algú que ho faci amb una sola, imitar-lo i aprendre. Per tant, el procés s'alenteix. Veus com ho fa una persona amb dues mans i li dones voltes per veure com pots fer-ho amb una".

I així, lent, però sense rendir-se mai, va anar aprenent i millorant. Mai s'ha plantejat utilitzar una pròtesi, diu que amb ella seria "més maldestre", i des del principi va rebutjar l'assistència -en l'actualitat no existeix- que els organitzadors li oferien per treure’s el neoprè, posar-se el casc o les ulleres. "El meu colze és funcional i el tros de braç que tinc el faig servir. En el triatló, les transicions entre un esport i un altre són una part fonamental i entrenant i practicant jo sabia que ho podia fer ràpid, igual que la resta de triatletes", explica.

El seu cotxe, una eina de treball

Jairo està completament integrat a la residència per a esportistes Joaquín Blume, adscrita al Centro de Alto Rendimiento (CAR) de Madrid. Aquí viu i entrena. És el seu "camp base", des del qual, com els alpinistes, parteix per "fer cim" en temporada de competicions. I ho fa al volant del seu propi cotxe. "Com a triatleta viatjo moltíssim i tots els desplaçaments dins d'Espanya els faig conduint perquè, principalment, en haver de portar la bicicleta i un munt d'equipament, és l'opció més còmoda i barata. Pel meu estil de vida, el meu cotxe és pràcticament una eina de treball", explica. I reflexiona: "Si no pogués conduir, tot seria molt més complex. Quan viatjo a competicions o concentracions en poblets molt petits, hauria de dependre d'anar amb tren o amb autobús, on de vegades et posen traves per la bicicleta... i després, quan arribés, dependre que algú em transportés en furgoneta o com sigui fins a la destinació final".

Sentint-lo parlar així i conèixer la seva passió pels cotxes se t’oblida la seva discapacitat. És evident que tampoc en aquest camp el fet de no tenir braç i mà esquerres ha suposat cap trava. Jairo ho confirma: "Vaig fer 18 anys a finals de novembre i el carnet el tenia a principis de gener. I no el vaig tenir abans perquè pel mig hi havia Nadal i Trànsit tancava", recorda entre rialles. "Sempre m'havia cridat moltíssim l'atenció". Una cosa lògica en saber que el triatleta va créixer envoltat de cotxes antics mig desmuntats, peces i motors, que el seu pare guardava i restaurava al garatge.

Per aconseguir l'anhelat carnet de conduir, l'esportista va haver d'anar a una autoescola especialitzada a la seva ciutat natal, després que en la del seu barri li diguessin que ells no disposaven de cotxes adaptats. "En el meu cas, necessitava que el cotxe tingués canvi automàtic, direcció assistida i, per aquella època, també ens posaven un pom al volant, una mena de bola per girar el volant", descriu. Quan una persona té discapacitat, en el seu permís de circulació apareixen recollits els codis numèrics relatius a les adaptacions que obligatòriament ha de tenir el seu vehicle. En el de Jairo i després de la renovació en complir 10 anys com a conductor, alguns han estat suprimits. "Per sort els cotxes ja són molt moderns i venen molt ben equipats de sèrie. Tots tenen direcció assistida i és tan bona que el pom és ja una cosa opcional. Com que gairebé tot s'activa sol sense prèmer cap palanca ni botó (els llums, els eixugaparabrises), l'únic codi que apareix ara en el meu carnet és el que diu que el meu cotxe ha de tenir canvi automàtic", detalla.

I l'intermitent? Per accionar aquesta palanca, situada al costat esquerre del volant, Jairo fa servir el tros de braç que té, fent gala d'aquesta destresa que tan bé li ve en les transicions del triatló. "Si pugessis al meu cotxe i no em coneguessis tindries la sensació que soc molt baixet, perquè m’assec molt més a prop del volant del que s’asseu una persona en condicions normals", aclareix.

Al mercat hi ha programes com Autonomy, d'FCA (Fiat Chrysler Automòbils), que treballen amb transformadors homologats (EFAMOA, Guidosimplex, ILUNION i Soluciones ARC) per modificar i adaptar els vehicles de les seves marques (Abarth, Alfa Romeo, Fiat i Jeep) en funció de les necessitats concretes dels conductors amb discapacitat. Jairo ho celebra doncs, encara que ell té una articulació funcional, comparteix molt temps amb altres esportistes, alguns amb discapacitats més severes, que tenen igualment dret a conduir però "poden necessitar un altre tipus d'adaptacions com, per exemple, accionar aquest intermitent des del costat contrari amb una mena d'extensió". "Conduir és una cosa indispensable", afirma Jairo contundent. I no només per guanyar als amics al circuit de kart.