Malalts mentals: del manicomi a la vida en comunitat

Per què de vegades les persones senten veus, creuen coses que a altres els semblen estranyes, tenen pensaments obsessius o semblen estar fora de la realitat? El cervell és una de les creacions més complexes i enigmàtiques que existeixen i tractar les seves malalties requereix una integració efectiva entre psicoteràpia i psicofàrmacs.

“Els homes han de saber que el cervell és el responsable exclusiu de les alegries, plaers, riure i diversió, i la pena, desànim i les lamentacions. I gràcies al cervell, de manera especial, adquirim saviesa i coneixements, i veiem, sentim i sabem el que és repugnant i el que és bonic, el que és dolent i el que és bo, el que és dolç i el que és insípid... i gràcies a aquest òrgan ens tornem bojos i delirem, i les pors i terrors ens assalten... Hem de suportar tot això quan el cervell no està sa... i en aquest sentit soc de l'opinió que la víscera exerceix en l'ésser humà el major poder” deia ja Hipòcrates (s. IV aC) en el seu tractat Sobre la malaltia sagrada.

Tractaments multidisciplinars i integrats

Així ho recull l'informe "El valor del medicament des d'una perspectiva social", elaborat pel centre d'investigació en Economia de la Salut Weber amb el suport de Farmaindustria, i que dedica un capítol a analitzar l'impacte que la innovació farmacèutica ha tingut sobre els resultats en salut i qualitat de vida de les persones afectades per trastorns mentals.

Enrere queden els anys en què aquests pacients eren reclosos en hospitals per a “dements” o manicomis i passaven els dies vagant davant alts murs gairebé sense possibilitat de recuperació. Avui els malalts mentals han passat de l'aïllament i la solitud a la vida en comunitat gràcies a la gran evolució en el desenvolupament de psicofàrmacs i a un canvi radical en la manera en què són percebuts i atesos els pacients. Si bé els nous fàrmacs tenen menys efectes secundaris i són més eficaços per controlar els símptomes més pronunciats i millorar la qualitat de vida, aquest abordatge farmacològic es circumscriu sempre dins d'un tractament multidisciplinari i integrat que inclou psicòlegs, psiquiatres, educadors, treballadors socials, metges i infermers psiquiàtrics, terapeutes ocupacionals... El seguiment de la teràpia farmacològica i psicològica en mans de bons professionals serà fonamental perquè el pacient pugui portar una vida el més normalitzada possible.

Quan la societat volia linxar els bojos

Mirant enrere, a Espanya els primers manicomis es van fundar en grans ciutats com València (1409), Barcelona (1412), Saragossa (1425), Sevilla (1436), Palma de Mallorca (1456), Toledo (1486) i Valladolid (1489). El primer, l'Hospital de Santa Maria de Innocents, bojos i orats, va néixer després d'un episodi en el qual el pare Juan Gilaberto Jofré (1350-1417) va haver d'intervenir per defensar un pobre boig al que intentaven lapidar.

Segons es relata a Historia de la locura en España, d'E. González Duro, les persones que ingressaven en aquests establiments, bé per sol·licitud dels seus familiars o recollits al carrer, havien de comptar amb el diagnòstic de demència (arran de “comportaments de bojos” com agitació i crits, deixar de menjar i desgana, intents de suïcidi, agressivitat, nuesa, malalties incurables, etc.) “Els manicomis van sorgir per protegir les persones amb problemes de salut mental de les masses socials que volien linxar-les. En aquestes institucions se les acollia, no se les tractava, ja que no eren considerades malaltes, sinó diferents i potencialment perilloses i imprevisibles”, assegura Juan Sánchez Vallejo, psiquiatre i escriptor.

Durant segles, assenyats i bojos van viure separats per un alt i gros mur i aquests últims van ser sotmesos a amuntegament, tractaments cruels com electroxocs, lobotomies o injeccions d'insulina i, el pitjor de tot, a l'oblit. El 1950 es va començar a utilitzar el primer medicament antipsicòtic i amb la proximitat dels anys 60 es va forjar el consens sobre la necessitat d'un canvi en l'assistència psiquiàtrica que tendís a la integració i l'atenció integral i en comunitat per posar fi a la segregació i l'estigmatització. Finalment, a l'abril de 1986 es va aprovar a Espanya la Llei General de Sanitat i la Reforma Psiquiàtrica que va tancar els manicomis i oferia a les persones afectades per problemes de salut mental la possibilitat de ser tractades com a qualsevol altre pacient i fer-ho, a més, en el seu entorn sociofamiliar.

Innovació farmacèutica en salut mental

Això va suposar una gran revolució i va obligar a revisar els protocols relatius a les intervencions en salut mental, tant des del punt de vista psicològic com biològic. Aprofundint en el pla biològic, l'Organització Mundial de la Salut exposa en el seu informe "Tractament farmacològic dels trastorns mentals en l'atenció primària de salut" la necessitat que "els pacients rebin fàrmacs adequats per a les seves necessitats clíniques, en dosis ajustades a la seva situació particular", sent els psicofàrmacs "medicaments essencials" que poden “pal·liar símptomes, reduir la discapacitat, escurçar l'evolució de molts trastorns i prevenir les recaigudes. Així mateix, crida l'atenció sobre la importància de “millorar no només l'accés sinó també l'ús adequat de medicaments per a trastorns mentals”.

Les proves empíriques han demostrat que els psicofàrmacs són eficaços per a alguns trastorns i poden alleujar el sofriment i millorar la qualitat de vida de molts pacients si es fan servir de manera correcta i en diàleg amb la psicoteràpia i el recolzament social. En el cas de la depressió, que afecta més de 300 milions de persones al món, l'assistència psicosocial pot complementar-se en pacients amb trastorn depressiu major i potencial risc suïcida amb antidepressius que redueixin la gravetat dels símptomes. Destaca en aquest camp la introducció el 1984 dels inhibidors selectius de la recaptació de serotonina (ISRS). Els ISRS tenen menys efectes secundaris que altres antidepressius, expliquen en l'informe de la Fundació Weber, ja que només afecten la recaptació de bombes responsables de la serotonina, una molècula que serveix com un neurotransmissor, o “missatger químic” al cervell.

La quetiapina, per al tractament del trastorn bipolar, l'inhalador de loxapina, per a l'agitació associada amb l’esquizofrènia, o la recent teràpia d’aripiprazol lauroxil, també per a pacients esquizofrènics, són altres dels fàrmacs que actualment destaquen en el tractament dels trastorns mentals. A més, cal destacar l'ús de biomarcadors, els quals estan sent dissenyats per millorar el diagnòstic i avaluar la resposta dels pacients a les teràpies, així com per conèixer noves dianes terapèutiques.