És més que sabut que al Puigcardener hi va haver un poblat ibèric a partir del segle V aC que va estar ocupat, ja en època romana, fins gairebé el segle I dC, i que a partir del període del Baix Imperi romà van reutilitzar com a lloc d’enterrament (segles IV-V). Les excavacions que s’hi han fet al llarg dels anys han corroborat aquesta presència amb troballes diverses: ruïnes de paviments, conduccions d’aigua, tombes, fragments ceràmics, un fons de sitja, un parell de murs, un dipòsit i antics ferros.

Aquest, però, podria no ser l’únic assentament iberoromà que hi va haver a Manresa. Les prospeccions dels darrers anys fruit de les obres que s’han fet al centre històric -els nous jutjats i la reurbanització de places i carrers- han permès localitzar restes de ceràmiques de l’època iberomana que fan pensar que, a banda de l’assentament al Puigcardener, n’hi va haver un altre al sector del carrer de Vilanova.

Demanat sobre aquesta hipòtesi, que fins i tot es va donar per feta quan es van trobar ceràmiques de l’època ibera i romana al carrer d’Alfons XII després de desenterrar-ne al carrer d’Arbonés, l’arqueòleg manresà Jordi Morera considera que hi ha elements que ho fan pensar però que també n’hi ha, menys, que indiquen el contrari. Al seu entendre, per confirmar el que actualment encara és una suposició, caldria fer noves excavacions. «Però tenim un greu inconvenient, i és que on podria haver estat l’ocupació (els carrers de Santa Maria, Talamanca, Vilanova, Urgell, Camp d’Urgell, Mel...) hi tenim ciutat del segle XXI.

Si ho plantegéssim a les Marcetes o al Suanya no hi hauria cap problema, però en aquest cas la recerca s’hauria de fer a sota de bona part del nucli antic de Manresa, on ara hi ha vials i cases». Per tant, fins que no calgui fer alguna obra en aquest sector que permeti excavar per arribar al subsòl, serà molt difícil tenir una informació concloent.

El 2008 es va perdre una bona oportunitat de fer aquesta comprovació a la plaça Gispert, aprofitant-ne la reurbanització. El seguiment arqueològic de les obres, que l’Ajuntament d’aleshores ni tan sols va preveure inicialment i que va acabar portant a terme per les queixes dels arqueòlegs i historiadors, va ser tan epidèrmic que el que es va desenterrar no va anar més enrere del segle XVII.

Els arguments a favor

Morera, que és professor associat a la UAB d’Història Antiga i treballa a l’empresa Arqueòlegs.cat, va realitzar amb la desapareguda empresa Arqueociència bona part de les prospeccions que es van fer a Manresa la primera dècada del segle actual.

Com a pros per pensar que a les proximitats d’on es van trobar fragments de ceràmiques hi havia un assentament iberoromà, i coincidint amb l’arqueòleg Eduard Sánchez, expert en la matèria, remarca el fet que s’han desenterrat lluny del Puigcardener i que és difícil que hi anessin a parar per arrossegament. «S’entén que han de provenir d’un lloc proper o d’allà mateix, de la zona més planera de Vilanova, Gispert, etc. La presència de ceràmiques és indicativa d’una ocupació en aquell moment».

Explica que en un context més macro o més de model d’ocupació «es compleix que a molts llocs on hi ha un poblat ibèric, al costat neix un assentament agrícola d’època romana». En aquesta mecànica hi intervenen molts factors, indica. «Sovint, en el cas de les grans capitals ibèriques, s’hi situen perquè aprofiten la infraestructura indígena per començar a establir els seus mecanismes tributaris, el seu control, etc.».

Tot i que l’assentament que hi havia al Puigcardener era petit dins de la jerarquia de poblats ibèrics, entra dins de la lògica de funcionament dels romans. Així, «durant el període conegut com la romanització es desenvolupa un procés d’explotació agrícola que comporta l’ocupació efectiva del territori a partir de la creació d’assentaments agrícoles especialitzats que, progressivament, van ocupant les terres més fèrtils del territori. En un primer moment, sovint els primers assentaments estan molt propers als enclavaments ibèrics, fet constatat a molts nuclis com Barcelona, Tarragona, Mataró, Badalona, Girona, Llívia...».

Pocs elements a les mans

Contres. «A banda de les ceràmiques, no tenim cap element per poder dir que allà hi havia un assentament iberoromà, com ara una paret, una sitja, un estrat d’aquell moment. No hi ha cap font antiga que insinuï una ocupació. Només ceràmiques». Partint d’aquesta base, pot ser que no hi hagués res i que per això no s’hagi trobat res o, també, que les terres on s’han trobat aquestes restes hi fossin portades des del Puigcardener. Deixant de banda els pros i contres, Morera és del parer que, considerant la troballa de ceràmiques, «alguna cosa hi ha d’haver. No crec que només hi hagués poblat el Puigcardener. És típic dels romans ocupar les planes per fer-hi terrenys agrícoles i granges que acabaran sent vil·les».

Fragments amb el tall recte

Entre el juny del 2006 i el març del 2007, les prospeccions als solars de les antigues finques que anaven del número 29 al 43, al carrer d’Arbonés, van permetre desenterrar, entre d’altres, 125 fragments de ceràmica repartits per tot el jaciment. Que una bona part tinguessin el tall recte va fer pensar als arqueòlegs que no podien provenir de gaire lluny, al contrari del que els hauria fet deduir que els cantells fossin rodats. Els fragments trobats més abundants van ser els ibèrics (s. V-I aC) i d’àmfores itàliques (s. II-I aC).

També n’hi havia de ceràmica campaniana (s. III-II aC) i sigil·lada subgàl·lica (s. I dC). A final del 2008, excavacions al carrer d’Alfons XII van permetre desenterrar fragments de ceràmica ibèrica comuna (s. V-II aC) i campaniana (s. II aC) d’època romana.