Per construir un pont sempre cal fer un primer pas. Amb aquesta idea arrencava ahir al vespre l'espectacle inaugural de la Capital de la Cultura Catalana, dirigit per Sergi Ots, que va aconseguir omplir de gom a gom la Sala Gran del teatre Kursaal en doble funció, a les 7 de la tarda i a les 9 del vespre.

El muntatge, un collage artístic multidisciplinari amb un alt contingut simbòlic i visual anomenat Pas, va fusionar damunt de l'escenari diversos números de circ i equilibris, dansa, poesia, música en directe i art pictòric, amb la participació d'artistes locals com Sira Bover, Quim Moya i l'Esbart Manresà. I es podria dir que, fent honor del lema de la capitalitat manresana d'enguany, la proposta, creada especialment per a l'ocasió, va aconseguir construir ponts entre les diferents disciplines, entre la cultura tradicional i la cultura urbana i, alhora, entre els artistes i el públic, que va acabar aplaudint amb entusiasme.

Amb una posada en escena peculiar i original, el muntatge començava d'una manera poc usual: mentre els assistents entraven i es col·locaven a les butaques, l'artista Manolo Alcántara construïa un pont amb caixes de fusta. El joc de llums i la veu de la poetessa Sònia Moya, encarregada d'escriure i recitar els versos de l'espectacle, marcaven l'inici. «Sota la foscor de la nit dels dies / el fred d'allò que no es coneix». «La veritat que s'escapa riu avall / la certesa que d'allà ja no pot caure».

Les seves paraules van precedir un primer número que, a partir d'una escala de fusta mòbil, va bar-rejar dansa contemporània i equilibris. De fons, la música i els efectes sonors del conjunt Eslàstica marcaven el ritme; al so de l'aigua quan xoca amb el moviment de les mans s'hi afegien violins i altres instruments de corda, tocats en directe.

De fosc a clar

A mesura que l'espectacle avançava, l'escenografia deixava enrere l'ambient místic i fosc de l'inici, i guanyava llum i color. «Allò que ja no hi és pot tornar a néixer / la primera pedra, la paraula», deien els versos.

Sempre amb la idea del pont com a eix conductor, un dels moments àlgids de la nit va arribar amb les acrobàcies de Sira Bover, penjada d'un cercle metàl·lic, mentre l'Orfeó Manresà cantava de fons. Alhora, Quim Moya i quatre alumnes de l'Escola d'Art de Manresa dibuixaven en directe darrere de cinc arcs de llum gegants amb pintura fluorescent.

Més tard, l'artista omplia de colors l'arc principal, tapant el Jesucrist que inicialment s'hi havia representat amb el dibuix d'un ésser de caire surrealista. L'acció, acompanyada d'una peça musical rítmica, era una clara metàfora del pas de l'art tradicional a l'art abstracte.

La dansa també es transforma

Una altra de les barreges curioses que va mostrar l'espectacle va tenir com a protagonistes els membres d'un dels cossos de dansa de l'Esbart Manresà, que van aparèixer a l'escenari per ballar la seva tradicional bolangera, coreografiada per Nàdia Pessarrodona, però amb una composició musical totalment diferent de fons, d'estil contemporani. La barreja, que, segons el director, representava el pas de la cultura tradicional a la cultura urbana, va provocar un efecte escènic peculiar.

I ja per acabar, l'últim número de la nit va recuperar l'art del circ i els equilibris, amb una gran estructura cilíndrica que Manolo Alcántara va fer moure amunt i avall per gronxar-se acrobàticament. De seguida s'hi va afegir Mariona Moya, i tots dos van protagonitzar un impactant exercici de funambulisme damunt d'un cable de set metres, amb l'atenta mirada de la resta d'artistes del muntatge, que es van reunir a l'escenari. La nit es va tancar amb molts aplaudiments per part del públic assistent i amb un missatge projectat en una gran pantalla: «Benvinguts!».