Seguint les passes dels nens espanyols enviats a l’URSS que van ser espiats per la CIA

Uns 3.000 nens espanyols, fills de republicans, van ser evacuats entre 1937 i 1938 a l’URSS per protegir-los dels bombardejos contra la població civil com el de Gernika. Van pensar que tornarien un cop acabés la Guerra Civil, però van haver d’esperar dues dècades per fer-ho. El primer dels vaixells amb els repatriats, el vapor rus Crimea, va arribar al port de València la tardor de 1956 i als 513 joves els acompanyaven 147 fills que havien nascut a l’exili i les seves 31 dones, de nacionalitat russa. La propaganda anticomunista els havia retratat com a «nens que van menjar herbes a la riba del Volga», però van arribar robustos i amb carreres tècniques. Malgrat haver lamentat també la seva «desespanyolització», parlaven castellà i fins i tot van cridar «Visca Espanya!» el moment de desembarcar.

A primera vista, podria semblar un cop dur per a la propaganda franquista, però va ser Franco qui va autoritzar la tornada a Espanya d’uns ciutadans forjats en un règim comunista, convençut pels Estats Units. L’objectiu era que, quan trepitgessin sòl espanyol, la CIA els interrogués a fons sobre el que passava a l’altre costat del Teló d’Acer, llavors infranquejable per a l’agència. Així ho recull el llibre Project Niños (Plaza & Janés), abans un documental de televisió homònim amb Jordi Ferrerons com a director executiu emès per DMAX, que partia del testimoni d’Oleg Netxiporenko, un jove oficial del KGB que va participar, a finals dels anys 50, en el seguiment, vigilància i control dels Nens de la Guerra.

Es va tractar d’un programa especial d’espionatge que va durar quatre anys, durant els quals van ser interrogats uns 1.800 repatriats de l’URSS, i es van generar més de 2.000 informes per al servei d’intel·ligència. Partint d’aquí, l’analista sènior de la CIA Lawrence E. Rogers va escriure l’any 1963 un valuós informe, desclassificat el 1995.

Pistes per als avions

«En un context de Guerra Freda no hi va haver cap grup tan nombrós ni amb tanta capacitat per saber el que passava a l’URSS com els Nens de la Guerra», resumeix Carol Díaz Tapia, autora del llibre i membre de l’equip que va rodar el documental. «Abans s’havia repatriat els soldats de la División Azul, científics alemanys, un grup d’hongaresos... Però els nens eren ciutadans soviètics, havien estudiat carreres allà i havien format part d’aquesta societat. No tots tenien informacions estratègiques, però en un territori tan vast com l’URSS podien donar pistes, coordenades perquè els avions espia sabessin per on moure’s», afegeix.

Infants com Cecilio Aguirre, el primer repatriat que va descendir del vaixell aquell 28 de setembre de 1956, amb una ràdio a sobre i la seva dona i els nens, amb les seves entusiastes declaracions al diari ABC va malbaratar les intencions inicials del govern franquista de minimitzar l’impacte mediàtic dels repatriats. La seva alegria no va ser ni una flor d’un dia: la seva mare li va explicar allà mateix que el seu germà havia mort quatre anys abans, víctima d’una infecció hepàtica.

O nenes com Vicenta Alcover, present als seus 95 anys en l’estrena de Project Niños a Barcelona: mig any després del seu retorn encara esperava alguna mostra d’afecte. En comptes d’això, afrontava les contínues interpel·lacions masclistes del seu cunyat per no carregar amb totes les tasques domèstiques i acabava per batejar el seu fill a contracor perquè el deixessin anar a l’escola. El desarrelament i el recel que despertaven els Nens de la Guerra, amb una educació molt superior a la mitjana de la societat espanyola de llavors, és el denominador comú entre la dotzena d’entrevistats per al llibre.

Fustigació contínua

En un moment d’opacitat total a l’altre costat del Teló d’Acer, qualsevol informació per mirar de localitzar possibles objectius militars en territori soviètic era benvinguda. «Tots els repatriats estan, en virtut de la seva llarga residència i del seu estat laboral a l’URSS, en condicions d’haver adquirit almenys informació indirecta relacionada amb els desenvolupaments de míssils guiats soviètics», es pot llegir en una nota confidencial de la CIA del 7 de maig de 1957. El règim franquista, encoratjat per l’agència, crea la Delegació del Govern per als Repatriats Espanyols de l’URSS, dirigida pel comandant Teodoro Palacios, un excapità de la División Azul que va sobreviure 11 anys com a pres de guerra al gulag. La fustigació als nens de la guerra amb interrogatoris és continu. Alguns decideixen tornar a l’URSS, on també desperten suspicàcies i acabaran sent víctimes de contraespionatge.

«Els Nens de la Guerra van ser testimoni, i en molts casos víctimes, d’alguns dels esdeveniments més importants del segle XX; les seves històries humanes són al·lucinants», destaca Carol Díaz Tapia. Traumatitzats per la Guerra Civil, no van gaudir de la pau ni cinc anys. Malgrat la inversió que va fer en ells l’URSS —si l’educació d’un nen rus costava 3.000 rubles a l’any, la d’un Nen de la Guerra valia 10.000 rubles, apunta el llibre—, el seu benestar va saltar pels aires quan el país va entrar l’any 1941 en la Segona Guerra Mundial.

Molts van combatre l’Exèrcit Roig, alguns van morir en la contesa, com l’aviador Ignacio Aguirregoicoa, i d’altres van anar a trobar els seus ossos al gulag, com Ángel Belza i José María Bañuelos. Estrangers a tot arreu, el seu periple vital dona compte d’un dels pitjors horrors de l’Europa del segle XX.