Si no hi paraves especial atenció, el paisatge que oferien aquest dijous a mig matí, dia de la Hispanitat, els principals carrers comercials de Manresa era calcat del d'altres festius: els vials deserts, regnats per un silenci sepulcral, i amb pràcticament totes persianes abaixades. I és que, finalment, la majoria de comerços van decidir tancar, tot i que el debat sobre si convenia fer el gest de treballar el dia que se celebrava la festa nacional espanyola havia estat obert tota la setmana.
El carrer comercial per excel·lència de Manresa, el Guimerà, oferia una estampa poc habitual poc després de les 10 del matí: buit de gent, de cotxes i amb metres i metres de calçada lliure per aparcar el cotxe. Només mitja dotzena de persones que no gosaven aixecar gaire la veu s'agrupaven a la parada de bus. Fotografia molt semblant a la que oferia el primer tram del Passeig, usualment bulliciós, on dijous només hi havia una mica de vida en les terrasses de les cafeteries.
En el primer tram del Passeig, trencava la norma (juntament amb la Lionesa, establiment que pel gremi al qual pertany ja obre sempre en festius) la botiga de l'operadora de telefonia manresana Fibracat. Meritxell Bautista, directora comerical i de negoci de l'empresa, era a la botiga juntament amb les treballadores Esther i Marina. Bautista explicava que «l'any passat ja vam treballar, perquè vam anar a una fira, i aquest any hem decidit tenir totes les botigues i oficines obertes. També els tècnics treballen». Tot i això, Bautista destacava que «cada treballador ha pogut escollir lliurement treballar o no». Fibracat, segons les dades aportades per Bautista, tenia «el 90% de la plantilla treballant». Els motius pels quals Fibracat va decidir treballar com un dia laborable es deuen, segons la directora comercial, «als ideals de l'empresa. No és per fer calaix, sinó per coherència».
El carrer del Born, la Plana de l'Om i el carrer Nou també oferien un paisatge de quietud, amb els comerços tancats en la seva totalitat. Calia enfilar el carrer de Sant Miquel per trobar, primer, el negoci d'Elisenda Sitjes, la Casa del Bacallà, i el de Xavier Martínez, després, la botiga de roba Killing Weekend, amb les portes i els llums oberts.
Tots dos havien anunciat, a través de les pàgines d'aquest diari, que treballarien com un dia laboral, i en el cas de la Casa del Bacallà Sitjes ja tenia un parell de clients cap a 2/4 d'11 del matí. Per una banda, una parella de joves s'havia trobat de casualitat les portes de la botiga obertes i ho aprofitava per comprar, i per l'altra, Jordi Camprubí, un veí del barri de Valldaura, s'havia assabentat que Sitjes obria i s'hi va adreçar per felicitar-la i, de passada, comprar una mica de bacallà arrebossat. Quan rebia les felicitacions, Sitjes agraïa les paraules a Camprubí i sense deixar de pesar el peix li deia: «I si tanquem, què? Quina lluita tenim?». Uns metres més enllà, Xavier Martínez estava més tranquil a l'entresolat de la seva botiga, Killing Weekend. Assegut davant d'un portàtil avançava feina mentre esperava el primer client: «avui ja se sabia que seria així», comentava. Un altre botiguer que va obrir i que ja ho havia explicat a aquest diari era Joan Borràs, d'Animalistiks, al carrer Sobrerroca. Borràs, que tampoc havia tingut cap client a 3/4 d'11, ho aprofitava per fregar el terra, «avui que puc», deia.
Enfilant el Cap del Rec, amb tot tancat, vam topar amb locutoris i amb les botigues de menjar que no tanquen ni un festiu. A les obres de la Bonavista, vam comprovar que uns quants treballadors seguien al peu del canó.
