El director de la Divisió Teòrica de l'Institut Max Planck d'Òptica Quàntica d'Alemanya, el físic Juan Ignacio Cirac, nascut a Manresa el 1965, va ser entrevistat recentment a València amb motiu d'una conferència que hi va impartir organitzada per l'Institut de Física Corpuscular de València, centre mixt del Consell Superior d'Investigacions Científiques, i la Universitat de València. Cirac, que fa anys que sona com a candidat del premi Nobel de física i que el 2006 va rebre el Premi Príncep d'Astúries d'Investigació Científica, és un dels grans experts mundials en computació quàntica.

Què són els sistemes físics de molts cossos i per què és complex el seu estudi?

Sabem que estem fets de partícules més petites com són els àtoms, les molècules... Alhora, aquestes estan compostes per altres partícules encara més petites. Així doncs, quan tenim molts àtoms, molècules, electrons... diem que tenim molts cossos. El problema fonamental que tenim a la física, però també a la química, és que quan ens trobem amb un sistema de més de deu, vint o trenta cossos, és molt difícil predir el seu comportament. A través de la física quàntica podem introduir mètodes que permetran resoldre alguns d'aquests problemes.

Què pot aportar la mecànica quàntica al problema de la complexitat en la física?

La complexitat sorgeix quan tenim molts cossos i es comencen a comportar, ja no individualment, sinó que emergeixen propietats col·lectives, algunes de les quals apareixen en el marc de la física quàntica. El problema que tenim és que són molt difícils de predir, entendre o comprendre, i fins i tot d'utilitzar. Els ordinadors o simuladors quàntics ens ofereixen mètodes alternatius que ens permeten descriure les propietats emergents en sistemes complexos.

Fa cinc anys va fer l'estimació que en «entre deu i cinquanta anys» els ordinadors quàntics serien una realitat. En aquest lustre, quant ha avançat la tecnologia d'aquestes computadores del futur amb una potència de càlcul inimaginable?

El que ha passat és que ja se n'han anunciat prototipus grans, que tenen fins a 50 bits quàntics (Qubits), i hi ha algunes companyies que en venen. És a dir, que el primer pas dels ordinadors quàntics s'ha fet. Ja no tenim només prototipus de demostració, sinó que poden fer alguna cosa més interessant. Però, encara queden molts anys, potser uns deu o quinze més, per tenir ordinadors quàntics molt més potents per abordar aplicacions més importants.

El programa del Govern de contractes postdoctorals Ramón y Cajal va permetre el retorn de molts investigadors de l'estranger que ara no troben un espai en el sistema de recerca de espanyol i han de tornar a emigrar, la qual cosa suposa una doble frustració. Com veu aquesta expectativa truncada?

El Ramón y Cajal va ser un programa que en el seu dia va crear moltes esperances. De fet, va permetre a molts científics extraordinaris tornar a Espanya. Però crec que probablement no es va pensar, ja no només en la continuïtat d'aquests investigadors aquí, sinó tampoc a dotar-los dels recursos necessaris per fer recerca de molt alt nivell. Un altre error és no haver previst quina seria la seva continuïtat. Molts països anglosaxons tenen aquests programes d'atracció de talent, però en aquests casos, quan arribes allà, ja saps que tens l'oportunitat de quedar-t'hi i fins i tot de promocionar-te fins a catedràtic. A Espanya també es tenia aquesta intenció, però no ha tirat endavant pels vaivens de la crisi i perquè els governs canvien d'opinió o de manera de pensar. O sigui, que el que era una idea molt bona, com diuen els anglesos, ha passat de son a malson.

He llegit una frase seva que caldria esculpir: «La investigació científica d'avui serà l'economia d'un país d'aquí a vint anys». Què podem fer perquè els nostres governants i a les empreses els caigui dels ulls la bena del curt terminisme?

És una pregunta molt difícil de contestar perquè no n'hi ha prou amb augmentar la inversió en investigació. Això no és tot. O sigui, no es tracta simplement de finançar millor, sinó que s'han d'habilitar els canals necessaris perquè aquesta investigació arribi a alguna cosa. I no només això, sinó que has de donar la possibilitat que les indústries i les empreses també inverteixin en investigació. Si es compara el finançament de la recerca a Espanya amb la de països que funcionen bé en aquest camp, com Alemanya o Suècia, ens adonem que hi ha una gran diferència que ve donada, sobretot, per la contribució privada. La raó fonamental d'aquesta divergència és que a Espanya no existeix potser el teixit industrial, les iniciatives o les facilitats perquè les empreses destinin fons a la investigació. A més a més, hem de conscienciar la societat que quan vingui alguna crisi els primers que ho paguin no siguin els científics. En altres països en l'últim que es retalla és en ciència i educació.

Per les seves paraules, no hi ha cap dubte que el remei d'Espanya per superar la crisi -retallar en investigació i en educació, la qual cosa no va fer Alemanya- va ser una recepta equivocada...

Ho he dit sempre, però no com una acusació al Govern que hi hagi o al que hagi de venir. Els nostres governants han de mirar-se al mirall dels països als quals aspirem a assemblar-nos i observar el que fan quan arriba una crisi, o si volen basar la seva economia en la ciència, la tecnologia i l'educació. A Espanya no es va fer això i, per tant, trigarem un temps a recuperar-nos.

Sí, però, a quin preu? Es parla d'una generació d'investigadors perduda per les retallades...

No només jo, sinó molts científics espanyols i estrangers, quan se'ns preguntava pel problema de les retallades en ciència a Espanya, vam advertir que no només es perdria una generació sencera d'investigadors, sinó que també i hauria la dificultat de recuperar el terreny perdut. Retallar en ciència és com deixar de regar durant un any un camp en plena producció, si s'assequen els arbres i es moren, caldrà esperar molt de temps perquè tornin a créixer i donin fruits.