Costa de creure que la mirada alegre del religiós José Rubio (Saragosa, 1941) hagi vist tant de patiment. Ha estat testimoni dels pitjors drames humans de l’Àfrica dels Grans Llacs. Aquesta setmana ha estat a Manresa en una campanya de Mans Unides per narrar la seva experiència a instituts i grups parroquials i explicar els seus 38 anys d’experiència en les missions a la República Democràtica del Congo.

Quina ha estat la seva tasca en aquestes grairebé quatre dècades d’activitat missionera al Congo?

Intento donar confiança als africans perquè agafin les regnes del desenvolupament.

I en un país com el Congo, fustigat pels conflictes i la pobresa, deu ser una tasca complexa.

Sí, hi ha una altra problemàtica, el de les creeneces ancestrals que obstaculitzen molt el desenvolupament. Es pensen que una persona s’ha posat malalta perquè algú li ha enviat el virus, per exemple. I aquesta visó del món és molt perillosa. En un funeral és habitual veure el bruixot assenyalant a través de rituals la persona que suposadament l'ha infectat amb malícia. I normalment culpa les persones que tenen més diners, i per aquest motiu el bruixot pregunta si coneixen gent que s'ha comprat últimament un cotxe o s'ha fet una casa més gran.

Vostè ha portat a terme projectes a través de cooperatives. Expliqui els més importants?

Creiem en l'escolarització com a base del desenvolupament, i quan feia de capellà en una ciutat propera de Kinsasa de 200.000 habitants vam escolaritzar 10.000 alumnes en 12 centre educatius. També Mans Unides em va ajudar a construir un institut de Bioquímica i Pedagogia i tres escoles primàries. Hem desenvolupat molts projectes. En el camp de la salut, per exemple, vam fer un dispensari per a primers auxilis i recordo quan vam començar a fer operacions d'hèrnia, vaig portar un metge de la capital i em cobrava dues cabres per cada operació. Jo li vaig dir que una la paga la familia del malalt i l'altra la missió. Era un espectacle perquè en un dia feia 20 intervencions i la gent venia allà amb els animals.

En la seva darrera etapa treballava en una zona del nord on operen grups guerrillers. Com porta a terme la seva tasca solidària enmig del conflicte?

Costa fer qualsevol cosa perquè tothom té por de sortir al carrer i per a la missió és bàsic haver de reunir les persones. El 80% de la gent eren desplaçats als quals havien matat algun familiar. Un cop fins i tot va venir personal de Nacions Unides a demanar-nos refugi, i jo vaig exclamar que eren ells qui ens havien de garantir la seguretat. Els vam acollir, però era clar que no els podíem protegir. Enmig del conflicte he predicat el meu millor sermó sense parlar, estant allà amb ells. Molts em preguntaven per què no marxava. Els cooperants se n’anaven perquè no els hi deixen ser en cas de perill de mort. I jo els contestava que només marxaria si marxaven a un altre lloc. He rebut una estimació molt profunda per part d'ells. El meu desig és tornar allà.

Ha vist com les guerrilles recluten nens?

La darrera missió que ens van cremar, l'any 2012, era a Duru, a la frontera amb Sudan del Sud. Una guerrilla es va endur una vuitantena de nens i nenes d'entre 12, 13 i 14 anys. Se'ls dóna un uniforme, un fusell, droga i els renten el cervell. Per a les famílies és una angoixa immensa. He acollit nens que se n'han cansat i han fugit de la guerrilla. Però perquè es vegi la mentalitat que tenen un cop tornen, vaig sentir uns nois que comentaven les noies que havien violat i els vells que havien matat.

Quin paper hi juga la gran quantitat de recursos naturals que hi ha a la zona?

És molt fàcil trobar or a la zona nòrdica on jo era, i hi ha diverses guerrilles actuant-hi i que comercialitzen aquests recursos naturals. Bé, i el govern també ho fa.

Però existeixen acords internacionals que prohibeixen la comercialització d’aquests minerals si serveixen per finançar grups armats. Ningú no ho controla?

Hi ha multinacionals que compren or, coure i coltan amb total impunitat. Els països no el compren directament, sinó que utilitzen aquestes companyies. Les empreses vénen amb un camió i van a comprar aquests minerals a guerrillers o individus. A les grans empreses els és igual qui són els venedors. Es poden veure els camions dels xinesos o dels americans...

Pensa que als països desenvolupats no estem prou conscienciats de l’origen de molts productes que consumim?

Sense cap mena de dubte. Quan parles del cotan, poca gent reconeix que està creant drames a l’Àfrica. La solució? Canviar tot el sistema econòmic del món i la política.

Ruanda ven coltan, però en canvi no en té en el seu territori.

No és d'ells. El coltan es troba en una zona fronterera amb Ruanda. Aquest país simplement en compra a nois que n’exploten.

Coneixia el cas de la cooperant manresana Flors Sirera?

La veritat és que no.

I quina opinió li mereix el president ruandès, Paul Kagame?

No me’n facis parlar. És una persona llesta que fa el que vol.

Com l’ha canviat la seva vida al Congo?

Quan hi vaig anar em volia menjar el món, però ràpidament em vaig adonar que sóc blanc.