Mor Harald de Noruega, el rei inclusiu que va triar l’amor i va modernitzar la Corona

Harald V de Noruega ha mort als 89 anys, posant fi a més de tres dècades al tron i a una biografia que va recórrer bona part de la història contemporània del seu país: des de la invasió nazi i l’exili de la seva infantesa fins a una Noruega pròspera, diversa i molt menys reverencial amb les seves institucions.

Rei des del 17 de gener de 1991, en els seus últims anys va ser el monarca regnant de més edat d’Europa, una condició que parlava de la seva longevitat personal —no d’un rècord històric entre tots els sobirans europeus— i també d’una generació de reis que va entendre la Corona com un compromís per a tota la vida.

Nascut el 21 de febrer de 1937 a Skaugum, era fill del rei Olav V i de la princesa Marta de Suècia. Tenia tres anys quan l’ocupació alemanya va obligar la família reial a abandonar Noruega. Va passar part de la Segona Guerra Mundial als Estats Units i va tornar el 1945. Es va convertir en hereu el 1957 i, a la mort del seu pare, va assumir la Corona.

Petita revolució

Però abans de ser rei, Harald ja havia protagonitzat una petita revolució dinàstica. Es va enamorar de Sonja Haraldsen, filla d’un comerciant d’Oslo i sense sang reial, quan encara s’esperava que l’hereu busqués esposa entre les cases reials o la noblesa europees.

La relació es va prolongar durant nou anys i va obrir un debat que va arribar a plantejar si aquell matrimoni podia posar en perill la mateixa monarquia. Harald va acabar comunicant que, si no podia casar-se amb Sonja, romandria solter.

Olav V va acabar donant-hi el seu consentiment i es van casar a la catedral d’Oslo el 29 d’agost de 1968. La mateixa Casa Reial defineix aquell enllaç com «una ruptura amb la pràctica tradicional».

D’aquí que Harald sigui recordat com el rei que va triar l’amor. No perquè un regnat de més de tres dècades es pugui reduir a una història romàntica, sinó perquè aquella decisió va tenir conseqüències institucionals.

El que als anys 60 es veia com una amenaça va acabar convertint-se en un precedent. Harald i Sonja es van proposar que els seus fills no haguessin de suportar les mateixes restriccions.

Quan el príncep Haakon va triar Mette-Marit Tjessem Høiby, una dona aliena a l’aristocràcia i mare soltera, va trobar en els seus pares un suport que Harald no havia tingut amb la mateixa facilitat.

La líder de l’oposició veneçolana Maria Corina Machado va ser guardonada amb el Premi Nobel de la Pau 2025 pel seu treball incansable per garantir els drets democràtics del poble de Veneçuela i per la seva lluita per una transició justa i pacífica de la dictadura al govern popular.

A causa de les circumstàncies del seu país, Veneçuela, la guardonada amb el Premi Nobel de la Pau no va poder assistir a la cerimònia de lliurament del premi a Noruega.

Per això també es pot dir que Harald va modernitzar la Corona. Més que com una reforma constitucional, com un canvi profund en la cultura de la institució.

Harald i Sonja van construir una família reial menys encotillada per les regles del Gotha [normes de llinatge i protocol de la reialesa europea], més professional i més propera.

Sonja, la seva mà dreta

Sonja hi va tenir un paper decisiu. Quan Harald va pujar al tron el 1991, es va convertir en la primera reina de Noruega en 53 anys.

Per voluntat del rei, va estar al seu costat quan va jurar la Constitució davant el Storting [Parlament], una cosa que cap reina no feia des de feia 69 anys.

La seva arribada també va ajudar a transformar un Palau tradicionalment masculí i molt marcat pels usos militars: es van professionalitzar els mètodes de treball, es va introduir una planificació més sistemàtica i nous equips i, amb els anys, també va avançar la desmilitarització de l’estructura de la Casa Reial.

El matrimoni va recórrer sistemàticament el país, va reforçar el contacte directe amb els ciutadans i va mostrar una dimensió personal que va reduir la distància entre la Corona i la societat.

