La incertesa sobre el futur és el que més angoixa Khaled Jomaa Noueir i la seva esposa, Faten Mohamad Matar. El seu i el dels seus fills. Tenen por d'acabar dormint al carrer. «No paro de donar-hi voltes de dia i de nit», diu ell. Són sirians que van fugir del seu país a causa de la guerra i que a principi de desembre van ser acollits a la Llar Sant Joan de Deú, a Manresa, on entre els diversos programes que impulsa hi ha el Centre de Protecció Internacional. És a l'antiga residència de les germanetes dels pobres. Actualment hi ha 36 persones refugiades i té capacitat per acollir-ne vuitanta. Regió7 va poder parlar amb ells a la mateixa llar on viuen.

Van ser dels primers de ser acollits a l'equipament que ara gestiona la Fundació Germà Tomàs Canet de l'Orde de Sant Joan de Déu. Tenen 11 fills, 6 dels quals conviuen amb ells. La més gran té 18 anys, i el més petit, 4 mesos. La resta han format famílies pròpies i viuen al Líban i a la mateixa Síria.

Assistits per una traductora -en català i espanyol s'atreveixen amb un tímid bon dia, gràcies i un «poco a poco»-, expliquen que la família vivia a Hama, la quarta ciutat del país després de la capital Damasc, Alep i Homs. Va ser un dels principals focus de l'anomenada Primavera àrab, moviment durament reprimit pel règim sirià. Part de la província d'Hama va estar en mans d'Estat Islàmic fins a principi d'aquest any.

Ell era soldador. Ella, mestressa de casa. Van deixar la ciutat a final del 2011, a l'inici del conflicte. «Vam marxar per por», expliquen, i per les penúries que patien. «No teníem ni llum, ni aigua, ni gas. Vam passar així un temps. Ens pensàvem que tot es calmaria, però no». Faten Mohamad Matar recorda que quan abandonaven el seu habitatge els disparaven. La casa on vivien estava malmesa, però encara era dreta. Quan van arribar al Líban, on es van refugiar, «ens vam assabentar que tota la zona era a terra».

Fins a final de l'any passat es van estar a Beirut, al camp de refugiats de Shatila. «Hi havia molts problemes de seguretat. Estàvem molt malament». Quan va sorgir la possibilitat de ser acollits a l'Estat espanyol, «el primer que vam demanar és si hi hauria futur per als nostres fills i si viurien bé. Ens van dir que sí, i llavors vam fer tots els passos».

Afirmen que a Manresa estan tranquils. «De moment estem bé i els nens estant contents. Ja tenen amics a l'escola», però tornen a insistir que el que els fa por és el futur. «No tinc por per mi», remarca Jomaa, «sinó pels meus fills». «Ho veig difícil i complicat. Fins i tot no em puc concentrar a les classes d'idiomes». Es demana què passarà d'aquí a un any i mig, quan s'acabi l'assistència que reben. «Estarem un altre cop al carrer?», es pregunta Faten Mohamad Matar. A més a més el seu marit té problemes de cor i a la columna.

Han patit els lògics problemes d'adaptació. Com per exemple amb el menjar. «El d'aquí és com el d'un hospital comparat amb l'aràbic». També afirmen que tenen parents refugiats a Alemanya i que allà reben més suports i ajudes, lamenten. Quan se'ls demana si tornarien a Síria, contesten que «no hi tenim res».

Els refugiats de la Llar Sant Joan de Déu a Manresa reben atenció mèdica, assessorament jurídic i psicològic per facilitar la seva integració. També se'ls acompanya en la seva inserció laboral i cada dia fan classes de castellà, matí i tarda. També de català fora del centre. A les tardes, voluntaris ajuden els nens i nenes de la llar que van a l'escola a fer els deures. El voluntariat és un aspecte important per fer de peça de connexió amb el món exterior.