Carta de comiat del fill de Khaled Khatib al seu pare

Homenatge al meu ídol

Bon dia a tothom. Molts dels que esteu aquí presents sabeu que habitualment em dóna per redactar, a la meva manera, això sí. Deixar per escrit reflexions, vivències personals, opinions sobre una temàtica... per així al pas dels anys tornar-ho a llegir i recordar com em trobava i quina era la meva manera de pensar en aquells moments.

En realitat, com que estem en família (més tard ho explico) la meva intenció no era escriure res avui. Segurament amb el pas dels dies em sorgiran pensaments nous o em trobaré en un estat emocional diferent del que estic ara, com per realment tenir ganes de deixar-ho tot plasmat. Però una de les dues persones més importants de la meva vida m'ha dit que li feia especial il•lusió que ho fes i per això sóc aquí.

-"Marc. S'ha de tenir il·lusió per fer les coses. El dia que jo no tingui il•lusió me'n vaig cap a casa". OK. D'acord.

Tornant al principi, primer de tot vull agrair a tota la gent que ens ha escrit, trucat, visitat... aquests dies. Ha sigut quelcom espectacular poder apreciar tanta bona fe, predisposició i solidaritat. Molts de vosaltres heu anat dient-me que no tenieu paraules. Jo sí que no trobo paraules, perquè el mot "gràcies" es queda obsolet pel que vull expressar ara mateix.

- "Marc. Sempre has de ser agraït. Donar les gràcies no costa res" OK. D'acord.

També a totes les persones que ahir, dimarts, 9 de gener van venir al llarg del dia a acomiadar-se del meu pare i a tots als que esteu avui aquí amb la mateixa intenció. Perdoneu. Em sap molt greu dir-vos-ho però esteu en minoria. Ara que dic això, per posar un exemple recordo que més d'una persona, ahir em va dir: "No Marc, prefereixo no entrar a veure'l. M'agrada més recordar-lo com l'última vegada que el vaig veure". Dic que esteu en minoria perquè molts de vosaltres penseu igual que jo. No penso que ni ahir ni avui li estiguem fent cap acomiadament. Realment algú es vol acomiadar d'ell? En tot cas li estem fent un homenatge. Un homenatge als valors. Un homenatge a la passió. Un homenatge a la fidelitat, a la lleialtat, a la serietat ben aplicada i al sentit de l'humor. Un homenatge a un pare de família, a un líder, a un amic íntim, a un mestre, a un ídol.

-"Marc, tens un rotllo patatero!" OK. D'acord.

En definitiva, tots portem un tros d'ell a dins nostre. Podríem dir una gota, per ser irònics. Qui ha coincidit amb ell alguna vegada sap que és així. D'entrada penses: "qui és aquest home i d'on ha sortit?" Tot forma part del seu procés. Comences a coneixe'l i acabes alegran-te d'invertir hores de la teva vida amb persones com ell al teu costat. Ho té. Enganxa. El "tio" sap com fer-ho de forma natural i espontània. Pura transparència.

És per aquest motiu, quan dic que tots sou família. És en cada un de nosaltres i en qualsevol moment apareixerà en una conversa, en un detall que des d'un inici semblava que mancava d'interés i evidentment, a nivell social i cultural: el Banc de Sang. Sí, ho he dit bé. Aquest és el nivell que ha assolit avui dia l'acte d'anar a donar sang. És quasi impossible pensar en el Banc de Sang i que no et vingui al cap, com jo l'anomenava: El Vampiro de Manresa.

-"Marc. La feina està molt bé. Però pensa que el més important en aquesta vida és la família. És el que et quedarà el dia de demà". OK. D'acord.

El dia de demà, deia. Com ho sabia. En aquest, repeteixo, homenatge que li fem entre tots avui queda demostrat el poder de convocatòria que té. És un amant de la unió, la participació i del "tots aquells que vulguin pujar al carro hi són benvinguts. Si no és així? Truca a una altra porta. Algú t'obrirà". En qualsevol moment s'aixeca d'on és ara i et diu: "vols venir a donar sang?". Perseverant, tossut i cap quadrat. Com diria ma mare: "ets Khatib".

Manresa. Se li omple la boca parlant de la ciutat. Venia per pocs mesos i m'havia expressat en una ocasió que la idea no li agradava. 33 anys després la ciutat parla d'ell com mai ho havia fet. Una de les frases més mítiques que tenia al respecte, era quan li demanaves: "d'on ets tu?" I ell et responia: "d'arrels libaneses i de cor català, més concretament, manresà".

-"Marc. No oblidis mai els teus orígens, ni les teves arrels ni d'on vens". OK. D'acord.

No ho se a vosaltres però a mi m'ha arruïnat per haver-li hagut de comprar tants arguments.

-"Marc. Jo no sóc del Madrid. Però és que el Messi es tira". Vale, tot no t'ho compro.

El meu text d'avui és per tots vosaltres. Carregat de positivisme i bon humor. "És quan dónes de tu mateix quan realment dónes" i això és el que he intentat fer. No podem marxar d'aquí plens de tristor, ràbia, impotència o adolorits. Ho vol així. D'una altra manera es podria sentir ofès. Creieu-me que el conec.

Ell, ma mare i jo ja sabem el què hi ha i les coses més íntimes que ens hem hagut de dir, ja les hem parlat i ho seguirem fent al llarg del temps. Qui ens coneix sap que és així. No fa falta que surti aquí i digui que era una bellíssima persona, molt familiar i molt treballadora, molt sociable, atenta, respectuosa, amb molta iniciativa i un enamorat de la vida i de la ciutat on vivia, capaç de donar amor des del més petit al més ancià... Disculpeu, ho sé. Però què voleu que hi faci? És el meu ídol. El meu exemple a seguir amb tot. Sempre "fardo" de pare. Tot aquest seguit de coses algú no les sabia d'ell? Fa falta recordar-ho? Doncs sí, però que cadascú ho faci amb la seva gota particular, ja que d'aquesta manera avui entre tots li fem el primer de molts homenatges que han de venir. OK? D'acord?

De part de tota la família Khatib Bernades us donem les gràcies per estimar tant al meu pare i l'enhorabona per formar part d'aquesta família. Espero que us ho hàgiu pensat bé.

Com sempre dic i aquesta vegada ve de part de tots tres: salut, família, música i més que mai, somriures.

Moltes gràcies i sigueu benvinguts.

Marc Khatib Bernades.