"Si no surts tu a buscar-te les faves, ara ningú no te les portarà"

Si li demano que es defineixi, què respon?

Algú que ha fet i fa de tot.

De tot? Començant per què?

La meva primers feina seriosa va se el 1985, quan els meus pares editaven una revista de barri a València i a la impremta els cobraven més de tres-centes mil pessetes mensuals per la fotocomposició. Llavors va venir un senyor amb uns nous ordinadors que es deien Macintosh i en van vendre un als meus pares. Jo, llavors, tenia 15 anys, estava a punt de plegar d'estudiar perquè no m'agradava gaire, vaig aprendre a fer servir aquells ordinadors i en vint dies vaig poder compondre aquella revista dels meus pares. Vaig ser la segona persona que va tenir un Mac a València.

A València? Però no era de Barcelona?

I entremig vaig passar per Canàries, i després per Girona i per Esparreguera, i des de fa tres anys sóc a Manresa. La família paterna és valenciana i la materna, catalana. El meu germà gran tenia problemes de salut i quan jo tenia dos anys li van recomanar un clima més tropical, al pare li va sortir una oferta de feina a Tenerife i vam anar tots cap allà. I quan jo tenia deu anys l'oferta li va arribar de València, i ens vam tornar a traslladar.

Molts canvis.

Quan vaig arribar a Canàries no entenia un borrall de castellà, i a València se'm notava un accent canari impressionant. I a Girona... m'hi vaig adaptar força bé.

L'home del Macintosh.

Les impremtes i els diaris de València se'm rifaven. Podia treballar on volgués.

I com és que va deixar una via tan prometedora?

Perquè sempre m'ha agradat canviar. Mentre feia anar el Mac també havia treballat muntant escenaris de teatre o descarregant al port, o construint el metro de València. Vaig ser el primer responsable de disseny i maquetació quan es va crear el diari Superdeporte a València, i al mateix temps treballava al Trajín, un diari de classificats. Vaig estar un any així, guanyava diners però no tenia temps de gastar-ne. Després, un dia, vaig conèixer la meva dona, que vivia a Girona, i me n'hi vaig anar. Vaig entrar en un taller d'arts gràfiques, i d'allà vaig passar a un gran proveïdor de sistemes de preimpressió que treballava per tot Europa, i jo n'havia d'anar a muntar sistemes per tot arreu, i viatjar tant no m'agradava. Llavors vaig entrar en una impremta, però quan va arribar la crisi em van dir: o t'abaixem el sou o hem de despatxar gent. I jo vaig dir: no despatxeu ningú, que ja marxo. I buscant, va sortir la possibilitat d'obrir un negoci a Manresa. Així vaig arribar, fa tres anys.

I es va dedicar a la bijuteria. Per què no a les arts gràfiques, que és la seva especialitat?

Perquè el sector està molt explotat. En canvi, la meva dona dissenyava bijuteria com a afició, hi havia la possibilitat de fer alguna cosa a Manresa, i m'hi vaig posar. I entre altres coses vam muntar Petites joies, que ven per Internet i en alguns establiments. La meva dona és molt bona disse-nyant i jo no sóc dolent, i a més a més sóc un bon muntador, he descobert que hi tinc traça. I la sort és que hem trobat una línia d'èxit amb el braçalet de l'estelada.

Perquè no trobava banderes estelades a la botiga!

Exacte. Volíem anar a la gran manifestació de Barcelona però vam fer tard i a la botiga ja no quedaven estelades. I amb la dona vam dir: per què no ens fem un braçalet per portar-lo de símbol? Vaig agafar cotó, cuiro del país, peces de metall, i va sortir. La gent ens el veia posat i li agradava. Una noia ens va suggerir d'oferir-ne de més fins, per a canells femenins, i també ho vam fer. I fins ara. Del setembre ençà n'hem venut més de tres mil.

Aquestes coses pugen i baixen.

Vam tenir una gran pujada abans de Nadal, és clar, però després no hi ha hagut cap gran baixada. La demanda es manté.

No és una moda?

No. Hi ha un fons. Molta gent ja era independentista abans de l'Onze de Setembre, però no ho mostrava. Després de la manifestació, s'ha decidit, i la simbologia està aquí; vambes, samarretes, gorres, ulleres, porrons, davantals... s'ha fet de tot. I també el braçalet, que és fàcil de portar. Tinc la sensació que no passarà fins que Catalunya assoleixi la independència, si l'assoleix.

I això de muntar una fira de productes independentistes?

El contacte es va anar fent a través de Twitter: una colla ens vam anar fent seguidors mutus. Els de les vambes, els coixins, les ulleres, les estelades, els productes de la terra... i es va muntar a través d'una empresa especialitzada.

Començant per Arenys de Munt, pàtria de les consultes.

L'Ajuntament es va portar molt bé, ens va ajudar molt. I l'ambient era de molta alegria, de moltes ganes de participar. Era una fira de mercaderies, naturalment; tots som empreses i hi anàvem a fer-nos conèixer, a banda de promoure la independència.

Quina part d'oportunisme hi ha en tota aquesta florida de productes amb estelada?

N'hi ha molt. Jo tinc la consciència tranquil·la perquè si em vaig posar a fer braçalets va ser perquè me'ls demanaven. Però després molta gent s'ha afegit al carro. Si fas un volt trobaràs moltes còpies més o menys diferenciades del braçalet, amb una qualitat o una altra. Però també hi ha empreses que feia molt temps que estaven en això, que ja hi eren quan no tenia tanta sortida, i que de l'Onze ençà han multiplicat les vendes per deu, no per oportunisme sinó perquè ha esclatat la demanda. L'oferta i la demanda funciona en tot.

