La vellesa. La que s'escriu amb ve baixa, d'entrada, no és agradable. És sinònim que la vida s'apaga. Es perden aptituds, tot costa més, fan mal les cames, es perd la memòria, els records, els amics, el futur i, en molts casos, fins i tot el present... Ahir, en la festa dels 25 anys de la residència d'avis de la Sagrada Família, que va deixar petit el jardinet del xalet on es va celebrar, hi havia molta vellesa amb ve baixa però també amb be alta. No hi va haver tristesa. Hi va haver llàgrimes, sí, però d'alegria. De satisfacció per la feina feta. I molta estimació. A cabassos.
Hi ha un petit detall que demostra la cura dels professionals del centre pels avis. A diferència dels darrers dies, ahir, durant els parlaments, va fer calor i les treballadores es van afanyar a repartir barrets de palla entre els avis i àvies que no estaven asseguts sota els tendals per tal de protegir-los del sol que els queia al cap.
Va ser un acte que va obrir Rossend Coll, que va fer memòria dels inicis, quan cinc persones del barri de la Sagrada Família, entre les quals ell, es van reunir i van decidir tirar el projecte endavant. Va parlar dels 800 ancians que han acollit en aquest quart de segle, dels 39 treballadors que fan la feina amb il·lusió i vocació, i del projecte de creixement que els permetrà tenir un edifici sencer que ara ja ocupen parcialment, a banda de les dues torres. Jugant amb el moment actual, Coll va dir que ells van ser capaços de fer un castell de cartes que encara que es bufi fort no cau perquè, al costat d'ingredients indispensables com la rauxa i tossuderia per construir-lo, també hi van posar molta seriositat. Molt emocionats, tant Coll com Pepita Subirana, impulsora com ell de la residència i que en va ser presidenta durant 20 anys, van fer broma que ara ja són avis i "entrem en la roda".
Una representació dels treballadors va pujar a l'escenari, des d'on van declarar la seva estimació als presents. També hi va pujar un ciutadà que va tenir la mare a la residència uns anys i l'anava a veure a diari. Va recomanar que "a la residència s'hi va a viure, no de visita", en una clara recriminació als qui es pensen que és una mena d'aparcament per a ancians. Subi-rana també va fer la mateixa observació més endavant, criticant aquells que tenen més cura per un gos que per un avi. Una comparació que potser va molestar a l'oïda però que va fer amb base de coneixement. "He vist avis plorant i és el més trist. Plorant de solitud, d'enyorança, perquè no els han vingut a veure per Nadal...".
Hi va haver un col·laborador que va llegir un poema, un espontani que també en va recitar, i els parlaments de la regidora Mercè Rosich i de l'alcalde Valentí Junyent, qui, amb Subirana, va lliurar un ram als dos residents més grans. També va parlar Marià Muñoz, membre com Coll i Subirana de la junta de la fundació de la residència. Va recordar la reticència inicial d'alguns veïns quan es va dir de fer la residència i la bona relació aconseguida "després de conviure amb nosaltres".
L'actuació de l'antiga coral de la institució i un pilar aixecat pels Tirallongues va donar pas a un vermut (a la tarda hi havia berenar i espectacle). Va ser un matí d'emocions, d'agraïments, d'orgull i de molta estimació. Ni més ni menys que 25 anys estimant els avis.
