Xavier de las Heras Cisa (Manresa, 1958) és doctor en Ciències Químiques (1989). Des del 1981 és professor de l'Enginyeria Química a la UPC, i des del 2006 n'és catedràtic. Va ser vicerector de la UPC (2006-2008) i secretari general del Consell Interuniversitari de Catalunya. Per fer entendre i defensar la importància de la química, enginyeria que aquest curs arriba als 35 anys de presència a l'Escola Politècnica Superior d'Enginyeria de Manresa (EPSEM), De las Heras recorre sovint a elements tan quotidians com el clor i l'aspirina. O a les galetes. "A la gent li diria: oi que es vol endur unes galetes que li caduquin al cap de tres mesos i no demà, doncs s'hi ha de posar un cert producte".

La Politècnica va celebrar ahir a la tarda els actes per commemorar els 35 anys de l'Enginyeria Química (vegeu el text de sota).

35 anys de l'Enginyeria Química a la Politècnica de Manresa. És obligat demanar si els afecta la crisi. Hem de patir?

Dels sectors industrials, no és dels que estan patint perquè demanen relativament poca gent. Sóc pocs treballadors i d'alta qualificació. A Catalunya, tradicionalment, ha estat un dels sectors potents, potser perquè ja fa cent anys hi havia una indústria farmacèutica que va començar a arrelar. Un exemple serien els laboratoris Esteve. I la definició d'indústria química s'ha anat ampliant molt: va des de l'empresa que fabrica productes químics a la que fabrica aliments.

I a dins de l'escola?

A nivell d'alumnes els últims anys estem notant un petit repunt de creixement d'alumnes. Per tant, no és una mala situació. Ara, el nom d'Enginyera Química no està de moda i això és un punt feble.

Què vol dir?

En el subconscient de molta gent encara hi ha la química associada a efectes nocius, i s'oblida que és en l'inici de l'estat de benestar. En el moment que posen clor, que és un tòxic, a l'aigua, passem d'una esperança de vida de 50 anys a 80. Aquesta és la part positiva. La negativa és que durant molts anys aquesta indústria química havia embrutat, i en alguns països -només cal tenir la tele engegada- es veuen abocadors flotants als rius. La gent veu aquestes imatges i s'oblida que el clor li està salvant la vida o que l'aspirina, que era un producte natural que feien servir els asteques i que produïa llagues a l'estómac, en el moment que el converteixen en l'àcid acetilsalicílic, pot ser ingerit, i el fan servir milions de persones a tot el món a les quals està allargant la vida per una cosa tan senzilla com que els fluïdifica la sang i, per tant, evita els embolismes.

Mirem cap al futur d'aquest grau. Aprofitant aquests 35 anys d'existència, han fet alguna reunió específica per parlar-ne?

Sí. Vam començar a final de l'any passat a parlar de la manera de projectar-nos. Diria que hi ha tres grans eixos en què hem ficat la banya. Un és singularitzar el grau estirant-lo a la part més ambiental i, dins d'aquesta, a la més biològica, perquè un dels grups capdavanters de la Catalunya Central està treballant sobre plantes que eliminen contaminants amb microorganismes. El segon, internacionalitzar el màster. En aquest sentit, el curs vinent hi ha una petita novetat, que és fer-lo semipresencial. I en tercer lloc, a nivell de doctorat, mirar de lligar-nos més a l'empresa.

L'entorn empresarial de la Catalunya Central afavoreix el pas al món laboral dels nous enginyers?

Mira, justament ara hi ha dues empreses del Bages que estan demanant un enginyer químic. Majoritàriament, les empreses han apostat per l'escola. Aquest vincle entre empresaris i escola hi és i, a grans trets, funciona bé.

La UPC ofereix l'Enginyeria Química en cinc escoles. Quina és la singularitat de la de Manresa?

Els anys setanta, quan va néixer la branca industrial, l'única manera de créixer era duplicar. Ara, aquest model de creixement ha entrat en crisi i el que es demana és singularitzar-se...

O fusionar-se o desaparèixer...

Sí. Les pors no dic que no siguin al cervell de molta gent, però en el nostre col·lectiu sempre hi ha hagut la voluntat de tirar endavant. L'any 1991 va ser, juntament amb una de Terrassa, la primera escola tècnica d'Espanya que va plantejar un programa de doctorat. Per tant, hi ha hagut una voluntat de créixer en qualitat. Que hi ha perills de fusions? Hi és, però la situació de Manresa és la correcta quant al nombre d'estudiants i hi ha hagut aquest petit repunt que et deia... Sempre hem lluitat per la singularització i tenim aquest nínxol, que és el que cobreix el departament d'Enginyeria Minera i Recursos Naturals; un espai en el qual es troben la química i l'enginyeria de mines. Aquest exercici de perfils encreuats ja l'hem fet i el continuarem fent.

Hi ha potencialitat a casa nostra en el tema químic?

Tenim Tarragona, que és el gran pol químic del sud d'Europa i, aquí, el projecte Phoenix d'Iberpotash s'ha de veure com es consolida, però penso que obre unes noves perspectives, un nou futur. La indústria química acostuma a requerir un gran capital d'inversió. No és una indústria que un pugui començar en un garatge. No s'instal·la en un any. En necessita tres, quatre, cinc, sis. Per tant, no parlem de demà. Parlem, si de cas, de demà passat. De potencial n'hi ha perquè estem en un entorn industrial. Hi ha empresa química com a Tarragona? La resposta és que no, però hi ha tot un seguit d'empreses auxiliars que necessiten els controls de qualitat que tots nosaltres exigim. Quan volem que hi hagi una carn o unes gambes sense àcid bòric, hi ha d'haver algú que ho controli, i aquest algú és un enginyer químic, i com que en el tema de la seguretat alimentària hi ha químics, de feina no n'ha de faltar.