La guerra que Napoleó va portar a la Seu

Rubí reconeix que, a excepció dels grans titulars, com les cinc incursions de l'exèrcit francès i la crema del paper segellat, a casa nostra d'aquesta època se'n coneix ben poca cosa. D'aquí que no descarti fer-ne una monografia amb el professor de la UAB Lluís Ferran Toledano, amb qui ha investigat la Manresa contra Napoleó Malaparte, com popularment es coneixia Napoléo, i que dóna títol a la seva recerca, així com "la memòria de la guerra del Francès al llarg del segle XIX; les batalles del Bruc i la construcció del mite, i com el record i la memòria de les batalles serveixen per alimentar picabaralles al llarg del segle XIX, fins a arribar al primer centenari de la guerra del Francès...".

Anteriorment, ja va parlar d'aquesta època al llibre Entre la revolta i la destrucció. Manresa i la Catalunya central en la guerra del Francès (1808-1814), del qual és coordinadora i coautora. Actualment "estem [ella i Toledano] treballant en l'esclat de violència política a Manresa i en altres ciutats catalanes l'estiu del 1808, amb unes repercussions molt importants durant tots els anys de la guerra. És un moment de buit de poder, amb el rei segrestat arran de la doble abdicació de Baiona, els francesos ocupant el territori peninsular, entrant i sortint de la ciutat...". Un moment, admet, "apassionant" en què, entre altres, s'està "qüestionant d'una manera severa el concepte de representació política en el context fundacional de la construcció nacional espanyola, ja que també fa fallida el concepte d'autoritat".

Com es vivia a la Seu aleshores? "La Seu és un tema totalment inèdit; un buit historiogràfic, durant la guerra del Francès. No se'n sabia absolutament res". Com ella defineix, "aquest inici de recerca el que fa és obrir camí".

La Seu en aquells anys "era un autèntic microcosmos. Un reflex de la societat catalana de principi del segle XIX en un món molt tancat. A dintre la Seu hi havia, d'una banda, el capítol de canonges, amb el paborde al capdavant, que era el qui tenia més autoritat. Eren uns dotze membres. D'altra banda, hi havia la comunitat de preveres, de beneficiats, que, com a màxim, podien ser una cinquantena. Era el cos més nombrós i sobre el qual requeien més tasques, si bé tots els oficis divins eren competència dels canonges". Durant molts anys, recorda, "entrar a l'estament eclesiàstic va ser una sortida per a moltes famílies. Era una manera de col·locar els fills segons i de garantir una reproducció social barata, com ha estudiat el professor Llorenç Ferrer, perquè ja se n'ocupava l'Església, evidentment amb el seu dot, com tots els fills, i els beneficis".

El canonge Montanyà

Els canonges eren tot un altre món. A alguns els nomenaven "els monarques, i no tothom hi podia arribar. En el cas del canonge Montanyà, abans havia format part de la comunitat de beneficiats". Ell, però, tenia estudis. "S'havia format a Cervera amb un tiet que hi havia estat professor i que, cosa que no se sabia, també havia estat canonge a la Seu. Hi tenia un peu posat, però també va necessitar la benedicció del rei per ser nomenat".

D'aquest personatge, que ocupa un lloc a la galeria dels manresans il·lustres, Rubí diu que "ens n'ha arribat una memòria esbiaixada. Les últimes dades que n'hem pogut tenir han discutit el caràcter patriòtic de la seva actuació en relació amb la famosa crema del paper segellat, el 2 de juny, i la primera batalla del Bruc, el 6, etc.Mentre Maurici Carrió", un altre manresà il·lustre, "ha estat reivindicat alhora per carlins i republicans, al canonge Montanyà se l'ha deixat amb aquest tel d'afrancesat, sobretot perquè les autoritats que no prenien posició des del primer moment en contra dels francesos eren considerades poc patriòtiques". Ara, fa notar, "quan els historiadors deixem enrere el que deien un Sarret i Arbós i un Soler i Terol, que són els historiadors que el van investigar més durant els anys del primer centenari de la guerra i que encara avui en dia han investigat més la guerra del Francès a Manresa, se't dibuixen uns personatges més de carn i ossos i, en el cas concret del canonge Montanyà, penso que és agosarat titllar-lo d'afrancesat". A força d'estudiar-lo, "se't va dibuixant un perfil més negociador, conciliador, algú amb mà esquerra, estimat pel poble. Els gremis en què s'aixoplugaven els artesans dels diferents oficis el proposen per comandar els sometents... No és aquell personatge al servei de l'obscurantisme, fosc, traïdor i, a més, afrancesat...".

