Parlem amb el Dr. Angel Charte González

Per Cecilia Vega

¿Des de quan treballa vostè en medicina interna? ¿Per què va elegir dedicar-se a la medicina i, en concret, elegir aquesta especialitat?

Crec que la medicina interna és l’essència pura entre malalt, patologia i resolució. La veritat és que em va interessar ser internista perquè era una especialitat que engloba el malalt multidisciplinari i pluripatològic, i després de tants anys estic molt orgullós de ser internista.

En aquests dies es compleix un any dels primers casos de coronavirus, una infecció que al principi molts assimilaven a la grip. ¿Quan es va adonar vostè de que estàvem davant una amenaça més seriosa?

No podíem imaginar el succeiria quan es va iniciar la pandèmia. No teníem experiències recents, excepte amb la SARS, que va ser d’una gravetat menor al que s’esperava. Aquest fet va fer pensar que la Covid-19 tindria una evolució similar i ens vam equivocar; la gran transmissibilitat del virus, el seu comportament i no haver pres les mesures preventives després del brot italià va fer que la dimensió fora molt més gran de l’esperat.
Quan vam patir l’arribada del virus al nostre país i al nostre centre hospitalari va ser qüestió de segons adonar-nos de la gravetat extrema de la situació i el que comportaria.

Dotze mesos més tard i tres onades després, ¿quina és la situació al seu hospital?

Seguim amb una càrrega assistencial elevada, però ara és fins i tot més complex, perquè ara als hospitals ingressem pacients Covid i pacients no Covid, raó per la qual hem de diferenciar bé els nostres equips i crear nous sistemes de rotació que requereixen molta feina. Les urgències també han tornat una mica a la normalitat, tornant als números i patologies de sempre, però mantenint els circuits establerts en pics per prevenir possibles col·lapses. Les consultes externes segueixen realitzant el suport assistencial, ja sigui presencial o telemàtic, de tots els nostres pacients, mantenint també els controls Covid de proves i altes en planta. L’important és que hem après molt del que ha passat i ara en qüestió de minuts estem preparats per organitzar-nos i coordinar-nos, podem tenir una previsió de com evolucionaran les coses i això ens permet anticipar-nos. Tenim un millor coneixement del virus, de la seva forma de transmissió, més experiència en la terapèutica del quadro clínic i una gran esperança que la vacuna permeti un aplanament de la corba i que a poc a poc es torni a la normalitat, fins i tot sabent que el coronavirus seguirà i seran necessàries mesures preventives periòdiques per un llarg temps.

Sens dubte una de les baules fonamentals en la lluita davant de la Covid-19 és Medicina Interna. ¿Podria explicar-nos a què es dediquen els internistes i quin paper estan desenvolupant des de l’inici de la pandèmia?

Els internistes prestem una atenció integral als problemes de salut, orientem el diagnòstic i plantegem les exploracions complementàries a seguir per solucionar-los, ho fem de forma coordinada amb els serveis hospitalaris, amb l’atenció primària i sociosanitària.
Som el metge de capçalera als centres hospitalaris atenent les urgències i coordinant les necessitats del pacient al centre, portant l’hospitalització dels malalts Covid juntament amb els altres pacients afectats de malalties cròniques multisistèmiques, malalties cardiovasculars, malalties autoimmunes sistèmiques, malalties estranyes i pacients en què l’envelliment és un factor més de malaltia.
Altres funcions important són la de consultor d’altres malalties mèdiques i quirúrgiques i hospitalista d’algunes d’elles, com ara traumatologia, cirurgia…
Durant la pandèmia s’ha visualitzat el paper coordinador i la capacitat d’adaptació a les noves demandes. S’ha reforçat el paper de líder en els equips multidisciplinaris i el gran coneixement en les afeccions multisistèmiques.

En el seu cas personal, ¿com recorda els primers dies, els primers ingressos per Covid? ¿Com és enfrontar-se a una malaltia tan desconeguda i quines eren les principals pors i temors?

