La presència de la llucareta, un dels ocells més característics del Prepirineu, està disminuint pels canvis profunds dels boscos de la Catalunya Central. Transformacions produïdes per l'acció de l'home i, possiblement, pels grans incendis de les darreres dues dècades, segons una tesi presentada a l'Escola Politècnica Superior d'Enginyeria de Manresa, de la Universitat Politècnica de Catalunya. L'autor és el biòleg Toni Borràs, que ha dedicat bona part de la seva vida a l'estudi de l'espècie.
La recerca demostra concretament que la llucareta està disminuint la seva capacitat per desplaçar-se a altres zones forestals, més enllà de la que hi ha a les comarques prepirinenques. "Tot i que la tesi no concreta les causes exactes, el més probable és que la disminució de la capacitat dispersiva i la baixada de la població sigui conseqüència, sobretot, dels grans incendis del 1994 i del 1998. Va desaparèixer el 30% de la població de pinassa de la nostra zona forestal i ara hi ha roure", explica Borràs.
Els boscos de la Catalunya Central alberguen la població més gran de llucareta de tot el món. Hi viu el 80% de l'espècie. Una extensa zona forestal des d'on aquest ocell pot desplaçar-se a poblacions més petites de la resta de la península ibèrica.
Aquesta espècie només és present a l'oest d'Europa, fet que pelesa, segons els experts, que la llucareta només és capaç d'adaptar-se als boscos d'aquest cantó del continent. Per tant, els canvis mediambientals l'afecten i és un indicador de la biodiversitat dels boscos. Estudis de l'Institut Català d'Ornitologia indiquen que en 12 anys la població de la llucareta ha caigut el 40%.
La tesi de Toni Borràs incideix especialment en la singularitat dels boscos del Prepirineu, amb una forta presència de pinedes de pi negre calcàries i pinedes de pinassa -l'hàbitat de la llucareta-, espais considerats d'"interès prioritari" per la Unió Europea.
La recerca de Borràs també assenyala els canvis de mida de les ales i les potes, segurament a causa que ha baixat la qualitat mediambiental dels boscos de la Catalunya Central. L'àmbit d'estudi de Borràs s'ha centrat al Port del Comte, al parc natural Cadí-Moixeró i Tosa d'Alp.
"Una altra de les coses que assenyalo a la tesi és com la llucareta s'adapta a llocs molt concrets del territori. En dues poblacions estudiades a la banda nord i sud del Port del Comte he pogut observar diferències pel que fa a la longitud de l'ala, la supervivència i la velocitat per mudar-se", afegeix.
L'interès de Borràs -que col·labora amb el Museu de Ciències Naturals de Barcelona- per aquesta espècie d'ocell es remunta al 1972, quan es va trobar un exemplar a Castellnou de Bages. Un fet que va considerar curiós perquè les guies de llavors indicaven que vivien als Pirineus. Va ser la curiositat el que el va empènyer a començar a estudiar la llucareta a les comarques centrals. Una recerca que ha culminat quatre dècades després amb la tesi que ha presentat recentment.
