Quants anys fa que transmet el bàsquet?

Aquesta temporada és la que fa 26, amb el parèntesi d'una part de la temporada passada. 26 anys, juntament amb la meva "parella de fet" en aquests afers, que és Xavier Prunés, de Regió7, que va començar si fa no fa.

El seu pare va dirigir durant molts anys els periòdics Manresa i Gazeta de Manresa. L'ha marcat ser fill de periodista?

Moltíssim. Ha estat fonamental haver mamat tinta de la impremta o haver-me cremat amb el plom de la linotípia. Aquell era un món apassionant, i treure el diari era cada dia una obra d'art. El meu pare sempre em va portar a tot arreu, i això em va permetre conèixer moltes coses de Manresa. Als 15 anys ja em va posar a treballar en el quadern especial d'esport escolar; per tant, em considero periodista des d'aquella edat. I cap als 18 anys ja estava del tot abocat a fer informació. Recordaré sempre que el primer article que em va encarregar el meu pare va ser una nota sobre un nou disc de Sergio i Estíbaliz. Me'l va fer repetir catorze o quinze vegades! Després m'he adonat que allò va ser molt beneficiós per a mi, per donar una bona base al meu estil.

Va estar allà fins al final?

Quan vaig començar, era el Periòdic Manresa, i el 1976 es va transformar en Gazeta de Manresa. Posteriorment el meu pare ho va deixar i el diari va transformar-se en El Pla de Bages, del qual vaig marxar just un mes abans que tanqués, per entrar a la ràdio, que llavors dirigia l'enyorat senyor Mira. Vaig entrar a Informatius suplint Josep Maria Farràs, fins que Amador Díaz i Vicenç Comas em van caçar per al departament d'Esports i em van enviar a fer un partit del Manresa a Las Palmas de Gran Canària. En aquella època transmetíem el Manresa del futbol, el de bàsquet i els partits del Barça a casa.

I ja no es va bellugar d'esports.

Jordi Jané va marxar i jo vaig ocupar el seu lloc com a cap d'esports, però fèiem altres coses. Recordo que el diumenge obríem a les sis del matí amb un programa de servei i informació festiva que es deia Àrea 51, i a les dotze del migdia engegàvem un programa esportiu amb col·laboradors destacats pertot arreu.

Tot això era als estudis de la Plana de l'Om.

Tanco els ulls i encara veig aquell estudi gran, que tenia un escenari amb piano i tot perquè s'hi feia música en directe, i unes quantes files de cadires per a públic. Era una ràdio oberta amb noms tan importants com Maria Matilde Almendros o Pepe Navarro, i on gent com en Francesc Serrat, Pilar Goñi oi Lluís Meca van fer una aportació de joventut important.

Ha parlat de molts col·laboradors. Això s'ha anat perdent.

L'altruisme s'ha perdut en tots els aspectes, en benefici de l'individualisme. Però tot plegat ha canviat molt, i també el paper de mitjans com els nostres. Ara em trobo fent més de distribuïdor de comunicacions alienes que de veritable periodista, en el sentit investigador. Quan anàvem amb llibreta i boli havíem d'esforçar-nos més a captar la idea central del que t'estaven dient.

Un company deia que el magnetòfon va matar el periodisme.

I Internet ha matat l'ensenyament, perquè ens pensem que només cal prémer una tecla per saber-ho tot.

Però el magnetòfon no impedeix fer preguntes inquisitives.

Estic acostumat a les preguntes sense resposta. La manca de transparència és el que fa aparèixer les preguntes punyents, però hi ha massa tibantor.

Què en va aprendre, de Vicenç Comas?

Tot. He après del meu pare, de Joan Lladó i de Vicenç Comas, que m'ha ensenyat el camí i a més a més me l'ha deixat en safata de plata. Però sempre aprens: ara mateix jo ho estic fent dels meus fills, dels companys de la ràdio, dels de premsa...

Què recorda d'aquella primera transmissió a Las Palmas?

Uf! Per començar, que vam perdre. Segon, que anava més perdut que una cabra en un garatge. Llavors no anàvem amb l'equip, com ara. Vam volar en el mateix avió, això sí, però em van posar en un hotel diferent. Recordo que baixàvem les escales de l'aeroport amb Jordi Creus, que em va agafar una mica sota la seva protecció, i veiem una dona amb un nen als braços que mirava cap a nosaltres i anava dient: Xano! Xano! En Jordi em va mira com dient: tio, sí que has viatjat! Per sort, una persona darrere nostre va respondre la salutació. Xano és un nom freqüent en aquelles illes. Un cop al carrer vaig anar tot sol al meu hotel, vaig demanar on podia sopar i van indicar-me un bar proper, però afegint: "vés amb compte". Llavors vaig descobrir que aquell hotel estava al mig del barri de la prostitució! Va ser un viatge intens.

