“Volem trencar amb la distòpia vinculada a les ciutats del futur”
Des del 22 de març i fins al proper 11 de juny, el Palau Robert acull l'exposició Somnia la Ciutat, una mostra que exhibeix un total de 51 iniciatives urbanístiques i arquitectòniques. L’exposició barreja un conjunt d’imatges que ajuden a imaginar un futur urbà més optimista i més sostenible i ho fa a través de tres valors innegables: la Revolució Verda, la Revolució Digital i la Revolució de la Identitat. A més, en el marc d'aquesta mostra, la Generalitat de Catalunya, juntament amb la consultora Ideas for Change i el laboratori d'innovació i participació ciutadana Lichen, ha celebrat un total de set tallers perquè els ciutadans que hi estiguin interessats puguin aportar la seva visió i les seves propostes relacionades amb aspectes com ara la mobilitat, l'habitatge i les zones verdes de Barcelona. EL PERIÓDICO ha parlat amb el comissari de l'exposició, Roger Subirà, sobre l'objectiu de la mostra i el paper dels joves en la construcció de les ciutats del futur.
¿Quin és l'objectiu principal de l'exposició?
Quan vam començar a pensar com l'exposició havia de ser encara estàvem en època de pandèmia. Va ser un moment d'assenyalament a la població jove perquè es reunien als carrers i feien botellons. És una generació que ha anat encadenant crisis des que van néixer. Un fet que en els darrers anys ha esclatat en un problema generalitzat de salut mental. És per això que volíem enfocar la mostra pensant en aquest sector de la població. A partir d´aquí, volíem parlar de les ciutats del futur amb una visió optimista. ¿Per què?, doncs precisament perquè la construcció que s'ha fet de la ciutat futurista a la nostra cultura, el cinema, els videojocs i les sèries és la d'una ciutat molt distòpica. Un escenari dramàtic on s'assumeix la hipòtesi que els problemes que tenim a les ciutats actualment no s'han solucionat.
Per exemple, ‘The Last of Us’ narra com un fong provocat pel canvi climàtic ha desencadenat una pandèmia mundial que ha acabat amb el món tal com el coneixem; o ‘El Cuento de la Criada’, que reflecteix un estat autoritari governat per l'extrema dreta i pels detractors del dret a l'avortament als Estats Units. Un cop un professor de l’escola em va dir que la ciència-ficció serveix per direccionar la ciència i, d'alguna manera, això volem intentar a través d'aquesta exposició. Per això, els arquitectes treballem en una línia de valors que compartim amb la gent jove. Valors que hem sintetitzat en tres grans grups: tot allò que té a veure amb el tema mediambiental; tot allò relacionat amb les noves tecnologies; i tot allò que va de bracet amb el gir social de l'arquitectura. En aquest darrer punt parlem de feminismes, visió de gènere i diversitat, entre d'altres.
A part d'aquestes grans temàtiques, ¿mostra projectes concrets?
Sí. Aquesta és una exposició que parla sobre el futur i la innovació en un moment en què l'arquitectura s'expressa a través de ‘renders’. Quan vam començar a pensar com havia de ser l'exhibició, tots vam coincidir en la mateixa idea: hem d'ensenyar projectes reals perquè si no la gent no connectarà, és a dir, deixem-nos d'imatges fantasmagòriques de ciutats inventades. Per tant, el que hem fet en aquestes tres grans sales és escollir un total de 51 projectes expressats en pantalles, en tota mena de material audiovisual, sense plànols ni material tècnic, i els hem acompanyat de petits comentaris. La innovació és el denominador comú en tots els projectes que es mostren a l'exposició i, d'alguna manera, ens va semblar que podien ser rellevants i que podien ajudar a generar un nou imaginari de com poden ser les ciutats del futur.
A l'exposició es parla de tres grans revolucions –la verda, la digital i la de la identitat–, ¿en quin punt creu que està Barcelona en cadascun d'aquests àmbits?
Crec que Barcelona i els arquitectes que treballem aquí estem alineats amb tots tres. Una altra cosa és que siguem capaços de connectar amb la gent i d'explicar el valor i l'aposta que està fent Barcelona en relació amb el medi ambient, a través, per exemple, de les superilles.
Des del punt de vista de la revolució digital, és ineludible parlar de metavers. De fet, a l'exposició es presenta una ciutat al metavers que realment funciona: on pots comprar un espai on viure i hi ha un parlament on es decideix on invertir els diners que la gent paga de lloguer: a finançar start -ups, comprar NFT…
Des del punt de vista de gènere i d'identitat, és senzill d'explicar. L'urbanisme del segle XX és un model en què el centre, tant físic com d'interès, és produir, on prevalen els negocis, els bancs, els centres comercials i el turisme, i on tot allò que té a veure amb la cura, històricament associada al rol femení, se situa a la perifèria i en llocs amagats. Per tant, es tracta de redissenyar les ciutats perquè totes les experiències vitals trobin el seu espai igual: no només la persona en plenes capacitats, tant físiques i psíquiques com des del punt de vista d'edat, sinó també els infants, la gent més gran, les persones migrades i les persones amb diferents capacitats. La ciutat hi ha de pensar i, fins ara, no s'ha fet així.
