El doctor Antonio Garde Garde (Mélida, Navarra, 21 de maig del 1952) tancarà el proper dia 28 d´aquest mes la seva consulta al CAP Bages i no la tornarà a obrir. Es retira després de prop de 40 anys exercint. Llicenciat en Medicina per la Facultat de Saragossa el 1978, va fer les especialitats de medicina del treball, que no ha exercit mai; al·lergologia, que sí que exerceix i que també preveu tancar en un any; i medicina de família, en la qual s´ha centrat. Va treballar del 1978 al 1981 a la zona de l´Anoia; del 1981 al 1988 a Sallent, i des del 1988 a Manresa, on també ha estat el coordinador de la docència per formar metges de família al CAP Bages. Viu a Santpedor i la bicicleta de muntanya i caminar són dues de les seves vies per desconnectar. Té un fill, metge com ell, i una filla.
Què el va portar a ser metge?
La veritat és que no havia pensat mai ser metge. M´havia plantejat fer biologia, veterinària i em vaig decidir per una enginyeria electrònica per a la qual vaig veure ràpidament que no estava capacitat. Suposo que, com que el meu germà gran, que sempre ha estat molt referent, estava fent medicina, em va introduir en el tema i em vaig fer metge. Però mai no vaig sentir la vocació.
Com ve a parar a Catalunya?
El meu germà ja era metge, havia acabat feia dos anys i estava treballant a Igualada. Jo vaig acabar i vaig venir per veure´l i perquè m´ensenyés una mica de medicina perquè, desgraciadament, sortíem de la facultat sense la formació amb què surten avui i, casualment, en aquell moment, ell va aconseguir una plaça MIR a Pamplona i la d´Igualada me la vaig quedar jo. Eren uns altres temps...
Va veure néixer el CAP Lepant.
Hi havia una sèrie de metges que no ens agradava la primària que s´estava fent perquè era una medicina molt massificada i en volíem una de molt més lògica, més integrada, amb un treball en equip. El que és la medicina de família d´ara. Hi havia la reforma de l´atenció primària en marxa, que va començar l´any 1975, i n´hi havia uns quants que en teníem moltes ganes. La primera àrea bàsica amb la reforma al Bages va ser a Súria i la segona ja va ser al Lepant.
Com ho recorda?
Amb moltíssima il·lusió i ganes. Lepant, després, ens va quedar totalment obsolet, però és que veníem d´altres CAP i d´altres centres totalment obsolets, per no dir coses més fortes. Ja hi havia una infermera per a cada metge. Al sistema antic, a Sallent, hi havia dues practicants que feien la seva labor tan bé com podien i en alguns pobles els metges s´havien de pagar el lloguer de la consulta.
Fa quatre anys, el salt al nou CAP Bages ja devia ser la glòria.
Es va trigar moltíssim a arribar aquí i quan, per fi, hi vam arribar, es va millorar moltíssim en espai, en llum... Com que no sempre tot és perfecte, vam tenir una mica de pèrdua, i va ser que allà estàvem molt propers i aquí, com que estem en plantes diferents, alguns no ens veiem durant dies.
Quins diria que han estat els principals canvis en l´exercici de la professió als ambulatoris?
Bàsicament, els recursos. S´han ampliat moltíssim les places de metges i d´infermeria i, sobretot, el concepte de passar d´un metge que exerceix la medicina segons el seu art i el seu saber, o el seu no saber, depèn, a un equip de professionals, metges, infermeres, pediatres, assistents socials, personal administratiu, llevadores... que fan aquesta funció d´una manera el màxim de coordinada possible.
Hi ha qui es queixa que s´ha perdut un contacte més directe. Que el metge et visita i està més pendent de l´ordinador que de tu.