I ja no va parar.

Es veu que va agradar. He retransmès de tot: bàsquet, futbol, partits de waterpolo, curses de karts...

Les nits del 2.000 viratges...

Quines grans nits! Llàstima que es perdessin. N'hem d'estar orgullosos. He fet transmissions des del Camp Nou i des de Sarrià, i des de pavellons de bàsquet ben complicats.

Per què?

Molts no tenien cabines, el lloc de retransmissió estava enmig del públic. Quan m'instal·lava, amb els logotips de la Cadena Ser, no hi havia cap problema, però quan començava a parlar pel micro en català, ja hi érem! "ostras, un polaco". Ara ja no passa, ans al contrari, però fa un quart de segle... Per això m'enduia adhesius, per repartir-los a la mitja part i calmar la gent del voltant. A Lugo vaig arribar a entrevistar un home, quan ja no estava en antena, per fer-lo callar. S'havia passat tota la primera part insultant-nos a mi i a la banqueta del Manresa. Vaig entrevistar-lo, sense que ho sentís ningú, i el vaig fer feliç. A la segona part no se'l va sentir.

És un risc, fer una narració apassionada a favor dels teus assegut entremig dels afeccionats contraris.

Encara hi ha pavellons sense un espai separat per als periodistes. A Múrcia em van tirar al cap una ampolla de litre i mig d'aigua, afortunadament buida.

Ha passat por en algun d'aquests episodis?

Hi ha hagut situacions que m'han fet molt respecte. En un play-off de descens amb el Tenerife, vaig voler ajudar el club amb un article en diversos diaris, dels quals era corresponsal, on venia a dir que el jugador Germán tenia butlla arbitral. Doncs quan vaig arribar allà, tothom buscava "el Lozano este". I Xavier Prunés anava dient-los: "no, hoy no ha venido". Vam guanyar l'eliminatòria, amb un bàsquet de xurro del lagarto De la Cruz, i vam sortir amb protecció policial. Recordo que l'entrenador Pedro Martínez em va esperar fins que vaig ser dins de l'autocar de l'equip, i ell va ser el darrer de pujar. La premsa canària va entrevistar en Germán, amb el qual tinc una relació normal, i va proporcionar el següent titular a quatre columnes: "El periodista de Manresa lo más redondo que ha visto es una piedra pómez". Aquest titular és el primer que vaig veure en arribar! Llavors, dius: por?, no, però una cosa a l'estómac, més d'una vegada.

I fer-s'hi un fart de riure?

A les transmissions o a la ràdio en general? Perquè recordo un informatiu del vespre en què vaig equivocar-me i en lloc de Frente Sandinista vaig dir "Frente Sardinista". Tant la companya de locució com el tècnic de control van començar a posar cara de no aguan-tar-se el riure. La companya va lliscar de la cadira cap a sota de la taula i cap a la porta de l'estudi, i va sortir tapant-se la boca. Jo anava continuant l'informatiu, però el tècnic tampoc no podia i va tirar tres minuts de música, mentre se li passava.

Als estudis hi havia molta conya marinera.

Un dia, a l'hora de llegir les esqueles, Antonio Serrano, que era al control, es posa una funda de LP al cap i creua les mans davant el pit, com si fos un cadàver. Per fer-me riure! I quan després de les esqueles havia de llegir el pronòstic del temps, darrere del vidre apareix Pedro Gómez amb un paraigua obert. Costa de continuar locutant com si res!

I fent el bàsquet, algun moment en què s'hagi volgut fondre?

No, perquè si m'equivoco no em costa rectificar, i mai no he tingut la temptació de tapar-ho. Qui té boca, s'equivoca, sobretot ara que hi ha tants noms estrangers. Recordo un dia que vaig fer de speaker al Congost per una visita de seleccions júnior, i quan anava dient els noms de la selecció russa, algú havia d'anar empenyent els jugadors perquè anessin sortint, perquè ells no es reconeixien en la meva pronunciació. Què vol que li digui, ningú no m'havia ensenyat rus!

La gent comenta que només pel seu to de veu ja sap si el Manresa guanya o perd. És intuïtiu o és una habilitat desenvolupada?