Els primers dies de la pandèmia van ser d’incertesa, fins i tot de por, el desconeixement era inquietant. Estàvem davant un procés desconegut en el qual treballàvem sense proves científiques, ens creava molta inseguretat i no podíem establir un pronòstic, cosa que ocasionava informacions contradictòries. Tot això afegint-hi l’altíssim risc de contagi que t’obligava a anar amb la màxima precaució, l’aïllament que impedia el contacte directe amb la família, veure el dolor i la por als ulls dels teus pacients, dels teus companys, al mateix temps que començàvem a utilitzar nous mètodes tecnològics de la comunicació que eren el millor recurs en aquell moment.

¿A quants pacients atenen habitualment i com va augmentar aquesta xifra en els pitjors moments?

En els dies més durs de març vam arribar a tenir més de 200 pacients ingressats amb Covid, sense comptar els pocs malalts que teníem amb altres patologies. En les urgències només ateníem Covid, semblava que les altres malalties haguessin desaparegut, no entraven més que positius. A les nostres consultes externes ens encarregàvem de fer els seguiments a l’alta de pacients Covid i control de pacients positius en confinament domiciliari, a més de seguir tractant en períodes de confinament a tots els pacients amb patologia no Covid que seguien necessitant assistència mèdica. El coneixement del virus ara ens dona una agilitat en diagnòstic i efectivitat en el tractament.

¿Com es va transformar el seu servei i es van organitzar per donar resposta a la ingent demanda assistencial?

El nostre servei es va haver de reorganitzar de dalt a baix. A nivell d’urgències es van haver de crear nous equips, reorganitzar el sistema intern de boxs, triatge i aïllaments, i sobretot fer circuits ben diferenciats. La coordinació entre urgències, planta i UCI havia de ser excel·lent. A nivell d’hospitalització es va haver de contractar personal extra, refer equips i torns diaris, administrar eficientment material fonamental de protecció (quan estàvem desproveïts a nivell estatal i mundial), es feien reunions pràcticament cada hora per adequar-nos a tots els ‘updates’ de medicina que anaven sortint sobre la Covid-19 i es va crear un comitè de coordinació i protocols d’atenció al pacient amb probable Covid, amb Covid, post-Covid i Covid persistent. En les consultes es va passar tot a telemàtic i es va donar assistència Covid i no Covid a tots els pacients que ho necessitaven, fent seguiments i donant suport a les urgències i a la planta. Van ser dies complicats però la unió de l’equip, la col·laboració amb l’hospital i el suport del grup Quirónsalud va ser el que ens va permetre assumir amb èxit la càrrega assistencial.

En concret, ¿quins sacrificis ha hagut de fer vostè? I, ¿què ha sigut el més difícil i també el més gratificant al què ha hagut d’enfrontar-se en l’últim any?

Quan s’actua de líder d’un grup s’ha d’establir un pla d’acció consensuat amb la direcció de l’hospital, en aquest cas era difícil establir-lo a causa del gran desconeixement que teníem de la transmissió del virus i de les pautes terapèutiques, davant una malaltia d’evolució capritxosa que en poc temps passava a ser crítica. Sempre el més difícil és coordinar i disposar de mitjans humans i materials. El més gratificant ha sigut veure la passió dels professionals i treballadors per donar resposta a les necessitats del moment.

Durant molt temps els ciutadans van sortir a les seves finestres i balcons a les 20:00 per agrair la feina dels sanitaris, se’ls va anomenar herois, van rebre el Princesa d’Astúries de la Concòrdia… ¿compensa? ¿com va rebre vostè aquest qualificatiu i reconeixements?

Les mostres de reconeixement sempre s’agraeixen en medicina, encara que el reconeixement més gran és quan el problema de salut està resolt. Personalment, els aplaudiments ajuden però el més important és el reconeixement de la responsabilitat i l’ajuda amb mitjans tècnics i personal sanitari. El premi Princesa d’Astúries ajuda al reconeixement professional dels sanitaris i ha de ser extensiu a tot el personal relacionat amb el món de la medicina (portalliteres, neteja, auxiliars, infermeres, administració...). Pel que fa al que a mi, no soc un gran amant dels premis. L’únic que necessito és la curació del malalt… Aquest és el meu premi.

Però després de la primera onada, en va arribar una segona, una tercera... ¿Com ha evolucionat l’estat d’ànim i les forces del personal fins al moment actual?

