La immigració és el principal motiu per imposar controls a Schengen

La crisi de Ceuta ha posat en el punt de mira els controls fronterers interns a l’espai Schengen, que permet la llibertat de moviment a Europa, però el cert és que una mesura que havia de ser excepcional i, tot i així, s’ha convertit en la norma en l’última dècada.

L’espai Schengen el conformen tots els països de la UE excepte Irlanda i Xipre, a més d’Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suïssa. Aquests països apliquen les mateixes normes a l’hora de controlar les fronteres exteriors: tenen una política comuna de visats i mantenen una intensa cooperació policial i judicial. A la pràctica, això permet eliminar els controls fronterers interns. El Codi de Fronteres Schengen dona la possibilitat als governs de restablir "temporalment" controls en la totalitat o en trams específics de la frontera "en cas d’una greu amenaça per a l’ordre públic o la seguretat interior". Aquesta mesura s’ha de "limitar a situacions excepcionals i respectar els principis de necessitat i proporcionalitat". En els últims 10 anys, els països membres han notificat a la Comissió Europea 465 controls fronterers temporals. Únicament cinc països –Croàcia, Grècia, Letònia, Liechtenstein i Luxemburg– no han recorregut a aquesta opció.

Tres països destaquen per damunt de la mitjana com els que més controls han introduït: Àustria (65), Alemanya (47) i Noruega (44). Aquests països sumen un terç del total de controls.

Bona part van durar els sis mesos que permet la llei, però també n’hi va haver alguns de només setmanes i que s’anaven renovant, especialment durant la covid-19. A més, tots tres tenen en comú el principal motiu que van al·legar per introduir els controls fronterers: la immigració. La justificació, no obstant, varia. En algunes ocasions els països al·ludeixen a la saturació dels centres d’acolliment; en d’altres, a problemes de seguretat o fins i tot a la infiltració de terroristes en els fluxos migratoris.

França és el setè país que més controls fronterers temporals ha introduït amb els seus veïns, però el seu cas és peculiar. Molts es van introduir en resposta a una amenaça terrorista. La majoria dels 24 controls notificats van ser dels sis mesos màxims que permet la llei. L’altra peculiaritat del cas francès és que gairebé tots es van imposar a les fronteres amb tots els països, una demanda poc habitual.

En l’última dècada, el 2020 va ser l’any en què més controls es van imposar. Una amplíssima majoria com a conseqüència de la pandèmia. De fet, països com Finlàndia, Portugal i Islàndia no havien imposat mai controls, excepte per l’organització d’algun esdeveniment. Precisament, alguns països justifiquen la introducció de controls fronterers amb motiu de l’organització d’esdeveniments multitudinaris, com una reunió del G7 o una final de Champions.

Dinàmiques internes

D’altra banda, l’actualitat internacional té sovint també un impacte important en les dinàmiques internes de Schengen. Així doncs, la invasió russa d’Ucraïna va provocar que molts països al·ludissin al possible tràfic d’armes i als atacs híbrids de Rússia contra els aliats, però també a la fugida massiva de persones des de territori ucraïnès, per imposar controls.

Analitzant els últims deu anys, el gran tema que els governs utilitzen per justificar els controls és la immigració. Dels 24 països que han introduït la mesura en l’última dècada, 18 van citar els fluxos migratoris com a motiu. Per a 10 d’aquests països (Àustria, Alemanya, Noruega, Dinamarca, Txèquia, Polònia, Itàlia, Eslovàquia, Eslovènia i els Països Baixos) és el principal motiu.

En aquest sentit, la decisió d’Itàlia d’imposar controls als passatgers procedents d’Espanya no seria excepcional. No obstant, és poc habitual que un país imposi controls fronterers sobre un altre amb el qual no comparteix una frontera terrestre al·ludint als fluxos migratoris com a justificació. De fet, el Govern italià només havia introduït controls a la frontera amb Eslovènia. Per això també la resposta d’Espanya és peculiar.

La llibertat de moviment és la pedra angular de la construcció europea i de Schengen, el marc legal que la garanteix. Aquesta llibertat és el màxim benefici tangible de pertànyer a la UE i la base del seu desenvolupament econòmic. La crisi a Ceuta ha avivat el debat sobre el seu funcionament, amb la política migratòria com a arma llancívola.

Itàlia, un dels principals països d’entrada a Europa, va proposar suspendre la participació d’Espanya en l’espai de llibertat de moviment. Altres països han advertit que, sense una política migratòria més restrictiva, el que està en joc és precisament aquesta llibertat de moviment. Però Schengen i la política de visats comunitària s’han utilitzat com a pal o pastanaga per negociar amb tercers països polititzant l’accés a l’espai. La Comissió Europea ha encarregat un informe sobre l’impacte econòmic que tindria reintroduir els controls fronterers interns.

Brussel·les va advertir al maig que "si bé el control de les fronteres internes pot contribuir a abordar les preocupacions d’alguns Estats membre en matèria de migració i seguretat, hi ha alternatives i solucions més eficients i eficaces". L’Executiu comunitari va apuntar a la cooperació policial i judicial i els controls dins del territori "no sistemàtics" com a alternatives.

Compromís europeu

La Comissió va assegurar que manté "el seu compromís de defensar els principis de lliure circulació i seguretat en tot l’espai Schengen". No obstant, poques vegades qüestiona les decisions dels governs i evita valorar-les. Després de la decisió d’Itàlia en resposta a la crisi de Ceuta, el comissari d’Interior i Migració, Magnus Brunner, es va limitar a dir que entenia la decisió de les autoritats italianes.

Brussel·les confia que l’entrada en vigor del nou pacte migratori, la regulació per accelerar retorns, el sistema per registrar entrades i sortides a l’espai Schengen i el reforç de fronteres externes ajudin a limitar les mesures. El 2025 la UE va registrar un descens de les arribades irregulars del 25% i va aconseguir la taxa de deportacions més alta de l’última dècada, el 28%.

Subscriu-te per seguir llegint