Juan José Porcel, que té 70 anys complerts i una llarga trajectòria en els moviments sindical i veïnal, viurà demà el que per a ell serà el moment més dur de la seva etapa com activista social. Demà a les 6 de la tarda, al casal cívic de la Mion, tindrà lloc l'assemblea general de socis en què es farà públic el nom del seu substitut.
Per què se'n va?
Me'n vaig perquè l'Ajuntament no ha complert, perquè em vaig comprometre davant dels veïns que l'obra del camí de la Gravera estaria feta quan es fes l'assemblea general de socis i no ha estat així.
Però l'obra està en marxa, hi ha el projecte, s'han hagut d'aconseguir terrenys...
El camí de la Gravera que uneix el sector de la Mion amb el barri de la Plaça Catalunya és un perill real. Fa 30 anys que el veïnat intentem que estigui en condicions. És una reivindicació històrica. Me'n vaig perquè l'Ajuntament no ha complert el que havia dit.
Quina és l'altra espina clavada amb què deixa el càrrec?
No hem pogut aconseguir que no hi hagi escolars del barri que en lloc d'anar a la Puigberenguer s'hagin de desplaçar a altres centre més llunyans. D'això no ens n'hem sortit.
De la resta de la feina està satisfet?
Sí, molt. Quan vaig començar, el barri de la Mion tenia carrers sense asfaltar, la gent trepitjava fang cada cop que plovia i estava pitjor en molts aspectes que altres barris i, ara, no. L'associació no tenia ni local, les reunions es feien a l'església al voltant d'una taula que era un tauló sobre dos cavallets. Marxo satisfet de tot el que hem aconseguit.
Per exemple?
No hi havia cap parc, els nens anaven a jugar a la muntanya o al carrer amb cotxes. Ara tenim quatre parcs i una plaça maquíssima. S'han arreglat les voreres, s'han eliminat barreres arquitectòniques, s'ha fet la guarderia, les parades de bus, l'accés a la C-25, els pisos tutelats, s'ha aconseguit un mercat, que va molt bé per a la gent gran, que no ha d'anar lluny carregada de bosses, es millorarà el camp de futbol, que tindrà herba artificial.
Ara podrà passar més temps amb la família.
Després de jubilar-me la meva dona em deia que em veia menys que quan estava treballant.
Per què aquesta implicació?
És una forma de ser. Jo vaig ser dels que van passar 6 dies tancats a la Pirelli. Ara me n'adono més que mai del valor que ha tingut la reivindicació.
La reivindicació sembla antiquada?
El lema amb què em vaig presentar de president al barri continua plenament vigent: «Si et mous, podem perdre. Si no et mous, ja hem perdut». El camí de la Gravera és un perill imminent, però la senyalització de la Bonavista també ho és. De què serveix el segon semàfor pujant pel Passeig que és a tocar de la rotonda? L'activisme consisteix a tenir veu i fer-la servir.
Però ja hi ha polítics i tècnics, no?
Al polític com menys l'emprenyis, millor per a ell. Els interessa que la gent ni parli ni es mogui. Els ciutadans no paguem els nostres impostos perquè el poder faci el que li doni la gana amb els nostres diners.
Les associacions de veïns han passat de tenir una funció més reivindicativa a ser més gestores de serveis?
Del que es tracta és d'intentar aconseguir coses reals. A les nostres assemblees vénen més de 200 persones. L'associació de veïns ha estat al costat dels veïns i ells no ens han donat l'esquena.
Vostè també va ser president de la federació de barris de la ciutat, com valora el seu pas per aquest ens?
Jo crec que la clau és la coordinació. Si aquesta no és bona no funciona. La tendència és a moure's només pel problema que afecta més directament i del que es tracta és que molt agent es faci seu també un problema que és d'un altre. Així a vegades es fa front comú amb uns i a vegades amb altres.
I això com s'aconsegueix?
Fent que tots anem a l'una. La gent necessita una persona que arranqui el motor. Algú ha de ser el primer a estirar la corda.
I ara, què?
Bé, jo me'n vaig, però no me'n vaig. El que no faré és deixar sol el nou president, sinó que estaré al seu costat pel que calgui. Ajudaré com a vocal. En el món associatiu un hi és per fer feina ja sigui d'una manera o d'una altra.