Després de la primera onada el més important va ser donar missatges de prevenció; ús de mascaretes homologades, ventilació, recomanacions d’higiene, consells i situacions a evitar… Molts missatges que no es van complir per una part de la població, creant així desànim entre els professionals sanitaris i acostant pròximes onades. I van arribar, amb el factor afegit de l’equilibri entre economia i salut, que causa de divergències polítiques. El personal sanitari segueix al peu del canó i no es rendirà però estem esgotats físicament i psíquicament. El suport psicològic és molt important.

I aplicat al pacient, ¿quins canvis han vist, tant en els seus perfils, evolució…?

El quadro clínic del pacient s’ha anat tipificant i ja tenim un gran coneixement de l’afecció multisistèmica, coneixem els pròdroms, les manifestacions sistèmiques, els signes i símptomes que indiquen una gravetat més gran, i coneixem un millor ús dels fàrmacs com la Dexametasona, Remdensivir i Tocilizumab, així com unes millors pautes de ventilació, i tot plegat redueix la mortalitat i l’ingrés a les UCI.

A més, no podem oblidar que es tracta d’una malaltia deshumanitzada, en tant que ve acompanyada de soledat, aïllament… ¿Com han viscut aquesta qüestió?

Després d’anys d’humanització als hospitals, la pandèmia ha obligat a fer passos enrere. L’aïllament estricte dels pacients els ha allunyat dels seus familiars i ha donat lloc a una soledat enmig del patiment, mitigat en part per les noves tecnologies de la comunicació però no suplint la necessitat del contacte personal. El personal sanitari ha tingut un paper molt important amb els pacients de suport i afecte, cosa que ha deixat històries dels gestos d’humanització més grans possible. Un altre factor important és la falta d’acompanyament en la mort.

Ara, sembla que la corba epidemiològica s’està doblegant i la tercera onada comença a remetre però, ¿i després?, ¿pot fer un pronòstic?

Les mesures preventives preses han fet disminuir la corba epidemiològica. No obstant, el coronavirus i les seves variants són presents en la comunitat, raó per la qual les mesures han de continuar i juntament amb l’augment de la temperatura ambiental anirà descendint arribant a cotes baixes al juny i juliol. Si la vacunació poblacional és de més d’un 70 per cent és possible que no hi hagi una nova onada a la tardor, però les mesures preventives hauran de seguir durant un temps.

¿Què ha significat l’arribada de les vacunes?

Les vacunes han demostrat la capacitat tecnològica de la indústria farmacèutica i la importància de la investigació. La vacuna serà el millor mètode preventiu, disminuirà la casuística i millorarà el pronòstic dels malalts Covid. Això s’ha de transmetre a la població per aconseguir que es vacuni la majoria, perquè no es tracta de no infectar-se sinó de trencar la cadena de transmissió i evitar que altres s’infectin.

¿Com li ha canviat la vida personal i laboral aquesta crisi sanitària?

La pandèmia ha canviat la meva vida personal, les meves relacions socials, els contactes familiars, els viatges i plans a llarg termini, i ens ha col·locat la paraula mort a l’horitzó, ja que qualsevol de nosaltres es pot veure afectat per aquesta malaltia. Ha sigut un abans i un després en la meva vida, bé, imagino que en la vida de tothom. Estem cansats, necessitem tornar a les nostres vides d’abans, necessitem tornar a la tranquil·litat i deixar de viure amb por i allunyats del món. És clar que ara per ara això és el que hem de fer però l’ànsia de “normalitat” la tenim tots.
A nivell laboral també ha sigut tot un canvi organitzatiu i tecnològic, hem hagut d’adaptar-nos a les conseqüències de la Covid i aplicar-ho en tots els camps. Ens ha ensenyat molt, del caràcter de la malaltia, com afecta i com es tracta, però també ens ha ensenyat molt a valorar, a creure i tenir fe, a esforçar-se i a estar units. De totes les coses dolentes se’n treuen aprenentatges i l’important és transformar tot això i aplicar-ho en el futur per donar un servei del nivell que els nostres pacients es mereixen.