Un manresà que ha patit ciberassetjament: «Era el blanc de les burles pel meu físic»

Quan vas començar a patir assetjament?

Tot va començar a quart de primària. Es ficaven amb mi pel meu físic, perquè aleshores jo tenia sobrepès. M’insultaven, m’amenaçaven, m’havien arribat a agredir físicament. M’havien pegat a classe i tirat pedres a l’hora del pati. Els agressors eren, principalment, alumnes de la meva classe, però també n’hi havia d’un o dos anys més petits, que a partir de rumors començaven a parlar sobre mi sense conèixer-me. Es va anar formant una bola de mentides. Aleshores jo anava a una escola de la comarca del Bages.

Eres el blanc de burles pel físic.

Sí. Primer per un tema físic, perquè jo abans tenia sobrepès, i era un aspecte que no tenia por a mostrar, que jo acceptava, però després es va convertir en una inseguretat per la resposta de la gent. També va ser per la manera com em comportava perquè sóc superdotat i sempre intento sortir fora del motlle i buscar coses que siguin fora del límit. Per exemple, constantment plantejava, i encara ho faig, preguntes als professors. Els companys de classe em van prendre com el listillo o el que es passa de guai o del xulo. Això va acabar en insults.

Com t’afectaven les burles, insults i agressions?

Era un tema que jo tenia normalitzat perquè passava quotidianament i amb el temps vaig aprendre a ignorar-ho. És un error, però quan arribes a casa intentes girar full i seguir el teu dia a dia. També és cert que jo no pensava com una persona de la meva edat i, a vegades, em pensava que em deien les coses de broma o per jugar, cosa que és un error. Ho vaig aprendre a minimitzar. Tot i això, va arribar un punt en què vaig començar a parlar amb un professor, amb els pares, vaig demanar ajuda a psicòlegs... Llavors feia cinquè o sisè de primària.

Quina va ser la resposta del professor. Et va comprendre?

Sí. L’actitud del professor va ser molt d’empatia, bàsicament perquè els professors ja veien el que passava, i això que va fer que tingués més contacte amb professors que amb certs alumnes.

No tenies amics llavors?

Bé, tenia molts coneguts, però pocs amics. De fet, em considerava popular perquè molta gent em coneixia, però no per les causes que m’agradarien. Amics, potser en tenia un o dos.

Qui et va ajudar quan vas explicar la situació que vivies?

Primer va ser el meu professor de cinquè. Després, a cinquè i sisè vaig anar al psicòleg del centre, i també parlava amb els meus pares. A tercer i quart d’ESO vaig tornar al psicòleg perquè també patia bastant assetjament; i l’any passat, a primer de batxillerat, també vaig anar a un psicòleg perquè encara hi havia alguns problemes que persistien i no estava a gust amb coses meves o m’afectava molt el passat.

Quan vas començar a patir ‘cyberbullying’?

Va ser sobretot als principis de Facebook, però no va ser una qüestió d’«ara tinc ordinador i em comença el cyberbullying», sinó que va ser com l’extensió d’allò que em deien a classe. És com si tu ara parles amb algú i li dius: «Després t’envio un missatge i seguim parlant», és «després t’envio un missatge i et segueixo insultant». Entre sisè de primària i primer d’ESO hi havia insults, amenaces o completa ignorància. L’única eina que tenim els que ho rebem és la funció de bloquejar algú o intentar respondre als agressors, cosa que és un error. És una extensió que poden fer servir els assetjadors i que difícilment veus maneres d'evitar-ho quan t’hi trobes. Ells tenen més capacitat d’arribar a la víctima.

Què et feien?

Quan jo, per exemple, pujava una foto em deien irònicament «que guapo!». Jo abans d’entendre que era una ironia, pensava que anava de debò. També hi havia amenaces del tipus «ara has dit això, doncs, ho direm als teus pares o als professors, o demà anirem al teu insti i et pegarem». Més endavant hi havia aplicacions com l’ASK FM que permetien enviar preguntes anònimes, i hi havia més crítiques i comentaris que jo no sabia ni d’on venien.

Com vas entomar el nou assetjament a través de les xarxes?

Jo ja tenia els problemes d’assetjament bastant allunyats, i en aquest tema, malauradament, ja tenia experiència. Tot i això, amb les xarxes socials, i si a sobre estan basades en l’anonimat, doncs em va crear inseguretat. Jo a Facebook, per exemple, feia públics els meus gustos, tenia les meves pàgines, feia un «m’agrada» al que jo volia... però, llavors, reps comentaris, i per por a rebre’n més, acabes no expressant-te. M’autocensurava, no compartia articles o fotos per por de les respostes.

Vas deixar d’utilitzar les xarxes per l’assetjament que rebies?

No, bàsicament m’autocensurava, però si hi havia aplicacions que m’agradaven les feia servir. A ESO, per exemple, estaven creixent les xarxes i vaig patir assetjament a través de Facebook, però, d’altra banda, em vaig crear el meu canal de YouTube que em va permetre expressar-me, dir el que volia i sentir-me lliure. A YouTube em vaig crear una mena de personatge que no tenia por, que era supersarcàstic, i que utilitzava l’humor. El canal em va servir per arribar, per mi mateix, a més gent i era una forma d’expressar-me sense límits. Pel que fa a d’altres aplicacions, tinc perfil a tot arreu. A Instagram, en comptes de pujar selfies, pujo fotos de naturalesa o meves fent teatre, una de les meves aficions.

No deu ser fàcil fer teatre davant dels teus assetjadors.

No. Recordo una funció que vaig fer a quart d’ESO en la qual havia de cantar. Vaig pujar a l’escenari, vaig començar a cantar i vaig sentir com tothom reia. En comptes d’enfonsar-me, em vaig motivar més, vaig pensar: s’estan rient de mi, però jo sé que valc la pena, que puc fer això, i vaig acabar cantant la cançó superbé. Tothom va quedar bocabadat.

Diries que ara ja has superat haver patit assetjament?

No estic recuperat al100%. Encara hi ha coses que m’afecten, coses que faig avui dia encara que deriven del que vaig passar. Molta gent em veu com una persona prepotent i nihilista, i s’allunya de mi, per la cuirassa que m’he creat.

A banda del canvi que has fet de centre, en començar el batxillerat, què més diries que t’ha ajudat a girar full?

El fet d’haver madurat, tenir parella també. Abans rebia molt rebuig per part de noies, i fins que no vaig arribar a l’institut de Manresa no vaig tenir parella. Tots dos hem passat per una cosa semblant, i gràcies a això m’he adonat que no estava tan sol com creia.

Què aconsellaries a una persona, per exemple, de 12 anys, que pateix assetjament?

Que no tingui por de ser ella mateixa. Jo he tingut el problema de perdre’m a mi mateix, i he acabat amb crisis d’identitat, de no saber qui sóc o com sóc, per intentar agradar als altres. A vegades confons la teva cuirassa amb tu mateix. Jo li recomanaria que a la primera mostra de bullying ja passés a l’acció, que no tingués por i en parlés amb algú. Per molt sol que et sentis, no tinguis por a mostrar rebuig cap a les persones que t’assetgen.