L'autocop d'estat de Maduro entra en una nova fase amb la sortida d'Edmundo González de Veneçuela

La fuga furtiva cap a Espanya d'Edmundo González sembla posar fi a un capítol de la llarga i laberíntica crisi política veneçolana que es va obrir el 28 de juliol, quan el Consell Nacional Electoral (CNE) va adjudicar la victòria a les urnes a Nicolás Maduro sense presentar cap acta que ho acredités. La Plataforma d'Unitat Democràtica (PUD) va proclamar frau i va adjudicar el triomf al seu propi candidat, l'exdiplomàtic que acaba de pujar a un avió amb destinació a Madrid com a asilat polític. Va obtenir el suport immediat dels Estats Units, la UE i gairebé tota la regió. Els governs progressistes del Brasil, Colòmbia, Mèxic i Xile es van abstenir de validar els resultats oficials i van demanar proves que mai van arribar. L'oposició, sota el lideratge de María Corina Machado, va ocupar els carrers de Caracas i altres ciutats per acompanyar les pressions internacionals. No obstant això, aquests esforços no van aconseguir alterar la fulla de ruta traçada pel Palau de Miraflores amb l'inestimable ajuda del CNE i el Tribunal Suprem de Justícia veneçolà, que a la pràctica és un braç de l'Executiu.

El madurisme es va recolzar en la seva base social i la capacitat punitiva que deriva de l'aliança estratègica entre les Forces Armades i el Govern, allò que el mateix Maduro anomena amb la seva coneguda altisonància "la unitat cívic-militar-policial perfecta". Va tenir també el suport inequívoc de la Xina, Rússia, Turquia i l'Iran. Aquestes simpaties manifestes van evidenciar que el conflicte veneçolà superava les seves pròpies fronteres.

L'oposició, més enllà de la seva declarada confiança que aquesta vegada la història estava del seu costat, sabia en el seu interior des de fa setmanes que els seus esforços estaven destinats a enfrontar-se al mur del Partit Socialista Unit (PSUV). Una prova d'aquesta sensació anticipada de derrota l'acaba d'oferir el ministre d'Afers Exteriors dels Països Baixos, Caspar Veldkamp, a la Cambra de Representants: Edmundo González va estar allotjat en secret a l'ambaixada neerlandesa a Caracas durant més d'un mes abans de pujar a l'avió. Aquesta era la raó de la seva absència en les mobilitzacions. Maduro ho sabia i per això no va dubtar a propinar-li insults i desqualificacions: "immund", "covard". Quan la Fiscalia General, a càrrec de Tarek William Saab, un dels espadats més afilats del Palau de Miraflores, va decidir activar una ordre de captura contra el candidat de la PUD per no presentar-se a declarar en la causa oberta per presumptes delictes electorals, el madurisme no va fer més que activar l'última fase del que Diosdado Cabello, flamant ministre de l'Interior i Justícia, va anomenar "operació tun tun".

De cop d'estat a autocop

L'onomatopeia ("tun") resumeix el programa repressiu que es va activar la mateixa nit del 28 de juliol i que va provocar almenys 21 morts i 2.000 detinguts que el Govern atribueix a l'oposició. Era un tradicional nadala veneçolana que deia: "Tun tun, qui és? Gent de pau!". Però el cop contra la porta que anunciava una bona nova es va transformar en un autocop d'estat que Maduro va justificar per evitar una conspiració "feixista" contra ell. "Qui desafiï el poder... Tun tun. No siguis ploramiques, vas pa' Tocorón (el Centre Penitenciari d'Aragua)", va arribar a autocelebrar-se el mateix president durant els dies de més intensitat del conflicte.

Machado va assegurar que romandrà a Veneçuela i al capdavant de la lluita. També va demanar que la comunitat internacional ajudi a sortir del país els dirigents amb problemes, un reconeixement que venen temps difícils. Ella va justificar la petició d'asil del candidat de la PUD: "corria perill, i les creixents amenaces, citacions, ordre de detenció i fins i tot els intents de xantatge i coacció de què ha estat objecte demostren que el règim no té escrúpols ni límits en la seva obsessió de silenciar-lo i intentar doblegar-lo".

La derrota també és de Lula

La UE va reclamar aquest diumenge que el Palau de Miraflores posi fi a la "repressió, els arrestos arbitràris i l'assetjament contra membres de l'oposició i la societat civil, així com que alliberin tots els presos polítics". La repressió contra els "feixistes", "drogoaddictes" i "mercenaris" no només es va activar als carrers. Almenys 20 alcaldes han estat arrestats o inhabilitats per donar suport a Edmundo González o acceptar el lideratge de la dretana Machado. Altres sis antimaduristes es van refugiar a l'ambaixada argentina. El Brasil es va encarregar d'administrar la legació diplomàtica, envoltada per uniformats, però el Govern va revocar aquesta funció en un desafiament obert al president Luiz Inácio Lula da Silva.

Els seus intents de mediar entre Maduro i els seus adversaris, i la petició que el CNE presentés les actes que acreditaven el triomf del candidat oficial, no van tenir èxit. Lula va posar en joc el seu capital polític i la seva provada capacitat negociadora: no li ha anat bé. Les seves relacions amb Maduro no tenen visos de recuperar-se, tenint en compte que va qualificar de "desagradable" el "règim" del país veí. Gustavo Petro va arribar a proposar que els veneçolans formessin un govern de coalició per evitar que s'aguditzi una crisi que afecta especialment Colòmbia: allà viuen més de dos milions de veneçolans i s'espera que molts migrin cap a altres països en els propers mesos. Maduro va utilitzar l'art de la desqualificació subtil cap al seu col·lega: va expressar la seva solidaritat amb Petro en moments d'assetjament polític i judicial dels sectors conservadors que volen desplaçar-lo al·legant l'existència d'irregularitats comeses durant la campanya electoral de 2022.

El factor petrolier

Un altre factor hauria contribuït a aquest desenllaç, tot i que d'una manera més subreptícia, i fa olor de petroli. Abans dels comicis, Maduro va dir que la seva continuïtat seria garantia de quantiosos guanys per a les empreses multinacionals, més enllà del desgrat que els provoquin els seus discursos i rituals afirmatius, i dels repudis que se sentin a l'exterior. La hipòtesi d'una acceptació silenciosa d'aquesta oferta només seria refutada amb l'arribada de sancions contundents dels Estats Units que dissuadeixin o impedeixin el flux esperat d'inversions. Els Estats Units havien suavitzat les mesures contra Caracas en virtut dels acords amb l'oposició per dur a terme els comicis, complerts a mitges. La presència de Chevron, Maurel & Prom, de França, i Repsol, d'Espanya, va permetre dinamitzar novament el sector dels hidrocarburs, amb un impacte positiu en una economia desnonada. El país té un deute extern de 160.000 milions de dòlars que necessita reestructurar. El Govern creu que és pagable en la mesura que s'ampliïn les llicències petrolieres "autoritzades" per la Casa Blanca i avanci la dolarització de l'economia. Maduro està convençut que ha pogut superar els desafiaments. Hauria d'assumir al gener. Massa temps per a Veneçuela.