Fa pocs dies recordàvem la infermera manresana Flors Sirera, assassinada fa vint anys a Ruanda. L'homenatge va tenir lloc a l'edifici que du el seu nom, la Casa Flors Sirera. L'acte el van conduir l'advocat Jordi Palou, expresident del Memorial democràtic i expert en mediació de conflictes, i Marta Ter, investigadora especialitzada en el Caucas Nord i col·laboradora de la Lliga dels Drets dels Pobles, a més de molts assistents, amics i familiars. En l'homenatge es va presentar el documental «Vides Inacabades», que tracta la qüestió de les desaparicions forçades a les repúbliques del Daguestan i Txetxènia, situades al sud de la Federació Russa.
La primera guerra txetxena, del 1994 al 1996, va tenir com a objectiu, segons les autoritats russes, el manteniment de l'ordre constitucional. En el context de la dissolució de la Unió Soviètica, en què s'independitzaven les repúbliques bàltiques, Ucraïna i els països de l'Àsia Central, Txetxènia va seguir el mateix camí. Però el govern rus no va voler desprendre's d'una altra part del seu territori. Llavors, molta gent creia impossible que hi hagués una guerra. Fins i tot quan l'exèrcit rus havia rodejat la capital txetxena, Grozni, els habitants pensaven que no podria passar, que la comunitat internacional no ho permetria. El 1996 la guerra va acabar. Txetxènia era una república independent de facto, però de iure formava part de la Federació russa.
El 1999, després que guerrillers txetxens irrompessin al Daguestan i d'una sèrie d'atacs amb explosius a diferents punts de Rússia, l'autoria dels quals és encara desconeguda, va començar la segona guerra txetxena. Borís Ieltsin va dimitir i va nomenar president Vladímir Putin. Si la primera guer-ra s'havia definit com a estratègia per «restablir l'ordre constitucional», la segona es va qualificar d'«operació contraterrorista». Va durar fins al 2009. Les conseqüències, el dolor, i també les desaparicions, continuen.
La recerca de Mares de Txetxènia
Madina Magomàdova va perdre els seus dos germans durant la primera guerra. El primer va morir d'una bala disparada pels cossos de seguretat. Al segon, la policia se'l va endur arrestat. Quan Madina ho va saber, va anar a buscar-lo, va parlar amb soldats, es va dirigir a les diferents instàncies governamentals. No hi va haver resultat. Juntament amb altres dones que havien perdut familiars, van fundar Mares de Txetxènia, una ONG que es dedica a buscar i a identificar familiars desapareguts des de la primera guerra txetxena. Les desaparicions forçades es defineixen com l'arrest per part de les forces de l'Estat, de manera directa o amb el seu vistiplau, sumat al refús d'informar sobre la localització de la persona o el seu destí. Constitueix una violació de diferents drets humans, i està tipificat com a tortura, com un mal que perdura en el temps, fins que se'n descobreix el destí. Mares de Txetxènia ha portat fins ara més de dos-cents casos al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg, i se n'hi continuen portant.
Una altra tasca que porten a terme és la de recopilar informació dels desapareguts, i la compilació d'una base de dades. Tenen registrats dotze mil casos, tot i que en realitat són gairebé el doble. Han publicat tres llibres titulats «L'ombra dels desapareguts», amb la història dels casos individuals: la fotografia, la data i el lloc de naixement, l'adreça on estava empadronat, i una breu descripció de la desaparició. A més de servir com a homenatge simbòlic, el llibre conté la informació necessària i imprescindible per portar els casos a judici. El seu valor, asseguren diferents juristes, és incalculable.
Diàriament s'adrecen a l'ONG familiars de desapareguts. Molts tenen por de denunciar les desaparicions. Hi ha casos en què el familiar que es dedica a buscar el desaparegut acaba desapareixent també.
Al Regne d'Espanya, els casos de desaparicions forçades sumen més d'un centenar de miler, i és la segona, després de Cambodja, en aquest rànquing mundial. Les lleis d'amnistia de la transició encara s'apliquen i ni es jutgen els qui van cometre delictes contra la humanitat ni s'acaben d'identificar els cossos de les fosses comunes.
L'experiència del banc d'ADN a Catalu-nya, que es dedica a recollir mostres de familiars de desapareguts per fer la posterior identificació, desperta molt d'interès en l'ONG txetxena. El fet que l'impulsor del banc d'ADN d'aquí, Roger Heredia, sigui nét de desaparegut, els dóna un motiu més per a l'esperança. «Al final, si tota la feina que estem fent no la podem acabar, esperem que la puguin culminar els nostres néts», diu una activista de l'ONG.
