Hi ha històries dures, i molt crues, que passen desapercebudes. La de l'aflicció de la primera generació de dones immigrants magribines n'és una. Incomprensió, por de sentir-se diferent en una ciutat amb un idioma que no entenen, i el temor de sentir-se menystingudes es bar-regen amb l'esperit per superar les vicissituds i poder oferir als fills totes les oportunitats. Regió7 ha parlat amb sis dones de la comunitat, de diferents generacions, que reivindiquen un paper més protagonista de les dones musulmanes en la vida social dels municipis de la Catalunya Central. Precisament l'educació dels fills és l'impuls de moltes immigrants per afrontar els temors.

A Manresa sis dones de la comunitat van crear l'associació Al Noor amb l'objectiu que les marroquines tinguin més visibilitat a la ciutat i per donar suport als fills. Khadija El Bachiri, de 43 anys, n'és la presidenta i reconeix que va passar molts anys sortint poc de casa i amb un cercle d'amistats reduït, format bàsicament per dones de la mateixa procedència i amb problemes similars. Però va dir prou. «Quan les meves filles van ser adolescents vaig decidir que era l'hora de sortir de casa i posar-me mans a l'obra. A l'associació fem classes d'àrab, però un altre dels objectius és que les nenes tinguin més autonomia i se sentin segures d'elles mateixes, perquè encara que siguin musulmanes tenen els mateixos drets», argumenta El Bachiri.

Al capdavant de l'entitat manresana hi ha sis dones de la comunitat que en els darrers quatre anys no han parat de fer-la créixer organitzant activitats. El fet d'integrar-se en el teixit associatiu de la ciutat també les ha ajudat a tenir més visibilitat. Una altra membre d'Al Noor, Ikram Bourzine, de 32 anys, explica que «molts ciutadans a Manresa es pensen que estan recloses a casa perquè consideren que els musulmans són tancats, no estudien i tenen uns costums antics», però assegura que al darrere del fet d'haver sortit poc de casa durant tants anys -en fa 15 que va arribar a Manresa provinent de Tànger- hi ha altres motius ben diferents. «Vaig arribar aquí deixant les meves amigues i la família al Marroc, i aquí tenia el meu marit que treballava moltes hores. Mirava per la finestra per veure si veia més dones com jo i sort que vaig conèixer la Khadija, de la qual em vaig fer amiga. Però em feia por anar a les reunions de l'escola dels fills perquè no parlava l'idioma i temia el que poguessin pensar de mi. Em feia la sensació que dirien que sóc una fracassada, i això m'angoixava. Era una barrera psicològica massa gran. Patia quan els fills em deien d'anar a participar amb ells amb més nens i pares de l'escola perquè em feia molta vergonya», reconeix. Patiments que ha deixat enrere perquè, precisament, pels nens i gràcies a l'empenta que també li ha donat la creació de l'associació, ara diu que és la primera a apuntar-se a totes les activitats i això l'ha ajudat a millorar el castellà, que, malgrat alguns errors a l'hora de construir les frases, parla correctament.

Les sis dones que van crear l'associació fa quatre anys van tenir la necessitar d'articular una entitat perquè, tot i que mantenen relació amb les associacions islàmiques del Bages, consideren que són espais masculinitzats i -tot i que a les mesquites de Manresa tenen cabuda les opinions de les dones- consideren que amb una organització pròpia poden treballar més fàcilment pels temes que les preocupen. De fet, Al Noor no només és un espai per ajudar els fills d'immigrants magribins, sinó una alenada d'aire fresc per a les dones que han d'afrontar les adversitats que expliquen. Tot i que consideren que en moltes ocasions els immigrants magribins són titllats molt a la lleugera de masclistes -opinió que les dones consideren injusta-, reconeixen que molts homes de la comunitat musulmana no deixen que les seves dones participin en les activitats d'Al Noor, sobretot entre les parelles de més edat. També remarquen que el masclisme existeix més enllà de la comunitat islàmica, i que se'n veuen mostres en molts àmbits.

Els problemes de les filles

No només les immigrants han tingut obstacles a l'hora d'obrir-se a la societat i reivindicar un paper més protagonista. Les seves filles, moltes de les quals han nascut a la Catalunya Central o hi han crescut, també en tenen, però d'una altra dimensió: és el xoc de créixer en els valors de la família musulmana i els tòpics que no paren de repetir molts companys a l'escola.

La berguedana Sabrina Akthar, de 35 anys, treballa en optometria i també és dissenyadora de moda. Se sent musulmana, i resa, però l'adolescència no va ser una etapa fàcil per a ella. La va marcar. Properament publicarà una novel·la de ficció inspirada en les seves experiències i les de conegudes que han viscut en pell pròpia els problemes d'identitat en l'adolescència, amb la finalitat de criticar l'islam oficial de les mesquites i el culte a la imatge -i la imposició d'una estètica femenina- de les societats occidentals. «Quan tenia 10 anys i em van dir que no podria anar a la piscina, em vaig començar a plantejar coses. Tu et casaràs, em deien, i tindràs fills, però jo no volia que la meva tasca fos aquesta», recorda.

Miriam Hajji, de 20 anys i nascuda a Manresa, és estudiant de l'Escola Politècnica Superior d'Enginyeria de Manresa. Assegura que a l'entitat que du la mesquita Al-Fath la dona té veu i vot, i mai s'hi ha sentit discriminada per ser dona. Afirma que no hi ha masclisme en la comunitat religiosa, tot i que considera que s'hi haurien de promocionar més activitats per a noies joves pel bé del futur de la mesquita. «He tingut més problemes amb els no musulmans. Em diuen que, pel fet de dur el vel, al principi s'havien pensat que no era intel·ligent i que era submisa», explica. Però els tòpics cauen quan entaulen relació amb ella.

Rim Fakher Akchoure té 28 anys i viu a Gironella. Va arribar d'adolescent amb els seus pares i germans provinent de Casablanca. «La meva família té la ment oberta, com moltes altres de musulmanes. Però n'hi ha que no són així. I és cert que hi ha noies que podrien tenir un bon futur com a estudiants, però els pares propicien que es casin», explica. Creu que si hi ha famílies tancades no és a causa de la religió musulmana, sinó de la cultura àrab, i molts cops depèn de la regió d'on provenen.