La pedagoga i escriptora manresana Eva Bach va tenir la necessitat, juntament amb la professora de secundària Montse Jiménez, de crear algun document que posés una mica d'ordre, entre el públic adolescent, al maremàgnum d'emocions i inquietuds sorgides arran dels atemptats del 17 d'agost. El document, gestat en quinze dies frenètics en què les dues professionals es van entrevistar amb 18 joves veïns de Ripoll, va veure la llum fa ara tot just una setmana i en qüestió de dies s'ha convertit en l'eina «més valuosa» i ha estat avalada pel departament d'Ensenyament, per abordar els dubtes sorgits del passat 17-A a les aules de secundària.

Com sorgeix la iniciativa de crear aquest document?

Amb la Montse Jiménez, professora de secundària, nascuda a Ripoll i que ha estat professora a Ripoll fins a aquest curs, tenim engegat un projecte que tracta sobre les mancances que hi ha en la comunicació educativa. Aquest estiu ens havíem de trobar per treballar-hi, i havíem quedat per després de les vacances, però hi va haver els atemptats i la Montse em va dir «Eva, hem de fer alguna cosa, no?». Així que vam inter-rompre les vacances per veure què podíem fer. Ella tenia un gran impacte, ja que estava en contacte directe amb joves de Ripoll, exalumnes seus o coneguts, que estaven més commocionats que ningú.

El primer pas era ajudar aquests joves, doncs.

Sí. Sentíem que havíem de fer alguna cosa per ajudar-los. Què passava aleshores? Doncs que d'aquell «No tinc por», ells potser sí que en tenien. Tenien una bar-reja de sentiments molt forts, entre aquests la por, i no sabien com gestionar-ho. Perquè de seguida atenem els nens i els adults ja ens ho fem, però queden els adolescents, que dius, com t'hi adreces?

Per tant, el document resultant va adreçat a adolescents?

Sí, a nois i noies de 12 anys en endavant fins a batxillerat, cicles i el que vulguis.

Per on van començar?

El document el vam elaborar en tres fases. En la primera vam escriure una sèrie de punts i missatges sobre psicopedagogia i ètica social, per posar els fonaments. Això, que era molt tècnic, no ho podíem traspassar als joves. Ho havíem de traduir, i aquí va arribar la segona fase, posar-ho en un llenguatge més entenedor. Per comprovar com arribava als adolescents, en la tercera fase vam decidir parlar amb divuit joves.

Divuit joves de Ripoll que potser coneixien els autors dels atemptats?

Sí. Eren joves d'entre 14 i 22 anys de diferents procedències i circumstàncies. Nois i noies mar-roquins, catalans, alguns amics dels autors, alguns veïns, altres sense relació, etc. Els vam fer cinc preguntes a cadascun: com se sentien davant el que havia passat; si havien de dir alguna cosa que els inquietés; si els ajudava a parlar-ne; quines conclusions en treien; i en l'última, que va ser molt interessant, els vam dir: «Si ara tinguéssiu un altaveu, i us poguéssiu adreçar als ciutadans de Ripoll i de Catalunya, quin missatge els donaríeu?». I en van sortir missatges molt optimistes. Ens va cridar l'atenció, hi havia sentiments molt difícils, però no hi havia missatges d'odi cap als autors.

Els va anar bé als joves parlar amb vostès?

Sí. Van agrair molt que els escoltéssim perquè els periodistes que aquells dies hi havia a Ripoll els preguntaven només detalls morbosos. No els preguntaven com se sentien ni què necessitaven. Ens van dir que en els 17 punts del document hi havia moltes respostes a preguntes que ells s'havien fet i que parlar-ho amb nosaltres els havia tranquil·litzat molt.

Quan va veure la llum el document definitiu?

Va ser dijous passat, i vam trigar, a fer-lo, una setmana, que va ser intensíssima.

I des que diumenge passat van penjar el document a Internet, amb quines reaccions s'han trobat?

La veritat és que ens ha sorprès la gran acollida. Nosaltres no preteníem arribar tan enllà, volíem penjar el document a les nostres xarxes i prou. Però resulta que el document ha agafat un gran abast. Algunes escoles ens han demanat xerrades, intervencions de la Montse i meves per a professores, i fins i tot, la petició d'una xerrada en una associació de mares marroquines. La gent ha començat a descarregar el document, que està penjat a la web de l'Xtec, i Ensenyament ho ha agafat com a document de referència. Ara, cada mestre ho pot desenvolupar o ampliar. Allò ideal és que doni lloc a un debat. Primer hi ha commoció, però després el tema queda oblidat, però totes les preguntes i emocions difícils que s'han generat no queden resoltes.

El document, doncs, serà una gran eina per a mestres i professors. Creu que a l'inici de curs s'ha de tractar el tema?

Jo, sincerament, si estigués a l'aula i tingués alumnes com fa anys, aquest tema no començaria el curs sense treure'l. Evidentment tampoc seria l'únic. En algun moment de l'inici de curs ha de sorgir la qüestió dels atemptats. El posaria sobre la taula, sobretot a secundària, i a segons quins cursos de primària potser hi has de fer una menció, de passada i veure què passa, i hi entres o no. Els pots preguntar quines coses importants volen compartir de l'estiu, i aquí pots veure si hi has d'entrar o no. Però amb adolescents no es pot obviar que aquest ha estat un tema que ens ha commocionat a tots, és sobre la taula i hem de poder donar una resposta, escoltant-los i acompanyant-los.