Centenars de docents mirant amb ulls d'infant

Així que si veieu que al passadís tenen un lleuger esglai quan passen pel costat de l'estricte director o ronsegen a l'hora de començar la classe, penseu que estan complint els deures que els va posar ahir el professor César Bona durant la conferència «Mira al teu voltant», organitzada pel Consell Comarcal del Bages, que va omplir la Sala Gran del teatre Kursaal.

El finalista del Global Teacher Prize va començar la sessió quan queia aiguaneu i ningú sabia si a la sortida ja hauria pres i, si vivien lluny, tindrien dificultats per tornar a casa. Però la sala era plena perquè la de docent és la professió de la qual ve tota la resta i d'això no se n'és partícip sense molta fe.

Amb la lliçó ben apresa després d'haver voltat un munt fent conferències, va començar advertint que no diria coses extraordinàries, per rebaixar les expectatives i poder anar-les remuntant a mesura que transcorrien els minuts.

A banda d'injectar bidons d'autoestima als docents, César Bona va fer un exercici col·lectiu de maièutica amb constants preguntes i interpel·lacions a l'auditori sense rebatre frontalment res sinó mostrant el camí pel qual transiten els seus llibres i xerrades utilitzant tècniques diferents.

L'experiència pròpia, en tota mena de formats, com a ense-nyant va ser el pal de paller de la seva classe magistral.

Va recordar -i imitar- el mestre de física que l'aterria i del qual no va aprendre res mentre intentava que les setmanes no tinguessin dimarts i dijous. Va deixar sentir les seves passes sobre l'escenari amb les mans a l'esquena i la mirada freda entre un auditori que s'hauria apartat del seu camí si no l'hagués travat la butaca del teatre (o la cadira d'una aula entre les parets d'una escola o institut).

Va mostrar una balança amb la qual va exemplificar que l'exigència ha d'anar equilibrada amb la mateixa dosi d'afecte. «Exigia molt però no donava gens d'afecte. Vaig suspendre l'assignatura», va explicar.

Tot el contrari que va passar amb el Marcos, un alumne que va ser triat per protagonitzar un vídeo a la seva escola «no perquè fos el millor del càsting sinó perquè era el que més ho necessitava». Al Marcos, que no intervenia a classe perquè li mancava autoestima, li va canviar la vida.

La importància crucial de conèixer els alumnes va ser subratllada una vegada i una altra pel professor. Va tornar a la seva pròpia experiència com a nen lector dels que se'n van al llit amb el llibre i el lot per encendre'l sota la manta. A classe era dels que tenien respostes a les preguntes però per timidesa no aixecava el dit quan el mestre buscava voluntaris. Fins que un dia, mentre una professora analitzava el significat d'una poesia de Gustavo Adolfo Bécquer, que ell no entenia de la mateixa forma, va demanar a la mestra com sabia que aquell vers volia dir el que ella interpretava. I el van castigar.

L'antídot, des del seu punt de vista, és verbalitzar la confiança en l'alumat, projectar il·lusió i estimular la imaginació, la creativitat i la curiositat. Compartir, deixar el papanatisme d'admirar només les coses que són lluny i anorrear les que ens envolten directament. Contrastar per supervivència en un món en què els estudiants poden donar més importància a un like d'un desconegut que a conèixer-se a un mateix i als que l'envolten. «Som exemple», va dir, i a la sortida la neu no havia agafat i deixava el camí obert.