“L'urbanisme del segle passat prioritza un centre productiu, on prevalen els centre comercials, els bancs i el turisme i relega a la perifèria tot allò que té a veure amb la cura”
¿Quin pes ha tingut el muntatge a l'exposició?
El disseny de l'interior de l'exposició és obra d'Isern Serra, que ha fet un treball espectacular d'interpretació dins del discurs del comissariat. A més, Serra ha sabut, a través del muntatge, explicar una cosa que em sembla molt important. Molt sovint assenyalem els joves perquè tenen poc interès en l'arquitectura, però no és veritat. Els joves són capaços de convertir en coses rellevants en l'arquitectura que havien quedat oblidades. Per exemple, algunes arquitectures de Ricardo Bofill s'han convertit en el taló de fons de les xarxes socials i això se sintetitza amb aquest nou objectiu: que alguna cosa sigui instagramejable. Per tant, ha sabut connectar uns espais divertits que expliquen una idea amb aquesta fotogènia tan important per a les noves generacions.
Canviant de tema i centrant-nos en el projecte de tallers Ciutats Somiades, ¿quin creieu que és l'objectiu d'aquestes jornades?
És obligatori que els arquitectes fem i liderem projectes de participació ciutadana a l'hora de fer transformacions de l'espai públic. Tot i això, moltes vegades la societat avança de forma més ràpida que els plans acadèmics i el resultat és que no veiem aquests processos participatius. Quan vam tenir aquesta oportunitat amb EL PERIÓDICO vam pensar que era perfecta. És molt important comptar amb la ciutadania per transformar la ciutat. Això no obstant, també hem d'educar la ciutadania en la participació i, moltes vegades, hem estat els arquitectes els que no ho hem fet bé. Que comenci a haver-hi cada cop més equips experts en participació, que treballin amb un llenguatge didàctic és una bona notícia.
Moltes vegades confonem coses i pensem que els processos participatius es basen en un disseny participatiu i això no ha de ser així. Ja sigui per falta de temps o de ganes de la gent, solen acabar sent les mateixes persones les que participen en aquests processos. Fer-ho, com en aquests casos, de manera més lúdica i sense cap compromís, pot ser un pas intermedi per participar en processos ciutadans.
¿Creieu que es té prou en compte l'opinió dels més joves a l'hora de pensar en projectes urbanístics?
No. Tenim una obsessió a dissenyar espais per a gossos, espais per a nens, espais, fins i tot, per a gent gran, però el sector de la gent jove ha quedat abandonat. Per tant, l’ús que fan els joves de l’espai públic és fruit de no tenir uns espais específics. La realitat és que els espais d'oci es basen en el consum: van al centre comercial perquè és un lloc on la gent no els molesta ni els assenyala per fer soroll. O espais concrets que han colonitzat, com ara la plaça del MACBA i el pati del CCCB. No els deixem que se situïn i, a més, els assenyalem perquè els hem donat una eina tan potent com el telèfon mòbil, però constantment els estem dient que no la poden fer servir.
Tot això s'ajunta amb el fet que serà una generació que viurà pitjor que els seus pares i que la idea de progrés no la tenen gens clara. Crec que hem de fer un esforç per reconnectar-los i escoltar-los més. Des d'un punt de vista urbanístic, hem de trobar espais a la ciutat on es puguin divertir com ells vulguin, perquè hi tenen dret i perquè aquest nou concepte de ciutat feminista també contempla poder jugar, ballar, lligar, escoltar música. I si tots els ciutadans tenim dret a fer-ho a la nostra manera, ells també.
El proper diumenge 28 de maig se celebren eleccions municipals, ¿quines creu que són les principals demandes de la ciutadania de Barcelona en relació amb les polítiques urbanístiques?
Crec que això s'està veient en campanya. La ciutadania està en un nivell de polarització molt fort. No ens oblidem que els grans fracassos electorals que hem vist a Barcelona han estat vinculats a transformacions de grans artèries de la ciutat: la Diagonal i el passeig de Gràcia, per exemple. Per tant, crec que si el resultat de les eleccions és positiu en relació amb les transformacions que s'han fet, significarà que les coses s'estan fent bé. En general, és difícil identificar les demandes ciutadanes, perquè uns diran que parin i altres que en facin més, no hi ha mitges tintes.
"L´ús que fan els joves de l´espai públic és fruit de no tenir uns espais específics"
