Margarita Rivière, escriptora i periodista de pedra picada, referent indestriable per als professionals de la comunicació, va exclamar en veu suficientment alta i amb sincera admiració: «Quin senyor, el senyor Roqueta!», just quan Ramon Roqueta i Roqueta acabava el seu discurs de salutació a la trentena de significats periodistes catalans que dinaven a la sala noble del celler Roqueta, a Horta d'Avinyó. El dinar era la cloenda de la jornada que havia muntat Regió7 per presentar les noves instal·lacions i els projectes del diari als representants del món de la comunicació. Parlo de mitjan anys 90 del segle passat.

El senyor Roqueta captivava qui l'escoltava amb un verb pausat i solemne que s'abrandava a mesura que l'emoció pel que explicava feia referència a la terra, el vi, el país. Jo el recordo amb ulls humits i veu retopant-li a la gola sempre que parlava de la seva pàtria. Per això, aquell dia, l'auditori va reaccionar amb admiració a les seves paraules, que hom deuria haver esperat poc més que protocol·làries.

N'era molt, de respectuós i defensor de les bones maneres en el tracte, el senyor Roqueta. I la distància que aparentment marcava en el primer contacte, ràpidament s'esvaïa gràcies a la seva amabilitat i actitud planera. A mi se'm va fer entranyable, després d'anys de relació esporàdica i d'uns inicis no gaire còmplices per part meva, quan el seu compromís amb la ciutat li va fer acceptar l'alcaldia de Manresa. Més tard li reconeixeríem tots plegat la feina feta amb els honors de la Medalla de la Ciutat.

Crec que en el comiat d'aquest migdia hi haurà molt sentiment d'admiració i reconeixement a la seva persona, més enllà de la inestimable trajectòria professional i de la sàvia etapa en què va dirigir la ciutat quan els reptes de futur exigien compromís. Més enllà, dic, perquè Ramon Roqueta i Roqueta deixa empremta de senyor ciutadà. El recordarem molt i molt temps.