«Vull que d'aquí a deu anys el Barri Antic de Manresa sigui millor que el de Girona»

Nascuda a Manresa el 1980, Garcia és la més petita de tres germans, fills d’una parella provinent de Saragossa (la mare) i de Conca (el pare). Confessa haver estat una estudiant molt irregular, que de seguida es va iniciar al món de l’hostaleria. Poc després trobava en el comerç i el màrqueting una sortida professional que li va aportar una visió global del que ha estat la seva vocació com a empresària de la restauració i la nit. Inquieta i entusiasta, Vicky Garcia és una de les promotores de L’Antic, una associació que es proposa revitalitzar culturalment el barri.

Quan es va posar per primera vegada darrere una barra?

Als 17 anys. Havia repetit primer de batxillerat al Pius. Després de deixar-me el meu primer nòvio vaig decidir que jo havia de deixar alguna cosa i van ser els estudis! El meu pare em va obligar a treballar i em va buscar feina al Restaurant el Casinet. La veritat és que jo no tenia llavors gaire interès en res. Havia somiat ser escriptora i també mestra, però després d’aquell estiu vaig decidir reprendre els estudis i per casualitat em vaig matricular a un grau mitjà de Comerç. Em va interessar molt: el màrqueting, les vendes, el disseny d’aparadors...

No va completar els estudis?

No, perquè sense el batxillerat no podia fer el grau superior ni tenia els 21 per fer la prova d’accés. Per això em vaig posar a treballar de seguida de comercial, venent mòbils, una feina que era incompatible amb continuar estudiant.

I no es va estar quieta.

No. Mentre venia mòbils vaig muntar un bar de copes amb el meu germà, i vaig deixar l’altra feina per poder-m’hi dedicar. Però un any i mig després ens el van tancar pel soroll. L’armàvem bastant. Ens van limitar l’equip i ens obligaven a tancar a les 10 de la nit. I no teníem cuina. Així que ens vam quedar sense bar i amb un munt de deutes. Sort que uns mesos abans ja havia agafat una altra feina de comercial, també del sector de la telefonia mòbil. A més, de seguida vaig posar-me a vendre també tendals i els caps de setmana treballava en un bar. Vaig estar quatre anys amb tres feines, amb una hipoteca i 50.000 préstecs. Tot de deutes que vaig poder refinançar per començar a respirar.

Segueixi, segueixi...

Llavors vaig entrar a una empresa de serveis financers. El mateix any de l’inici de la crisi! Però tot i aixó vaig aguantar un parell d’anys i encara després me’n vaig anar a la competència, on vaig estar cinc anys. En aquell negoci no em forrava, però em treia un bon sou amb les comissions. Fa cinc anys em van oferir un trasllat que no em va interessar i em van acabar acomiadant. Ho vaig viure com un drama, tot i tenir ja al cap el projecte de la vermuteria, al qual em vaig aferrar amb por però amb il·lusió. I pas a pas la vaig obrir el juliol del 2014.

La seva intenció ja era obrir un local al Barri Antic?

Sí, tot i que era un barri que jo no trepitjava, però m’interessava poder ocupar un local amb tradició, amb història, de pedra i fusta. Llavors no estava gaire de moda el barri i es podia llogar a un preu raonable sense pagar traspàs. Primer vaig mirar un local a la plaça Major, després un altre al carrer Sobrerroca. Al final, gairebé cor-rents, vaig aconseguir aquest del Cap del Rec.

Quan va arribar, a què li sonava el barri?

La referència que en tenia, venint del sector immobiliari, era el que la gent em deia: vull un pis, però que no sigui al Barri Antic! La imatge que donava era d’un entorn abandonat, degradat. Però jo creia en el meu projecte i sabia que quan fas una cosa interessant la gent respon.

El seu projecte ja era el d’una vermuteria?

Sí. Era un estil de negoci copiat de Barcelona, on ja estaven funcionat molt bé. En vaig visitar moltes i era conscient que podia ser arriscat replicar-ho a Manresa, però també sabia que a tothom li agrada fer el vermut. Havia de funcionar per força, perquè un vermut és un moment social i una vermuteria és idònia per a gent a partir dels 30, que ja potser no surt tant de nit, però que vol fer el beure durant el dia, trobar-se amb els amics, i fer-ho d’una manera més informal que no pas amb un dinar. És un format que combina molts avantatges i on s’apleguen persones d’edats molt diverses.

I ja tot va anar rodat.

Va ser difícil, a l’inici, perquè al cap de quinze dies d’obrir vaig saber que estava embarassada. Feia temps que buscàvem una filla, l’Aina, i va arribar en aquell moment. Així que, al final de l’embaràs, vaig haver de renunciar a obrir els matins durant la setmana.

Instal·lada al Barri Antic, en va canviar la seva perspectiva?

Totalment. Tothom va ser molt amable ja d’inici. Jo em disculpava amb els veïns perquè el bar feia soroll i ells em deien que estigués tranquil·la, que preferien una mica de soroll que no pas un carrer fosc i amb locals tancats. La resta de negocis de l’entorn també em van rebre molt bé. A mi m’havien alertat que la zona podia ser perillosa, que no em podia quedar sola al bar i en quatre anys no he tingut ni un ensurt.

S’ha de treballar o viure al barri per conèixer-lo?

