Refugiats que viuen a la Llar Sant Joan de Déu de Manresa han volgut denunciar el mal tracte que, segons ells, reben de la Fundació Germà Tomàs Canet, que té cura de la seva acollida. La poca qualitat del menjar, que, segons expliquen, fa que molta canalla el rebutgi i no mengi, és el que els té més indignats. En alguns casos també parlen de poca quantitat. Exposen, alhora, altres temes, com la manca d'atenció mèdica i el control que exerceix damunt d'ells la fundació; les amenaces d'amonestació si parlen; la manca de formació per garantir la seva integració quan s'acabi la primera fase d'acollida... La llista és llarga.

Ahir, un grup dels 80 refugiats que hi ha actualment a l'antiga casa de les germanetes -37 dels quals són menors d'edat- va decidir no esmorzar per expressar el seu rebuig pel mal tracte que afirmen que els dispensa la Fundació Germà Tomàs Canet. Parlaven de pa florit, de llet caducada, de menjar cru [duien una pizza del sopar del dia anterior amb la pasta crua], de sopes fetes amb sobres d'altres dies, de pollastre servit amb plomes a la pell, de peix amb espines en àpats per a infants... Deien que als diabètics no se'ls fa cap menú apropiat, que hi ha casos de diarrees i de vòmits dia sí i dia també. Nens i adults que no mengen des de fa dies...

Asseguraven que se senten mal tractats i que, tot i que s'han queixat moltes vegades, la direcció de la fundació els ha ignorat sempre i els ha donat com a resposta que «això és el que hi ha».

Una denúncia col·lectiva

Ahir al matí, explicaven que es van reunir amb el coordinador, Ignasi Amat, i amb l'advocat i comentaven que l'única opció que els van donar és que, si volien fer una denúncia col·lectiva, havia de ser en els quatre idiomes que es parlen a la casa, on hi ha sirians, pakistanesos, georgians, hondurenys i veneçolans, i amb les respectives signatures. Alguns d'ells duien a les mans papers de queixes que ja han fet anteriorment.

Regió7 es va reunir amb més d'una trentena de refugiats al parc de la Seu, on porten els nens a jugar perquè «a la casa no els deixen jugar». Al marge del tema del menjar, una vegada oberta l'aixeta de les queixes, no van parar de brollar. Van parlar de problemes de polls, de sarna, d'amigdalitis i de gastroenteritis. De roba blanca tenyida o desapareguda en un servei de bugaderia on tota la roba es barreja. De poca atenció als casos més delicats, com el d'una nena que té síndrome de Down, un noi sense una cama i un braç i una nena que espera una intervenció a l'ull des de fa mesos.

Van assenyalar favoritismes depenent de la procedència i molta inflexibilitat, com ara que si arriben tard a taula els treuen el plat. Van posar més exemples, com que els han dit que si algú troba feina mentre viu allà, anirà a fora; que si algú parla amb la premsa té tots els punts per rebre una amonestació, i van criticar que no se'ls està fent la formació necessària per poder-se integrar a la societat catalana. Destacaven, sobretot, el tema de l'idioma i el van exemplificar amb el cas d'una família siriana que ha de passar a la segona fase d'acollida -la de viure en un pis i trobar feina- i que amb prou feines entén el castellà.