És així des del principi. Jo treballo a Ràdio Manresa, segueixo el Manresa i m'estic adreçant a la gent del Bages. Per tant, no sóc gens imparcial. No m'invento les coses, quan és falta dic que és falta, però sé a qui m'estic adreçant. He fet transmissions des del Congost, en castellà, per a emissores de Compostel·la o de Tenerife, i els companys d'allà m'han dit: "oye, muy bien, pero ahora que no te peguen los tuyos". Però si m'adreçava als oients gallecs, havia de cridar els triples del Compostel·la.

Aquell dia no devia ocupar la seva plaça habitual entre el públic, molt a prop de la pista.

No, aquell dia era a la cabina, però si hagués estat a baix no hauria passat res, perquè la gent ho entén. I sempre som els mateixos.

Això de posar-se entremig de la gent ja ho va començar fer al Vell Congost.

Sí, i va ser perquè des de la cabina no vèiem el marcador. Havíem de mirar-lo a través d'uns miralls i el vèiem invertit. Va ser per això, però aviat ens vam adonar dels avantatges: el so de cabina és gris, l'oient necessita sentir l'ambient com si estigués al mig del pavelló.

Quan algú connecta amb la seva transmissió, el so del públic ja li diu què està passant.

És el millor acompanyament que pot tenir la transmissió. El públic és el millor comentarista.

La gent que seu al seu voltant l'intenta influir?

M'ajuda! Em rectifica si m'equivoco i aporta el seu ampli llenguatge, amb qualificatius contundents. Jo en dic "efectes especials".

El públic de Manresa és fred o calent?

És el millor públic possible per les característiques d'un equip modest com el Manresa. És un públic molt entès i que anima.

El Congost és calent?

Pot arribar a ser una olla de pressió quan la gent s'engresca. Del Vell Congost ja ni l'hi explico, amb la gent tan a la vora.

L'accés als vestidors passava pel mig d'una grada, i recordo un jugador aixecant la cama, immensa, cap a un espectador.

Era Gregorio Estrada, i ho recordo perfectament perquè aquella cama em va passar per davant dels nassos. L'espectador va anar a parar a l'altra banda. Però és que als jugadors, quan sortien per allà, els feien de tot. Arran d'allò van muntar una gàbia.

Què li havia dit, aquell espectador, al jugador?

De tot menys bonic! Com que era petit em vaig tapar les orelles... Era un gran ambient, el del Vell Congost. El peixater, ensenyant la matrícula dels cotxes dels àrbitres des de darrere de la taula d'anotacions. O algun cigar que li havien apagat al clatell a en Ferrandis, grandíssim entrenador del Madrid, que sortia abans que els jugadors perquè la gent s'esbravés amb ell. El bàsquet és molt bàsquet, a Manresa.

Però ha canviat, s'ha tecnificat.

Ha canviat tot! Enyoro la Manresa del Pujolet, de la piscina com a centre festiu, fins i tot de la plaça de braus. Teníem el bàsquet, el futbol, la piscina, i s'ha acabat.

A vostè el van posar a olorar tinta de rotativa de ben petit, i per tant la seva professió ha estat induïda. Està content del recorregut, o pensa que si hagués pogut n'hauria triat un altre?

Jo no crec en aquestes històries sobre si tornés enrere faria això o allò. La vida és com una broma de mal gust en què de petit estàs pendent dels Reis d'Orient, després de les notes, després del compte corrent i finalment t'aixeques cada dia intentant no veure la teva esquela al diari. I a més a més, t'has d'atabalar per si t'has equivocat de trencall? No, home, no! Si has passat per aquí, hi has passat: no miris enrere. En el que has de pensar és en el que t'espera, no en el que no has estat. Jo estic tranquil i content amb el que he fet i el que estic fent.

Es veu transmetent bàsquet fins que es jubili.

O fins que em mori. O fins que la gent m'aguanti i l'empresa em continuï necessitant per fer-ho. I és difícil que em rellevin perquè la feina implica sacrificar caps de setmana sencers, i costa de trobar gent disposada.

Mentre Manresa continuï estimant el bàsquet, tindrà feina.

El bàsquet sempre hi serà, però Manresa és molt més que el bàsquet, i també lluito per donar a conèixer i fer estimar tota altra mena d'esports i categories. I amb tota la modèstia, em penso que les entitats manresanes m'aprecien perquè saben que jo les aprecio i em sento col·laborador d'elles, perquè això forma part de sentir-me molt manresà. Estimo Manresa i espero que Manresa m'estimi a mi.