Els mossens, igual que altres vocacions, no es retiren mai, però Josep Torras i Bacardit (Manresa, 25 de maig del 1932) ho ha hagut de fer per força. La salut mana. Els darrers dotze anys ha estat rector de Santa Maria de Valldaura, i feia missa a les germanetes dels pobres, de les quals en lamenta profundament la marxa i es demana si no es podria haver evitat. Davant la pregunta de si sempre ha estat a Manresa, riu. Amb raó, i és que ha voltat més que Willy Fog. Ordenat el 1957, ha exercit a Santa Maria d'Oló, Sant Feliu de Codines, Torelló; va estar vuit anys a l'Argentina, d'on va haver de fugir per salvar la vida. De retorn va estar a Campdevànol. Va anar a Veneçuela set anys. Va tornar a Manresa per fer-se càrrec dels seus pares. Va estar divuit anys a Sant Fruitós de Bages, un, a Joncadella, i, finalment, a Manresa.

Quin resum faria del seu exercici durant tots aquest anys?

A cada parròquia he tingut el mateix tarannà pastoral. He insistit a crear una comunitat cristiana. Un grup de persones capaces de compartir el que són i el que tenen dins i fora de la comunitat. Tots aquests anys hi hem treballat i no és fàcil, perquè tenim una forma de viure molt individualista.

Haver aconseguit crear aquesta comunitat el deu satisfer.

No puc dir que ho hagi aconseguit. Canviar aquesta manera de pensar no s'aconsegueix en quatre dies. I posar en marxa una actitud propera al Concili que fa 50 anys que vam tenir, tampoc no és fàcil. Ara sembla que pugui començar a canviar alguna cosa.

Amb el papa Francesc.

Sí, però no serà fàcil. La nostra gent cristiana és molt individualista. Tinc un company a l'Àfrica del qual sóc el pare espiritual que fa molta gràcia perquè diu que "nosaltres comencem la missa quan hi som tots". Això no ho he pogut dir mai a cap església.