Entre canonges i beneficiaris, esmenta Rubí, "s'establia una relació de poder i això generarà molts conflictes que es veuran aguditzats en el moment de precarietat en què l'Església es veu obligada a donar la meitat del delme a l'Estat per finançar l'exèrcit, contribucions forçoses, quotes de capitació, la plata de la sagristia, etc. S'han de pagar els membres dels miquelets, els sometents necessiten armes... L'Església rep un cop bastant fort durant aquests anys".

En aquella Seu inacabada, que era "una mena de concatedral", amb els censals (préstecs) que l'Església, que actuava d'institució de crèdit, feia a particulars baixant del 5% al 3%, amb la qual cosa els interessos eren molt menys rendibles, els conflictes no es fan esperar. "El que fa la Seu és destinar els diners a la compra de terres, i aquí qui tenen més interès directe són els canonges". El resultat són "uns preveres que s'estan empobrint; alguns fins i tot han de ser atesos a l'hospital dels pobres de la ciutat. Sobre els seus sous, que vénen d'una caixa comuna, que és la bossa de quotidianes, qui en pren les decisions són els canonges. I a ells els toca treballar més, fins i tot fer coses relacionades amb els oficis, perquè entre alguns canonges hi ha una certa laxitud".

Rubí destaca la diferència del cas de la Seu amb el d'altres temples, com la catedral de Girona. Esmenta l'estudi de la historiadora Montserrat Jiménez. "Allà hi ha el bisbe present, que fa que la situació sigui molt diferent". Quan esclata la guerra del Francès, el que fa a la Seu és "posar el descobert aquestes relacions de poder molt desiguals" i, al mateix temps, "les discrepàncies profundíssimes entre el paborde i el seu vicari amb relació a la majoria dels canonges. Que si aquest paborde ens vol fer fer coses que no fèiem, que si no respecta un costum, que si no celebra les reunions del primer divendres de cada mes on toca. Nimietats darrere les quals hi ha la voluntat del paborde de consolidar el seu poder al capítol. Problemes, també, d'alguns canonges, que es moren i no són substituïts. El capítol demana a l'Estat poder-se apropiar les pòlisses i rendes d'aquestes canongies", amb resposta negativa. Fa notar també "la politització dels canonges, sobretot la de Josep Alsina, redactor del Diario de Manresai altres capçaleres, que es va enfrontar al capità general de Catalunya Luis de Lacy, i aquest va fer cremar públicament els exemplars del seu diari".

Tambe eren habitants del temple manresà els escolans, el macer, el silencier, el mestre de capella, el porter del capítol i el fosser.

Les fonts

Al marge de la bibliografia existent, per a la seva recerca Rubí ha treballat amb documentació de l'Arxiu de la Seu, que "és molt rica", i amb la de l'Arxiu Històric Comarcal i l'Arxiu de la Diòcesi de Vic. "Fonamentalment, he consultat papers de la guerra del Francès durant el segle XVIII, molt més abundosa que no pas durant els anys de la guerra, en què hi ha molts buits". Completar el trencaclosques ha estat difícil. "Et veus obligat a consultar la documentació de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, l'Arxiu Històric Nacional a Madrid, l'Arxiu del Palau Reial...".