Anar a l'inframón i tornar per explicar-ho

Allà viuen milers de famílies que, més enllà de ser alimentades, són tractades com si no existissin.

Sílvia Garcia, santjoanenca dinamitzadora de la Casa per la Solidaritat i la Pau Flors Sirera, l'equipament municipal especialitzat en cultura de pau i drets humans, va saber que en aquests camps de refugiats necessitaven mans i es va dir: «de mans en tinc».

Després d´informar-se tant com va poder -una de les característiques d´aquests espais és la manca d´informació fiable sobre ells- va comprar un bitllet d´avió i va demanar un permís a la feina per agafar la motxilla i anar-hi com a voluntària independent.

A la tornada a Manresa ha complert el que li van demanar les persones que va conèixer allà: que expliqués el que havia vist.

I no és agradable. No hi ha una estructura solvent institucional per donar resposta a l´emergència humanitària, no es gestiona de forma eficaç el voluntariat. El resultat és un campi qui pugui en què els que volen ajudar fan el que poden com poden amb persones que han arribat allà després de viatges esgotadors en contacte amb màfies i on sovintegen les violacions.

Però una cosa són les conclusions i una altra els fets que es veuen sobre el terreny. Bàsicament es tracta d´espais envoltats de tanques metàl·liques amb l´accés controlat per militars. Els refugiats en poden sortir. Si no tornen, una boca menys per alimentar.

Mosquits

A dintre hi ha tendes i lavabos portàtils. Alguns es fabriquen sistemes precaris per dutxar-se. L´aigua es reparteix en ampolles de litre i mig. El menjar és de càtering. Tot plegat genera una impressionant quantitat de residus que s´amunteguen.

No hi ha clavegueram ni un sistema de recollida de deixalles estable. Hi ha mosquits. «Una de les coses que demanaven era AfterBite per calmar el dolor de les picadures», explica Sílvia Garcia.

Tota aquella gent tenia una vida abans i ara passa les hores mortes en un espai en què ni tan sols poden tancar amb clau.

Garcia va entrar en un dels camps de refugiats vorejant-lo i buscant una tanca que es pogués apartar prou per poder-hi passar. Els militars no patrullen el perímetre del camp ni s´encarreguen d´una forma sistemàtica de posar ordre a l´interior. Bàsicament controlen que allò segueixi com està.

I a dins, encara que resulti increïble, la vida continua i s´hi adapta. Quan es desmunten tendes queden clavats els ferros de subjecció a terra. Garcia no va veure cap nen que s´hi ferís, perquè han après a saber on són. Els veuen i juguen entre ells a vegades descalços. Juguen en un terreny ple de ferros mig enterrats.

Garcia explica que hi ha voluntaris que aconsegueixen entrar als camps i el que fan és fixar-se en quins nens van descalços. Amb els diners que porten ells o dels quals són dipositaris provinents d´altres persones o entitats, compren sandàlies a fora i les hi porten.

Invisibles

Hi ha un metge dues hores al dia per a dues mil persones en espais que no són adequats ni segurs des del punt de vista físic i psicològic. Es parla de màfies internes dintre dels camps i prostitució. «El nivell que hi ha és que mengin», insisteix.

Majoritàriament no es poden cuinar els seus aliments ni disposen de neveres. Fa molta calor. «Demanaven crema solar», diu. Els voluntaris fan el que poden i Sílvia Garcia ho té clar: «sobre el terreny no es veu voluntat política de solucionar una situació com aquesta. És una vergonya per a Grècia i per a Europa».

La crispació es palpa. Quan els voluntaris reparteixen ajut hi ha refugiats que amb la mirada donen infinites gràcies, més que per l´aliment o l´objecte en si, perquè ja no se senten tan invisibles. «No puc canviar la situació, però sí moments de la vida de les persones. I això és millor que mirar-m´ho des del sofà. Jo m´emporto aquestes mirades i compleixo el compromís d´explicar-les».