No hi estic d´acord. Els metges de primària dels anys 70 no tenien ni temps de mirar a la cara als pacients perquè tenien un horari escassíssim. Estaven dues hores a la consulta, tenien 50, 60, 70 persones, la majoria per fer receptes, i no crec que tinguessin un contacte tan directe i tan humà. A la medicina rural el contacte amb els pacients era diferent. Amb la reforma de l´atenció primària es va guanyar en temps. Els metges van passar de fer dues hores a fer-ne sis o set. Lògicament, el contacte augmentava molt. Quant al tema dels ordinadors, és veritat. Aquí sí que t´he de donar la raó que ens trenquen una mica de contacte físic. Fins i tot hi ha vegades que la pantalla ens evita mirar la gent a la cara. És un problema sense solució, tot i que n´hi hauria una que seria que ens fessin registrar menys coses. L´essencial, sense haver d´entrar una sèrie de coses que probablement són necessàries per gestió, per estudis, per epidemiologia, però que ens treuen temps i contacte amb les persones.
Quina és la principal mancança a la seva feina?
No seré gens original: temps. Probablement caldria més dotació de professionals. Qualsevol consulta és difícil que la puguis resoldre en deu minuts, i no en tenim més de vuit, deu. De mancances materials no en tenim. I s´ha millorat en formació.
I hi va haver les retallades...
Es va notar molt. Sobretot, el no suplir vacances, el no suplir absències per malaltia.
Parlem del tema de la confidencialitat metge-pacient.
És un tema superimportant i hi ha vegades que superdifícil. Moltes persones vénen i et demanen coses del seu marit, de la seva cunyada, del seu fill, i el has de dir que no els ho pots dir.
En el cas del copilot que va estavellar un avió per matar-se es discuteix si els metges haurien d´haver fet saber la seva situació.
Evitar el risc és un tòpic, és impossible, no existeix. És evident que si el metge té la sospita que hi ha quelcom que pot posar en perill altres persones ho ha de dir. Ara, hi ha jutges, hi ha col·legis professionals, als quals es pot adreçar. Posem un cas molt més freqüent: si jo sé que una persona no està capacitada per conduir. Estic obligat a dir-ho a través del col·legi de metges o del jutjat, però no puc anar a l´empresa i dir que té un problema d´alcoholisme i que, per tant, no li poden deixar conduir la furgoneta de repartiment. Això no ho puc fer perquè vulnerant això es vulnera un dret que té tota la ciutadania que, si no el té, perd molt. En una situació límit com podria ser la del pilot de la desgràcia dels Alps, s´ha de comunicar. El gran problema és que estic convençut que cap dels metges que havia portat aquest senyor va veure aquest perill. A tothom que exercim la medicina ens ha passat que se´ns ha suïcidat algun pacient que havíem vist feia dos dies.
Quina nota posaria a la sanitat que es dóna a Manresa?
A nivell de qualitat assistencial, un set. A nivell de llistes d´espera, un aprovat ras.
De cara al futur, en quin tema caldria posar fil a l´agulla.
De dotacions, tant a nivell de primària com hospitalària, Manresa està bé. Home, podria tenir neurocirurgia, però, siguem conseqüents, la sanitat és molt cara i no hi pot haver de tot a tot arreu. Jo diria que la mancança principal del sistema sanitari és que no estan ben coordinats el nivell de primària amb l´hospitalari. Diria que tenim un sistema sanitari que està basat excessivament en l´hospital. Ara, li hem de dir que atengui un pacient perquè no ho podem resoldre, i això en altres països on l´atenció primària està molt més potenciada és al revés. És l´hospital el que ofereix els seus serveis a la primària, el que li diu: quan tinguis aquesta patologia jo t´ofereixo que li faré aquesta prova que és fonamental i que estarà operat en tants dies. Aquest seria el concepte ideal.
El pacient tria primer l´hospital. Passa amb les urgències.
El problema és que està tot ple. Estan plenes les urgències de primària i les de l´hospital. Això ens condueix a una altra cosa, i és que es fa un ús excessiu de la sanitat. La sanitat és cara i és important que la salvaguardem.
Som una societat més sana ara que quan va començar?
Si salut és viure més anys, sí. Si salut és anar a millor, estem si fa o no fa. Vivim millor per moltes coses, sobretot perquè la higiene que hi ha ara no és la que hi havia fa molts anys, però estem més malalts en altres aspectes. Tenim malalties cròniques que abans no teníem, i a nivell psicològic també estem pitjor. L´estrès, la pressió...
