Del sofà veient Netflix a la més crua realitat

Traslladant-ho a la geografia de Manresa, la Jungla, explica la infermera manresana Núria Pons, és com si a tocar del polígon dels Trullols s'hi instal·lés un camp de refugiats, i que en una rotonda propera, com la que també hi ha als Trullols, quan hi passa algun camió, els refugiats intentessin pujar-hi per poder creuar la frontera al Regne Unit d'amagat i deixar enrere una existència de pobresa i desesperança. Els camioners, quan ho veuen, acceleren, de manera que els nois, no només no aconsegueixen el seu propòsit, sinó que acaben rodolant per terra plens de ferides i de cops.

Núria Pons (Manresa, 1990) va visitar recentment aquest camp de refugiats i altres de veïns. Fa quatre anys que viu a Anglaterra, a Oxford, on treballa per a l'Oxford University Hospitals NHS Foundation Trust. Allà, va fer amistat amb un infermer anglès que és voluntari de l'ONG Oxfordshire Refugee Solidarity que li va parlar d'una expedició que tenien previst fer a Calais amb una trentena de persones. Ella s'hi va apuntar.

«Vaig buidar mig armari»

Abans de marxar, la feina de la Núria va consistir a aplegar tota la roba d'hivern que va poder entre els amics, i seva. «Vaig buidar mig armari», diu. «Vam llogar dos minibusos i una furgoneta, darrere la qual vam posar tot el que havíem recollit». Del grup era l'única catalana. Van marxar un divendres al migdia i van arribar al vespre a l'alberg on es van allotjar. L'endemà al matí es van dedicar a buidar la furgoneta en un polígon i a organitzar les mantes, els sacs de dormir i la roba per edats. Allà, van coincidir amb altres ONG. Pons recorda molt bé el contrast «d'estar a casa meva amb la manteta i veient Netflix» a arribar a aquell microcosmos on el fred, la malnutrició i la pobresa extrema fan que «tota la gent que hi viu estigui malalta». Explica que la majoria dels refugiats són nois joves i que el que anava més buscat eren les botes i els impermeables. Sobretot, «demanaven botes lleugeres per poder fugir millor de la policia quan els persegueixen». Una policia que «no els deixa dormir. Els va a molestar cada tres hores».

El repartiment del material a la Jungla i a dos camps més es va fer de manera simultània per evitar la picaresca. Roba, sacs de dormir, mantes, fruita, una taula per poder carregar els mòbils, aigua potable, assessorament legal... i cures.

Pons es va sumar a un grupet de metges amb els quals va coincidir per fer cures a la Jungla i en un camp de refugiats de Dunquerque, on hi havia famílies i, per tant, gent d'edats més variades, i criatures. Allà, encara es va adonar més de la magnitud de la tragèdia. Una persona del Kurdistan que havia estudiat una carrera a Londres i a la qual havien decidit repatriar; una que hi havia deixat els fills. «Tots volen tornar al Regne Unit. En canvi, a França, no s'hi volen quedar». Gent amb fongs als peus, amb úlceres, un nen de deu anys sense família; gent amb mal de queixal a la qual hi havia una ONG de Bèlgica que els repartia batuts. Llavis tallats, mans tallades, ganglis inflamats... «Un metge em va dir que molts estarien morts quan s'acabi l'hivern». «No m'ho imaginava tan greu», admet Pons, que, al costat de la duresa del que hi va veure, també hi va trobar humanitat. «És gent que en cap moment va perdre els papers, que et dóna les gràcies contínuament», i que intenta conservar la dignitat, com «un home que va aprofitar el mirall de la nostra furgoneta per afaitar-se».

Aquests dies, la Núria, que ha fet viatges llampec a Manresa per votar i pels Reis, segurament que torna a seure al sofà de casa quan acaba la seva jornada laboral amb la manta a les cames i mirant alguna sèrie de Netflix. El que va viure a la Jungla, però, no ha estat una experiència vital més. Ella, com tantes altres persones, va decidir aquell cap de setmana llarg que no podia ni volia restar indiferent al patiment que havia viscut en directe. El febrer hi tornarà.