Antiquada, totalment obsoleta, totalment fora de lloc... Són alguns dels qualificatius que cinc arquitectes manresans consultats per aquest diari han dedicat a la plaça Espanya de Manresa. Ara que l'Ajuntament ha anunciat que dedicarà 100.000 euros a renovar-ne el parc infantil, la pregunta és si la ciutat té la plaça Espanya que es mereix. La resposta, unànime, és que no. També hi ha unanimitat en el fet que caldria relligar-la amb el parc de Puigterrà.
Jaume Espinal és clar. «Al segle XXI no ho havíem de solucionar comprant quatre jocs infantils modernets. La ciutat es mereix canviar-li el nom [a la plaça] i tota l'estructura d'una vegada i que sigui l'enllaç amb el parc de Puigterrà». Al seu entendre no caldria fer-ho tot de cop sinó per fases. Considera imprescindible, però, «repensar si el segle XXI i amb un institut i un parc a tocar, hem de tenir aquesta plaça».
Pere Santamaria considera que «és un espai urbà amb un disseny antiquat i sense gaire pretensions arquitectòniques». L'arquitecte aposta per fer «un pla director i analitzar com volem que sigui». Per exemple, esmenta, «si el pas de vehicles ha de ser al voltant de tota la plaça [com ara ]o únicament pel vial paral·lel al carrer de Circumval·lació».
Aquesta idea també l'apunta Enric Masana, delegat del COAC al Bages-Berguedà. Ho justifica per la perillositat de travessar la calçada en punts com l'institut i Correus. Una idea que aporta és eixamplar la calçada de la banda on s'aturen els autobusos interurbans perquè tot el trànsit passi per allà. D'aquesta manera, «es podria eixamplar la plaça fins a l'institut relligant-la amb el carrer de Car-rasco i Formiguera». Recalca que, actualment, l'aprofitament pels metres quadrats que té és molt limitat.
Masana també esmenta la barrera que fa el bar Plaça en la relació entre la plaça i el passeig de Pere III, actuant com «una berruga enganxada a la continuïtat del Passeig». Com Espinal i Santamaria, apunta el tema de la connexió amb el parc de Puigterrà, que defineix com «un forat negre». Recorda que aquest és un tema «que té pendent de la ciutat».
Sobre aquest aspecte, Santamaria diu que «seria l'oportunitat de prolongar l'espai verd del parc fins a la plaça».
També creu que «el vial que passa just per davant de l'institut hauria de ser de plataforma única i d'aquesta manera l'accés a l'institut seria molt més amable que el que tenim actualment, i el pas de vehicles podria ser únicament d'accés restringit». Afegeix que les dimensions que té la plaça permeten encabir-hi «zona de descans, jocs infantils, espai de pas i plaça per fer-hi actes importants de la ciutat» i que per això caldria un pla director.
Per a Jordi Tomasa, la plaça ha quedat «antiquadíssima. Recordo que de petit hi anava i està pràcticament igual». Ell també considera imprescindible fer-ne una nova lectura tenint en compte la seva relació amb el parc de Puigterrà i el solar on hi havia la Pista Castell. A més a més, recorda que «les escales del costat del restaurant Las Meigas [per anar al carrer de Circumval·lació i, d'aquí, al Castell] fan pena» i també les que pugen al Castell, «on fan botellón».
Sobre el tema de la «berruga» de que parla Masana, Lluís Piqué creu que «la plaça hauria de ser molt transparent, oberta al passeig de Pere III, ressituar el bar i la zona de terrassa; per una banda, s'eliminaria l'efecte barrera que produeix i, per l'altra, els usuaris d'aquests establiments estarien més oberts al que passés a la plaça i no tant al trànsit de gent i vehicles». Igualment posa l'accent en l'estructura interior de l'espai. «Cal plantejar una renovació de la seva urbanització substituint aquells elements d'enjardinament que actualment estructuren la plaça com a espai de circulació i no com un espai per estar-hi». Alhora, pensa que cal una millora «de la relació dels elements que hi conviuen: font ornamental, font per beure, zona de lleure d'infants, estació meteorològica, bar, zona de terrassa del bar» i, a la vegada, del conjunt de l'entorn, principalment, amb el passeig de Pere III i amb el parc del Castell i els seus nous accessos».
