Alguna cosa li passava des de feia molts anys, però no sabia què era. Notava que era diferent, que li costava entaular relacions socials, que tenia problemes per expressar tot el que li passava pel cap i que es bloquejava davant de moltes situacions quotidianes. Quan li van diagnosticar Asperger als 40 anys ho va entendre tot, però llavors va començar una nova etapa de la seva vida. Raquel Montllor, de 42 anys i de Santa Coloma de Cervelló, ha explicat, a Manresa, la seva experiència als membres de l'entitat Trastorns de l'Espectre Autista de la Catalunya Central.

Havia treballat durant deu anys com a professora d'anglès en un institut. A part, sóc educadora social, psicopedagoga i tinc un màster en educació especial. Feia temps que notava que em passava alguna cosa i fa dos anys em van diagnosticar autisme, Asperger. Llavors la meva vida va canviar i des de l'any passat faig xerrades a diferents espais per explicar en què consisteix el trastorn i intento ajudar les famílies que tenen un membre amb síndrome autista. Abans, havia tingut diferents diag-nòstics: dificultats d'aprenentatge, TDH, i al final em van diagnosticar Asperger.

Quan li ho van dir, com va ser l'impacte emocional?

Em vaig preguntar a mi mateixa «i ara què?». Després d'haver estudiat tant, em vaig adonar de les meves dificultats i vaig començar a treballar per superar-les. Vaig a anar a psicòlegs i psiquiatres per fer teràpia.

La comunicació amb els altres és la part més complicada. Quines són les dificultats amb què es troba?

Es perceben les coses a mitges. Per exemple, no identifiques les emocions de l'altre. Potser estic acompanyada d'una persona que està trista i no ho sé identificar. Només detecto unes tres emocions, però la resta no. Si ja és difícil conèixer-se un mateix, entendre l'altre encara ho és més. Mirar els ulls d'algú també em costa, com diferenciar la conducta adequada i la no adequada. Diuen que no tenim empatia, però jo sí en tinc.

Com va canviar la seva vida?

Quan exercia com a professora vaig veure que hi ha certes activitats quotidianes que em costen, com la planificació i el treball en equip. Em creaven certa ansietat, i vaig decidir fer un canvi. En aquests moments no exerceixo de professora per al departament d'Ensenyament, sinó que treballo en centres especials de treball. També faig xerrades per exposar els meus el punts de vista com a persona que té autisme i com a professional en el món de l'educació.

Tot i que avui dia tothom ha sentit parlar de l'autisme, creu que encara es desconeixen molts aspectes del trastorn?

Sí, crec que és un trastorn desconegut, tant en l'àmbit escolar com en el sanitari. En general, quan algú s'imagina com és una persona autista, li ve al cap l'afectat que està ingressat en centres i no parla, o no pot tenir família ni amics. En realitat hi ha molts graus diferents, però normalment es coneixen només els casos més durs. Un altre aspecte desconegut és que els casos entre els nois es detecten més precoçment. Les dones són diagnosticades, sobretot, a l'etapa adulta. Quan tenim una feina i se'ns demana coses que potser no podem fer o ens sembla que no podem.

Per què es detecta més tard en les dones?

Perquè actuem com si fóssim actors que interpretem un paper. Si hem d'estudiar molt, ens relacionarem amb la gent més intel·ligent, ens fixem en la forma de vestir i l'imitem i, en definitiva, adquirim els seu hàbits. En canvi, els nois normalment ho expressen amb més agressivitat. Les noies ens ho quedem a dins i per això tenim l'autoestima baixa i sentiments de culpa.

Vostè va decidir fa un any explicar la seva experiència a través de xerrades per ajudar els altres. Què li aporta narrar el que ha viscut amb el trastorn?

M'agrada ajudar els altres. Els explico com em sento, i a partir d'aquí ajudo persones que es troben en la mateixa situació i professionals experts en autisme. Demanar ajut és un dels aspectes que costa més.

Les escoles estan preparades per atendre nens amb un nivell baix d'autisme, i que el seu cas no requereixi inscriure'l a un centre especial?

En els centres d'ensenyament hi ha programes d'inclusió per a nens amb dificultats i amb necessitats educatives específiques. Fan un treball per saber com donar resposta a l'educació del nen, i quan són casos greus, normalment acaben a centres d'educació especial. És cert que en els darrers temps a l'escola pública, com que hi hagut retallades, falta personal qualificat per atendre aquests alumnes. S'ha d'incidir a recuperar el personal adequat.

Les persones que no tenen un trastorn greu d'autisme, fins a quin punt poden gaudir d'una vida sense limitacions?

Les persones que tenim Asperger podem tenir una vida independent i família, com és el meu cas. Tens possiblitats de fer gairebé les mateixes coses que les altres persones. Les dificultats arriben, sobretot, en l'etapa adulta, i específicament en el món laboral. L'autisme és una discapacitat, però pots aportar moltes coses a la feina o en molts altres àmbits de la vida. No és cert que perquè tinguis el trastorn, siguis incapaç de fer res. Puc arribar a desenvolupar moltes coses. Sempre hem d'a-pel·lar a la part positiva. S'hauria d'incidir en el món laboral. Les dificultats que comporta el trastorn no han de barrar el pas a tenir una feina.

Quines tècniques utilitza per superar les dificultats?

Normalment organitzem grups petits, de 3 o 4 alumnes, i es dóna normes i s'estableix unes rutines per comunicar millor i dir el que volem expressar.