Els traficants de persones es mouen dels EUA a Mèxic per seguir amb el negoci

Diuen del Pedro que sempre porta els millors tennis i que és seductor per naturalesa però discret per disciplina. El Pedro és pollero, com s’anomena a la frontera entre els EUA i Mèxic a qui es guanya la vida passant migrants –els pollos–, convertits en mercaderia humana pels traficants de persones. Fa 30 anys que es dedica a "aquest ofici", al qual evita posar nom: "Al capdavall, dono servei a una persona que vol arribar a la seva destinació", assenyala durant l’entrevista.

Cada setmana podien passar centenars de persones per les seves mans a Sonora, Estat mexicà fronterer amb Arizona. "Jo tenia cinc cases, amb senyores que cuinaven un munt d’àpats, nois que enviava a fer encàrrecs perquè no els faltés de res", explica sobre les cases de seguretat on amagava els migrants al llarg de la ruta. "Era com si fos festa", recorda, amb nostàlgia.

Però la seva era daurada va acabar quan va començar la de Donald Trump. La migració cap al nord segueix, però el bloqueig ha desplaçat les xarxes del tràfic uns quilòmetres més al sud. No desapareixen ni perden diners malgrat la inferior afluència. La ruta és més perillosa i més cara, i la destinació final és cada vegada més Mèxic i, per a uns quants, els Estats Units.

La història del Pedro, que parla des de Chiapas, al sud de Mèxic, sota condició d’anonimat, obre una escletxa a la manera com les xarxes de tràfic de persones i el narco, íntimament connectats, es retroalimenten i es reinventen per continuar guanyant diners, ocupi qui ocupi la presidència dels EUA.

Com es reparteix el pastís

Hi ha una cosa en què el Pedro sí que dona la raó a Trump. En l’ordre executiva de Designació de càrtels com a organitzacions terroristes, el president va argumentar que els càrtels funcionen com a entitats gairebé governamentals a Mèxic. El Pedro és un comandament intermedi dins d’una estructura molt organitzada.

El preu canvia segons la nacionalitat i el punt de partida. A un mexicà li cobra al voltant de 8.000 dòlars per travessar la frontera amb els EUA; a un centreamericà, en canvi, uns 11.500 dòlars. La diferència és travessar Mèxic.

El Pedro ha pujat en la jerarquia amb els anys. Centralitza els pagaments i permet que es facin en dues o tres parts per donar temps a fer que el migrant reuneixi els diners. "Perquè un migrant arribi des d’Hondures a la seva destinació hi estem involucrats com a mínim unes 10 persones", diu. Assegura que ell es queda amb uns 2.500 dòlars per persona i recorregut. Ha de repartir joc entre els involucrats.

Els càrtels distribueixen els salaris com a empreses. "Cada pagament es distribueix entre els diferents grups que formen part d’una xarxa complexa", explica Guadalupe Correa-Cabrera, experta en crim transnacional de la George Mason University, a Washington.

El tràfic de persones forma part d’una economia criminal més àmplia, que nodreix els càrtels i se sosté per l’absència de controls estatals. "Això és el crim organitzat: economies il·lícites que funcionen per impunitat i corrupció i s’aprofiten de la necessitat que empeny el migrant", apunta. L’enduriment migratori de Trump no elimina aquestes xarxes, sinó que en desplaça els efectes: "Els EUA externalitzen la problemàtica migratòria, les deportacions i les conseqüències de tot plegat".

El desemborsament més gran, uns 3.000 dòlars, pagarà "peatge" per passar els migrants per territoris controlats per càrtels que s’han repartit el país. El Pedro presumeix d’una bona relació amb diferents grups, cosa que li permet canviar de ruta davant de qualsevol obstacle. "Una part del meu èxit és que conec moltes fronteres i tinc relació amb diferents senyors", diu sobre els capos. Ell paga i els entrega noms, documents i fotos dels migrants. A canvi, els senyors els "protegeixen", fins i tot de les forces de l’ordre. "Jo no tinc línia directa amb l’Exèrcit ni amb la Policia. D’això se’n cuiden els senyors", indica.

Rutes de la droga

Fins a principis dels 2000, el tràfic de drogues i el de persones utilitzaven les mateixes rutes, però cada un anava a la seva. "Ells portaven la marihuana i nosaltres, el migrant", recorda. Després va canviar aquesta relació. "El canvi va començar quan els senyors van veure que això era un negoci". La marihuana va perdre rendibilitat amb la legalització en diversos Estats dels EUA: "Llavors es van girar a mirar el migrant i van començar a cobrar-nos per cada persona".

Si abans arribaven uns 10.000 migrants a la setmana al llarg de tota la frontera EUA-Mèxic, ara n’arriben uns 1.000 en total i només uns 100 aconsegueixen arribar als EUA, segons càlculs del pollero.

El Jorge, que regenta la seva pròpia empresa a Sonora i mira de mantenir-se al marge de les xarxes de tràfic de drogues i persones, ha conviscut amb aquestes xarxes tota la vida. Així és la frontera. Abans veia grups de migrants esperant, preparant-se per travessar. "Ara no es veu ningú a les places. Són pocs i els amaguen". Alguns estan disposats a tot per arribar als EUA. Els polleros li diuen que "fan pudor de mort, de camió", explica, sota condició d’anonimat.

El tràfic de persones marca tota l’economia local. "El migrant és un negoci per a tothom. I aquest país sense migrants perd diners, i tothom en surt esquitxat", diu el Jorge, que assenyala la paradoxa de la dependència i el tabú migratori: "Visc a la capital del desastre. He estat en llocs horribles. Però aquí ningú parla de la immigració".

El Jorge observa com ha canviat el seu poble. "Els polleros s’han reconvertit: sembla que tinguin una agència de col·locació de treball", afirma. D’altres s’han passat al petit tràfic de drogues o a l’extorsió, amb segrestos exprés per demanar diners a la família del migrant. "Va arribar molta gent nova. Bé, van matar els vells", assenyala.

El final del "somni americà"

Per això el Pedro va canviar la frontera nord amb els Estats Units per la sud, amb Guatemala. "Ja vaig entregar cellers, vaig regalar cassoles, vaig acomiadar les senyores. Ja no tinc res d’això", diu. "Ara m’arriben tres persones a la setmana i prefereixo posar-les en un hotel i fer-los portar menjar".

La frontera s’ha militaritzat i la guerra també és psicològica. Els que són detinguts per les autoritats dels Estats Units passen més dies retinguts i reben un càstig exemplaritzant. "Quan surten, em diuen: ‘Jo ja no vull res més d’allà a dalt’", explica el Pedro. "El somni americà ja no existeix".

Amb tot, confia que el negoci no morirà. "No sé fer res més", diu. Afegeix que li agrada "viure bé" i que guanya prou per tenir una bona vida ell mateix i els seus vuit fills de tres exdones. "Als 90 anys encara em dedicaré a ficar gent aquí", assegura. "M’he cuidat tant que soc un fantasma".

Subscriu-te per seguir llegint