També va impulsar la restauració i posada al dia del Palau Reial i d’altres residències històriques com Bygdøy i Oscarshall.

Harald va consolidar aquesta evolució amb un llenguatge propi. Després dels atemptats del 22 de juliol de 2011, va assumir un paper de consol i cohesió nacional.

I el 2016 va pronunciar un discurs revelador sobre la seva manera d’entendre el país. Va parlar d’una Noruega formada per persones nascudes dins i fora de les seves fronteres, per aquells que creuen en Déu, en Al·là o en res, i per noies que estimen noies i nois que estimen nois.

Harald volia que els seus ciutadans el reconeguessin com el rei inclusiu.

El més veterà d’Europa

La seva figura tenia, a més, un pes singular entre les monarquies europees. En el moment de la seva mort era el monarca regnant de més edat d’Europa [no s’ha de confondre amb el monarca més longeu de la història d’Europa: Elisabet II, que va viure 96 anys i 140 dies, va regnar durant 70 anys i 214 dies, va ser la monarca britànica amb el regnat més llarg de la història i la segona monarca europea amb el regnat més llarg, després de Lluís XIV de França].

A diferència d’altres cases reials, com les de Dinamarca o Espanya, no va voler abdicar, recordant el jurament prestat davant el Parlament com un compromís per a tota la vida.

Els vincles amb la família reial espanyola van ser estrets i també de sang. Harald i la reina Sofia eren cosins tercers: tots dos eren rebesnets de Cristià IX de Dinamarca, el monarca a qui l’extensa xarxa de matrimonis dels seus descendents va convertir en el cèlebre «sogre d’Europa».

Harald en descendia, en una de les seves branques, a través de Frederic VIII, Haakon VII i Olav V; Sofia, a través de Jordi I de Grècia, Constantí I i Pau I.

La mare de Felip VI va ocupar durant un breu període «un altre lloc» en la biografia pública del príncep noruec. Quan el matrimoni amb Sonja semblava impossible, el seu nom va aparèixer en les travesses matrimonials de la reialesa europea.

El 1959 i el 1960, la premsa va arribar a presentar Harald i l’aleshores princesa Sofia de Grècia com una possible parella i fins i tot es va rumorejar sobre un suposat compromís secret.

Company de vela de Joan Carles

La relació amb els Borbons va continuar després per altres vies. Harald va compartir amb Joan Carles I la passió per la vela i el 1995 va rebre del rei espanyol el Collar de l’Orde del Toisó d’Or, una de les màximes distincions de la Corona espanyola.

L’esport va ser una altra constant de la seva biografia. Harald va representar Noruega en tres Jocs Olímpics, va ser abanderat del seu país a Tòquio 1964 i va arribar a proclamar-se campió del món de vela el 1987.

D’esquerra a dreta: la princesa Marta Lluïsa amb la seva filla Maud Angelica; la reina Sonja amb Leah Isadora, filla de la princesa Marta Lluïsa i Ari Behn; el príncep hereu Haakon amb la seva filla, la princesa Ingrid Alexandra; la princesa hereva Mette-Marit amb el seu fill, el príncep Sverre Magnus; Marius, fill de la princesa Mette-Marit, i el rei Harald.

Harald i Sonja van tenir dos fills, la princesa Marta Lluïsa —casada en segones núpcies amb el xaman Durek Verrett— i el príncep hereu Haakon.

Amb la mort del rei, la continuïtat de la dinastia recau en el fill pel futur del qual Harald i Sonja havien treballat durant dècades, amb Mette-Marit al seu costat i la princesa Ingrid Alexandra com a següent generació.

En un dels seus discursos a la seva neta, Harald va deixar escrita gairebé una definició del seu propi regnat:

«Som guardians de tradicions i valors, alhora que ens veiem modelats per l’època en què vivim. A més, la monarquia queda marcada en cada moment per qui ocupa el tron, ja sigui un rei o una reina».

Subscriu-te per seguir llegint