El poble pesquer on va néixer el 1965 té nom de planeta, Júpiter. És situat a l'estat nord-americà de Florida i des de petita és una apassionada del mar. Va viure a la capital del Bages durant nou anys perquè va conèixer un manresà amb qui es va casar i va tenir un fill. Però fa cinc anys, amb el seu fill ja major d'edat, va decidir donar un cop de timó a la seva vida. Afirma que el mar la va cridar i va decidir deixar de tocar de peus a terra per salpar i navegar per tots els mars i oceans. Té la titulació de capitana i viu en vaixells privats -amb propietaris que han decidit viure en alta mar- per dirigir la navegació i ensenyar a portar l'embarcació. Clients que s'acaben convertint en amics. Des que està vivint aquesta experiència té clar que la gent, en general, s'ha de conèixer més bé per saber realment què vol fer a la vida.

Vostè afirma que viu al mar. Què la va motivar a fer aquest pas?

Jo vaig ser mestra durant 35 anys i en fa cinc que ho vaig deixar. El mar em va cridar. Vaig vendre la casa i els mobles per canviar d'estil de vida i viure al mar. Vaig néixer en un poble al costat del mar i sempre he estat d'aigua salada. Quan era petita, amb la família marxàvem amb un vaixell de motor, amb dues hèlices, cap a les Bahames, que pot semblar increïble, però estàvem a dues hores i mitja navegant.

En què consisteix exactament la seva feina?

La meva titulació i formació em capacita per ser capitana de vaixells de 100 tones, com a màxim. La gent que té una embarcació i vol fer un recorregut de llarga distància està obligat a tenir un capità a bord si no té la formació necessària i, de fet, també ensenyo a navegar en el primer tram del viatge. I és millor aprendre en el teu propi vaixell perquè, de fet, té la seva personalitat. I has de saber què li agrada al teu vaixell, si les cordes s'han de lligar amb força o no, i agafar confiança a l'embarcació. A cada vaixell m'estic, més o menys, entre tres i cinc mesos. I llavors canvio. De moment, he recorregut tres quartes parts del món, i em falta recórrer l'oceà Índic. Anem parant a ports i illes. El temps màxim que m'he passat sense tocar terra han estat 24 dies, entre Equador i les Marqueses.

Com es viu en un vaixell?

És com estar en un pis molt petit.

Però si visqués en un pis petit, podria sortir per la porta i tenir una vida social a fora de casa.

Sí, això és el que trobo curiós. La gent em demana si m'avorreixo, i la veritat és que no tinc temps. Es dorm bastant. Estic unes quatre hores dormint i llavors quatre més portant el timó. Quan el mar està uns quants dies enfadat, sé que després vindran uns dies més tranquils, i tot tornarà a estar en repòs. Llavors és tot més fàcil i còmode perquè hi ha estabilitat i no cauen els objectes i els estris. I aquests dies també es pot menjar més tranquil·lament perquè els plats no es mouen tant a la taula.

Viure en un espai reduït també deu condicionar molt.

Sí, els estris estan molt ben guardats perquè no hi ha espai, i si vull agafar, per exemple, la paella, haig de treure altres objectes abans. La nevera, moltes vegades, és sota del lloc on cuino i, per tant, he de pensar abans què vull treure de la nevera perquè si m'oblido d'alguna cosa, malament. Les coses tarden més, i per poder menjar, dedico més estona als preparatius. I quan el mar no està en calma, encara es tarda més estona.

S'ha trobat mai cap tempesta perillosa de la qual pensava que no se'n sortiria?

Mai he pensat que no ens en sortiríem. Sempre hi ha una solució. He recorregut 45.100 milles nàutiques, que és una distància molt llarga [83.525 km]. Ara tenim accés a molta informació. Sempre pot passar alguna cosa, però és important no tenir pressa. Si mires el rellotge, tindràs problemes.

Quines sensacions té de la vida un cop arriba a port i s'està una temporada fora del mar?

Si estàs al mar molts mesos la vida a terra és molt difícil perquè és estressant. Hi ha molts estímuls. Colors, llums, sorolls... Estem en un món amb una gran quantitat d'estímuls. Ara no he de córrer gens, no duré mai més aquest estil de vida. Necessitaria que casa meva fos molt silenciosa. Amb el meu fill sempre hem caminat amb motxilla a les espatlles. Crec que la gent que li agrada molt la muntanya ho pot entendre. Puc percebre el més mínim detall. Si escolto el soroll d'un insecte, puc girar-me i veure on és. Estic molt alerta de tot. I això en el vaixell és fonamental, perquè quan noto que les ones comencen a canviar, llavors sé que passarà alguna cosa. Són senyals, i llavors em puc anticipar i preparar-me.

Precisament el seu fill, què li va dir quan va voler canviar de vida i viure al mar?

Ell ja té 23 anys i em va donar suport. Em va animar a seguir aquesta iniciativa. Aquesta necessitat, a més de canviar de vida, va prendre força quan el meu fill va agafar la motxilla per fer un viatge per Europa. Ja era gran, i em vaig plantejar què havia de fer jo.

Què ha après després de cinc anys al mar?

Tot va molt de pressa i moltes vegades ens amaguem i dediquem molta a estona a l'ordinador, a la televisió... I no ens coneixem a nosaltres mateixos. Però si destinem temps a conèixer-nos, sempre escoltarem que hi ha una veu que ens crida, i si escoltem el cor, copsarem que tenim un objectiu a la vida. Qui ho hauria dit que jo acabaria vivint al mar! Però si les persones volen realment fer alguna cosa que els motiva, llavors superaran tots els impediments.