I els productes independentistes són més bons?

Jo puc respondre dels meus, i són fets amb materials del país encara que siguin més cars que si els vaig a buscar a Àsia.

M'està dient que defensar les nostres coses és més car?

Sí, és clar. En el meu sector els asiàtics treballen molt més barat. Però els proveïdors d'aquí em garanteixen més qualitat. Sé que la pell d'Igualada no es farà lletja.

Ha estat de sort: va tenir la idea oportuna en el moment oportú i la va saber fer rendir. Però sense aquest cop de sort, amb la crisi que hi ha, li estaria costant tirar endavant amb la bijuteria?

Sens dubte. Ens costaria molt.

Però ens diuen: la solució a la crisi és que la gent es faci emprenedora. Vostè ho ha fet.

És molt difícil. Has de tenir un suport econòmic important i una bona idea amb nínxol de mercat. La paperassa que s'ha de fet és tan enorme que et gastes una fortuna a la gestoria. Les despeses fixes se't mengen els ingressos. Hi ha massa traves, ens ho posen massa complicat. Si ara m'hi trobés...

No ho faria?

...Si ho dic, mentiria, perquè la meva manera de ser és la de llançar-me. És l'actitud que s'ha de tenir a la vida. No pots esperar que te les portin totes. Si no surts tu a buscar les faves, en aquests moments ningú no et portarà res al sofà de casa.

No és una idea gaire estesa.

Potser no entre la gent de la meva generació, però entre els joves és diferent. Els meus fills ho tenen molt clar. Un està a punt d'acabar un doctorat en biotecnologia i ja està pensant a quin país anirà a treballar. Saben que s'han de moure, que s'han d'agafar al que passi, i que el seu nivell de vida no serà el nostre a la seva edat. Però s'adapten al que tenen.

Vostè és bellugadís de mena o l'hi ha portat la vida?

Ho dec ser de mena, perquè sóc jo qui ha mogut la meva vida, no al revés. Tinc 43 anys i potser he viscut en vint pisos diferents. Si tinc la família a prop, les arrels les planto allà on arribo.

I ara que s'ha arrelat a Manresa, com troba que s'hi viu?

És difícil comparar les experiències quan es viuen en edats diferents. Dels dos als deu anys a Tenerife, piscina cada dia i la platja al costat... perfecte. Dels deu als 28 anys València: per a la joventut i la festa, molt bé, i la ciutat és maca. Quan vaig arribar a Girona ja havia viscut molt, i per als trenta i escaig estava bé. L'edat marca més que el lloc.

I Manresa està bé per als quaranta i escaig?

Sí. És una ciutat molt còmoda, és petita però hi trobes gairebé tots els serveis, i la gent és molt amable. M'he sentit molt ben acollit.

Però tal com és vostè, no pot saber si d'aquí a cinc anys encara hi serà.

Ni cinc anys ni cinc mesos. No faig plans. Visc al dia.

Bé deu tenir una idea general del que demana a la vida.

La meva visió de futur és la meva companya, la meva dona, i si estic amb ella la resta no té importància. Per tant, no em preocupa. De vegades diem que amb els anys potser anirem a una caseta dels pares a prop de València, però vés a saber.

Haver passat la joventut a València el va fer tornar més catalanista?

Molt més. El fet de ser català a València, i dir-ho, va ser dur. A l'escola, amb els amics, sempre sortia el comentari contra els catalans. En un sopar, una noia amb qui tenia molt bona relació deixa anar: "los catalanes me dan mucho asco". I li vaig dir: que sàpigues que jo ho sóc. He hagut d'escoltar molts insults i aguantar alguna pallissa.

I tanmateix pensa en anar-hi quan es jubili?

Per què no? No sento gens de rancúnia. És una qüestió educativa.

Eren uns anys especialment actius del blaverisme, amb una Unió Valenciana molt forta.

Recordo que un tinent d'alcalde d'aquest partit va estar d'alcalde accidental de València durant un mes, i en aquest temps va canviar tota la documentació de l'Ajuntament per treure l'accent del nom de la ciutat. I quan els meus parents d'aquí venien allà pràcticament havien d'amagar els vehicles perquè no els hi fessin estralls.

I de València a Girona, ciutat extremadament catalanista.

La manera com la gent d'aquí acull els de fora és molt diferent de la forma com a fora ens acullen a nosaltres. I en general, aquí trobo una amabilitat en el tracte que no he trobava més al sud. Per exemple, a l'hora de conduir: aquí es deixa passar i a València, molt menys. Va venir-hi una amiga de Chicago i davant la maniobra que vaig fer, com les que allà fa tothom: "a la meva ciutat el de davant ja hauria baixat amb la pistola".

A Manresa no s'avorreix?

No tinc temps. Treballo de dilluns a dilluns dotze hores al dia. Pensi que és un treball artesà, perquè tot es fa a mà -braçalets, pins, collarets, clauers, penjamòbils, estem dissenyant una arracada...-, i a més a més hi ha la comercialització.

Quin futur veu a aquest país?

Si no som independents, cap. No només per raons sentimentals sinó econòmiques. Cada dia es veu més clar, les xifres canten. La gent ja no és que no compri, és que ni surt de casa; això es nota en l'ambient als carrers del centre. I si continuen les retallades, això no es podrà aguantar.

Veurà la independència?

És el meu desig des de fa molts anys. Des que en tenia catorze o quinze. Llavors estava a València i pensava que tornaria a Catalunya quan fos un país independent. Vaig tornar abans perquè vaig conèixer la meva dona.

I això demostra què és el més important.

Per descomptat. La meva primera ciutat és ella.