Un 7, un 4 i un 1. Aquesta era la resposta a l'enigma final que va demanar la iaia Pepita als escapers que dissabte al vespre es van reunir a la plaça Major de Manresa per participar en el macroescape . Una experiència inèdita en què no van ser tots els que s'hi havien inscrit -prop de 400- però on els que hi van anar -uns 250- s'ho van passar bé; sobretot, els més entesos en la matèria, que, en acabar la prova, li van posar bona nota.

Los Acoplaos, arribats de Terrassa, vestien una samarreta lila que els identificava com a grup d' escapers. N'han fet 150 per tot Catalunya i fins i tot tenen un rànquing al seu grup de Facebook. Per ara, el número u és l'Alien Escape de Barcelona. Dissabte van marxar satisfets de Manresa. Es van assabentar del macroescape a través de Facebook i van voler provar sort. Els havia agradat, van afimar en acabar, i van ser dels que van trobar l'enigma.

No era l'únic grup d' escapers. Igualment de Terrassa, hi havia Drakaris, que duien samarreta negra amb el nom del grup i, de Manresa, CBC, que lluïen un fulard que les identificava. Un altre grup de joves l'integraven manresans, gent de la comarca i un noi de Sant Sebastià, i en un altre on només hi havia noies, dues artesenques, una d'Amposta (que va animar la resta quan ho va «veure al Facebook de l'Ajuntament de Manresa»)- i una de Barcelona.

La prova va començar amb el divertit personatge de la iaia Pepita-que va fer de conductora de la vetllada- i saludava la gent des d'un balcó de l'edifici de l'ajuntament i fent les explicacions pertinents. Tothom tenia un sobre a la mà que els havia donat el cap dels serenos, que va rebre els dubtes -que no van ser pocs- dels escapers. Es tractava de trobar 21 claus (números) per resoldre l'enigma final (els que hi faltaven: el 7, el 4 i l'1). Cada cartolina incloïa tres claus que havien d'omplir resolent els enigmes i que els portava a una altra cartolina on n'havien de resoldre'n tres més. Tots tenien relació amb carrers de Manresa: «Carrer on antigament havia existit una casa de barrets» (de la Dama), «carrer que va canviar el seu nom durant la transició a finals dels anys 60» (de la Llibertat), «punt on es pagaven els drets dels productes que entraven a la ciutat emmurallada» (plaça dels Drets), «carrer per on passaven dues germanes solteres per anar a missa» (de les Beates), «aprofitant part de la muralla, hi havia un indret per jugar a pilota» (Joc de la Pilota).

Cada enunciat ocupava un tòtem repartit per la plaça, que durant l'estona que va durar el joc es va convertir en un formiguer de grupets de persones d'edats diverses -s'adreçava als de 14 a 35 anys- anant amunt i avall. Alguns emocionats després d'haver trobat la clau; altres, totalment perduts. A cada tótem hi havia un sereno que comprovava si havien resolt bé els enigmes i els donava la següent cartolina.

Abans de començar, un grup de participants comentava que no s'havien preparat gens i feien broma dient que una de les seves integrants «se sap tots els carrers de Manresa». En un altre deien que «hem fet alguns escape i teníem curiositat per saber com era aquest a l'aire lliure». A Els Acoplaos també els havia cridat l'atenció que no fos en un lloc tancat.

No tothom va posar bona nota a la iniciativa. Un noi que té un room escape a Lleida es queixava que «hi ha massa gent» i «és un embolic».

A les 9 del vespre i 3 minuts, després de poc menys d'una hora de corredisses, preguntes i nervis, la iaia Pepita va tornar a sortir al balcó. Ara, va ser per demanar a tothom que respongués alhora. «La clau està en les claus que no hi ha». Els que tenien la solució somreien; els que encara continuaven perduts feien cara d'haver-s'ho passat bé igualment. Sigui com sigui, la plaça Major va cridar alhora i ben alt «7, 4 i 1». L'objectiu final, recuperar la memòria històrica de Manresa i la de la iaia Pepita, s'havia aconseguit.