I tant. S’hi ha de ser per desmentir molts prejudicis. Aquí hi ha el mateix índex de delinqüència que a Guimerà. Jo hi vaig venir a treballar i després també a viure. Sé què és criar una filla al barri, i n’estic encantada.

Prejudicis, diu.

Sí. Això és com el tema Catalunya-Espanya. Només opinen malament de Catalunya els que no hi han estat mai. Hi ha molt desconeixement. I el barri té un munt d’avantatges: la gent, l’ambient, la seguretat, poder anar a peu arreu i que a tocar tinguis de tot, viure a la vora de la plaça Major, que és un lloc molt alegre, poder anar a una botiga on saben el nom de la teva filla, l’activitat cultural...

En la potenciació de la qual vostè està participant.

Vaig començar fent vermuts electrònics. L’Ajuntament me’n va donar permís amb la condició que no hi hagués queixes dels veïns. I no n’hi ha hagut gaires. Més tard he organitzat mercats, exposicions, fins que l’Alba Martínez, de Killing Weekend, em va presentar el projecte de L’Antic. I així vaig passar de pensar en activitats per al meu local a activitats per al barri.

I la iniciativa ha funcionat.

Sí, molt, però tot això va paral·lel a uns negocis que estan creixent i ara el que ens plantegem és de professionalitzar la gestió. Un model que ja funciona a Vic, per exemple. Així no es crema el voluntariat i es pot exigir més. Ja estem buscant associats que hi creguin i paguin quotes. La idea, en definitiva, és que la ciutat s’enamori del barri, que la gent hi vingui a comprar, a passar l’estona. I alhora que l’associació pugui fer d’intermediari amb l’Ajuntament i alhora una tasca social, com pugui ser el recapte d’aliments o de roba.

És una activista del barri.

És que m’agrada molt i també la gent, i també posar coses en marxa. Una manera de fer que lliga molt amb treballar de cambrera i de comercial, com he fet en el passat. A més, si pots aprofitar el lloc on ets o la gent que coneixes per beneficiar algú, doncs molt millor. Tot suma. Amb l’Antic, i em diuen que estic flipada, vull que d’aquí a deu anys el nostre Barri Antic sigui millor que el de Girona.

Molt optimista!

Si tothom fa tots els possibles, ho aconseguirem, perquè tenim un barri amb molt encant, pel qual, a més, ara està apostant l’Ajuntament.

Però aquí no hi ha els calés que hi ha hagut a Girona.

Però ells tampoc tenen l’ànima que tenim nosaltres, i això és una cosa que ni es compra ni es ven. La façana de la Seu no la té Girona, per exemple. Aquí el que ens falla és l’autoestima. A diferència de Vic, per exemple. A la vermuteria ve gent de la resta de la província, gent que ve a passar el dia a la ciutat, i els d’aquí ho troben estrany. Doncs els encanta Manresa!

Potser ens falta autoestima, però ara mateix el Barri Antic de Vic és diferent, per dir-ho així, del de Manresa.

Hem d’anar a poc a poc. Al car-rer Sobrerroca han obert alguns locals nous, s’han fet algunes pintures a les parets que li donen color... Hem d’anar pas a pas, i un dia ens adonarem que fa molt goig.

Sent la mateixa passió per la resta de Manresa?

I tant. M’agrada, la ciutat. És perfecta, petita, hi coneixes tothom. Hi ha el Passeig, els edificis modernistes, la Buresa, el Kursaal, el Casino, el carrer del Balç... No ho valorem tot prou.

Per què creu que no?

Perquè és una actitud molt humana. Sempre som crítics del lloc que vivim i en som negatius, només veiem el que no ens agrada. I ens costa participar en les coses que s’hi fan. I aquí se’n fan moltes, sobretot enguany, amb la capitalitat cultural. No sé si el que falla és la comunicació, potser. Però no ens fa cap bé no ser bons amfitrions. Hi ha molta gent que visita Montserrat i la Cova, i això no ho sabem aprofitar. I seria una oportunitat per vincular-ho tant a l’hostaleria com al comerç.

Es veu fent el pas a la política? L’han temptada?

Ha, ha! No, no m’han temptat, però m’ho diu molta gent. Jo ni m’ho plantejo ni ho descarto.

Vicky Garcia no para quieta: quins projectes ja té en cartera?

Ara estic en una fase de reflexió. M’agrada el procés de muntar projectes, però ho he de fer compatible amb el fet de ser mare, i amb la vermuteria. Ara estic involucrada en el Projecte MUR, juntament amb Marc López (Deko), Txus Eloi i Cristina Cano. Ho vam presentar al programa de la capitalitat cultural per intentar posar color a la ciutat. Manresa és idònia per convertir-se en ciutat d’art urbà, perquè arquitectònicament és grisa pel seu passat industrial. A més, a Manresa hi ha molta creativitat. I existeix un turisme d’art urbà, que sent a prop de Barcelona podríem aprofitar. I amb l’art urbà mates tres ocells d’un tret: arregles façanes, dones color i atraus el turisme. I és un projecte que queda per a la ciutat; així aprofitem recursos, perquè el que no és té són diners. Amb tot, a Manresa costa convèncer la gent per fer-hi coses fora del normal.

Per acabar, d’on ve el nom de la vermuteria, Santa Rita?

El va proposar la persona que inicialment havia de ser el meu soci al local, i a mi em va agradar molt, perquè és la patrona dels impossibles.