En la conversa de Regió7 amb els quatre nois que van arribar des d'Itàlia dins d'un camió on van estar tancats dos dies, i que han viscut un mes al convent de Santa Clara, les paraules, el que expliquen, gairebé sembla secundari. Ho sembla al costat de les seves mirades, moltes vegades perdudes en un punt indeterminat. Ho sembla al costat que un d'ells, alt i forçut, hagi de sortir de l'habitació on fem la trobada a mitja conversa perquè no pot continuar parlant del que ha viscut els dar-rers dos anys d'ençà que va sortir del seu poble, i s'enfonsa. I que un altre hagi de fer el mateix amb llàgrimes als ulls, i que l'escoltis plorar a l'habitació del costat, després de mostrar les cremades als braços que li van fer durant el temps que va estar retingut a Líbia per una màfia que l'obligava a treballar per a ells. Un esclau.

Només somriuen quan parlem del FC Barcelona i de Messi. Tots quatre en són molt seguidors, i la monja manresana i ànima de la Fundació Rosa Oriol, Fundació Rosa OriolLucía Caram. En aquelles fotos, les que es van fer davant l'escut del Barça o a les grades, a diferència de les que omplen aquestes dues pàgines, somreien. N'hi ha dos que són aficionats a córrer, i la fundació, que s'ha fet càrrec d'ells i que, amb l'ajuda de Creu Roja, està treballant per aconseguir-los els papers, intentarà que puguin anar a entrenar-se al Club Atlètic Manresa; un altre, que pugui anar a un gimnàs, i el quart, a ballar. És impossible arrencar-los de la seva boca les aficions que tenen. Com si, després de l'odissea que han viscut, haguessin oblidat el millor de la vida, i de viure.

Què senten, per exemple, poder obrir l'aixeta i que l'aigua no pari de brollar? Segon somriure.

Fahi, Isdin, Ezalden i Hasan

Aquesta és la història de supervivència de Fahi H, d'Isdin M. d'Ezalden M. i de Hasan M. Són del Sudan, d'Eritrea i de Darfur. Són quatre cares d'aquelles que sovint omplen les notícies de la televisió mentre dinem o sopem sobre rescats a alta mar de barcasses plenes d'immigrants.

Tots quatre, per separat, van passar al mar entre un i dos dies per arribar fins a Itàlia (a Ventimiglia) des de Líbia. Llevat de Fahi. Ell hi va estar quinze dies. Ho van aconseguir després de diversos intents i de pagar a les màfies que s'alimenten de la seva desesperació. Màfia per anar del Sudan a Líbia, de Líbia a Itàlia, d'Itàlia a Catalunya. Algú s'està fent d'or.Dos dies tancats en un remolc

No arriben als trenta anys, però es veuen més grans. Ara, a Manresa, finalment, poden estar una mica tranquils. El dia 1 d'abril passat, com va explicar aleshores Regió7 (vegeu edició del dia 6), els van trobar tancats al remolc d'un camió a Sant Fruitós de Bages, on s'havia aturat el conductor per poder descansar. Va escoltar crits a la part posterior del vehicle i va trucar als Mossos. La màfia a la qual van pagar per arribar a Catalunya els va ficar a l'interior del vehicle d'estranquis. És on es van conèixer i ja són com germans.

Hi anaven ells quatre i dos menors. Els Mossos els van portar a comissaria i, d'allà, van anar a parar al convent de Santa Clara, on viu Caram, a qui els Mossos van demanar si els podia acollir en no trobar lloc als espais per a casos com aquests, com ara l'alberg.

La primera nit al seu pis

Dimarts d'aquesta setmana van passar la primera nit al pis que els ha deixat la fundació que lidera Caram. Un quart pis sense ascensor amb una habitació per a cadascun que els ha cedit un lleidatà on han hagut de fer reformes perquè estava «okupat i destrossat», explica la monja. També diu que quan van marxar del convent, les tres germanes que hi viuen juntament amb ella, totes tres ja d'edat molt avançada, ploraven. Quan els veus, quan hi parles, tan desvalguts, tu també ploraries.

La seva història repeteix si fa o no fa el mateix esquema. Comença vivint en un país en conflicte, sense futur. Amb guerres, neteges ètniques, presó... Tots ells han deixat família, mares, germans; un d'ells la dona i una filla petita.

Els costa parlar-ne

Fa més de dos mesos que van perdre el contacte amb els seus. Van arribar a Manresa sense mòbil (ara, l'empresa Fibracat els donarà mòbils i els posarà WiFi al pis on viuen) i sense res de res. Només amb els records d'un viatge que va posar la seva vida en perill en diverses ocasions i que va esmicolar la seva dignitat com a persones encara més vegades.

Els costa parlar-ne. Els costa molt. Ahmed El Aroui, el traductor, trasllada el que expliquen de l'àrab al castellà. Frases curtes. Hi ha molts silencis. La mirada en aquell punt indeterminat. Molta contenció. Només un d'ells, Ezalden, mostra les tortures que va patir en mans de les màfies. «Et fan una foto, l'envien a la família i li demanen diners. Si no n'envia, et torturen». En el seu cas, com que d'entrada ja no es va poder comunicar amb la família perquè no tenia el seu número, el van torturar cremant-li plàstic damunt la pell amb les cigarretes.

El primer a parlar és Fahi. El 2016 va perdre quatre amics que van intentar arribar a Itàlia amb una barca. Ell també ho va intentar diverses vegades. Ara, l'únic en el que pensa és en «trobar una oportunitat per millorar el meu futur i ajudar la meva família». Ha valgut la pena? «Sí. Ara, aquí, estic content, més tranquil». Amb tot, encara té malsons a la nit, com el viatge amb camió. Quan hi pensa és quan ha de sortir de l'habitació. No pot continuar.No pot més i ha de marxar

Ezalden també va fer quatre intents per arribar a Itàlia, però va topar amb la màfia. «Agafa la gent que és al mar i la porta a Líbia». Allà hi ha una presó on es converteixen en mercaderia, esclaus. «Hi ha un mercat negre», comenta el traductor. És on el van torturar. Hi va estar un any, fins que es va escapar. Després d'aixecar-se les mànigues de la samarreta per mostrar les cremades que té al capdamunt dels braços, no pot més i ha de marxar. Plora.

Fugir per sobreviure

Isdin té l'aspecte d'un d'aquells atletes que guanyen totes les maratons. El seu pitjor record és el que va viure a mans de les màfies, a Líbia. Van obligar-lo a treballar per portar-los diners. Una de dues: o ho feia o el mataven. En algun moment va pensar que seria tan dur arribar fins Europa? «Havia de marxar per sobreviure».

Hasan repeteix la mateixa història que els seus tres companys. A Darfur, la seva ètnia feia que el consideressin un ésser inferior. Era fugir o era malviure.

Segurament encara ara estan paint el fet d'haver pogut sobreviure i, quan tanquen els ulls a la nit, els han d'obrir de seguida per comprovar que estan sans i estalvis. A Manresa, casa seva.