En un món copat pel minimalisme i el disseny contemporani, la simple al·lusió a un saló, en el sentit més clàssic de la paraula, porta a la ment un espai congestionat de mobles en el qual gairebé no es pot caminar. Ara els conceptes s’afinen i el típic saló de rebre, aquesta estança que els anglesos anomenen parlor, es redefineix amb la barreja de la bellesa atemporal amb detalls moderns.

El parlor de les grans cases era el lloc per veure i ser vist. Dissenyat per organitzar tertúlies i celebracions i també l’espai en el qual s’atenien les visites importants. Tots aquests conceptes s’adapten al món d’avui i donen lloc a salons que compleixen moltes funcions diferents i que per això es divideixen en diversos ambients.

Encara que la idea de tenir una sala per rebre ja s’havia vist en grans llars al llarg de la història, no va ser fins a l’època victoriana quan aquestes habitacions van cobrar protagonisme. Quan la reina Victòria va ascendir al tron el 1837, la societat anglesa va introduir un nou codi d’etiqueta. Entre els dictats socials (que abastaven des dels modals fins a la vestimenta), hi havia un decret que els convidats sempre haurien de ser rebuts amb el millor que un podia oferir. I així el paper del saló victorià va augmentar en importància i es va convertir en un entorn cada vegada més opulent en què els amfitrions es podien entretenir i els membres de la societat podien relacionar-se d’una manera acceptable i oberta. Encara que, avui, hagin canviat bastant i els hàbits socials no siguin els mateixos, el saló continua sent una espècie d’aparador en el qual els seus propietaris reflecteixen el seu estil de vida. Les tapisseries, els quadres i els llums de sobretaula estan d’enhorabona.