Tothom qui va participar ahir a la festa d'agraïment a Francesc Xavier Asarta es va emocionar poc o molt: l'aparellador del temple, Jaume Soldevila, va repassar les obres que s'hi han fet amb diapositives; Enric Masana, delegat del Bages-Berguedà del Col·legi d'Arquitectes va glossar la figura d'Asarta, i Maria Pilar Pla, presidenta dels Amics de la Seu, li va lliurar un obsequi. L'alcalde Valentí Junyent va tancar l'acte.

Asarta va sortir a l'escenari segur i distès, disposat a dir algunes coses. Va dir que de mossèn Franquesa guardava «un gran record», també del sagristà Josep Pérez. Va agrair la feina i el suport dels Amics de la Seu, del capítol de canonges i, també, de l'Ajuntament i la Generalitat.

«Una gran bogeria»

Va posar de manifest que amb la pujada de l'IVA «el 21% dels diners de les subvencions per a la Seu es perden, el que és una gran bogeria».

A qui agafi el relleu de la seva tasca li va dir que «encara queda molt treball per fer a la Seu». Només se li va trencar la veu al final, quan va agrair a la seva esposa «la paciència amb la meva il·lusió per l'arquitectura històrica». No va poder continuar. Difícilment amb paraules hauria pogut expressar les hores i hores que la Seu ha pres a la família, les sortides anul·lades, els sopars sense companyia, el temps esmerçat en pedres, encara que siguin tan singulars com aquestes.

Però també cal tenir en compte que, a l'era dels trepes, la postveritat, les notícies falses i els tuits saberuts s'estavellen contra figures de pedra picada com la seva.

La feina i la dedicació d'Asarta durant gairebé quatre dècades esgota els adjectius: monumental, catedralícia, ingent...

Ara, la Seu queda òrfena d'un personatge de primera magnitud en restauració de monuments.

Des de Berenguer de Montagut fins a Alexandre Soler i March, al llarg dels segles, en la construcció de la Seu hi han intervingut diversos arquitectes. Els darrers 38 anys n'hi ha hagut un: Francesc Xavier Asarta, del qual Junyent va dir que Manresa guardarà el seu record «amb lletres d'or».